ADATE, i la defensa dels drets dels arquitectes tècnics

El mes de juny de l’any 1999, vint-i-nou ministres d’educació d’Europa van signar la Declaració de Bolonya, que dóna nom al procés en el qual s’estableixen els fonaments de l'Espai Europeu d’Educació Superior (EEES).

Des d’aleshores el govern espanyol s’ha posat a treballar conjuntament amb els centres universitaris i ha anat desenvolupant i promulgant nova legislació, per la qual s’estableixen les noves ensenyances universitàries que substituiran les actuals i s’estructuraran en graus, màsters i doctorats.

L’octubre de 2009, un conjunt d’aparelladors i arquitectes tècnics gironins, veient que els seus col·legis professionals no defensaven els seus interessos en el nou Espai Europeu d’Educació Superior, van constituir l’ADATE, un grup per a la promoció de l’Adaptació Directa dels Arquitectes Tècnics a l’EEES. La seva principal reivindicació és aconseguir que els títols d’Arquitectura Tècnica o Aparellador siguin convalidats directament amb el Grau d‘Enginyeria d’Edificació, que substituirà l’ensenyança universitària d’Arquitectura Tècnica i habilitarà per exercir la professió d’arquitecte tècnic. En l’actualitat l’ADATE ja té l’adhesió de més de 6.500 arquitectes tècnics i aparelladors de tot l’Estat espanyol, com es pot comprovar al seu lloc web: www.adate.es.

Incomprensiblement el grau que ha d’habilitar per a la professió d’arquitecte tècnic no s’anomena Grau en Arquitectura Tècnica, sinó Grau en Enginyeria d’Edificació, cosa que crea confusió sobre la professió per a la qual habilita l’ensenyança. La figura d’enginyer d’edificació no existeix com a tal, i no té atribucions professionals reconegudes per cap llei. Afirmar el contrari infringeix l’article 36 de la Constitució espanyola, que preveu una reserva de Llei a les professions.

Els titulats en Grau en Enginyeria d’Edificació, encara que en acabar aquests estudis siguin arquitectes tècnics, tindran respecte als titulats en Arquitectura Tècnica una sèrie d’avantatges, que tenen efectes evidents en l’àmbit professional i que afectaran negativament la competitivitat del titulats en Arquitectura Tècnica. Un exemple és que només els titulats en Grau tindran accés al subgrup A-1 de la funció pública.

Aquesta nova situació obliga els arquitectes tècnics i els aparelladors que vulguin ser competitius en el mercat i no semblar uns professionals de segona, a obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Per obtenir aquest grau, les universitats no els reconeixen la convalidació directa (objectiu que pretén l’ADATE), sinó tot al contrari: els exigeixen una formació complementària que obliga molts d’ells, amb una llarga experiència professional que en molts casos no se’ls té en compte, a realitzar un curs d’un any i a abonar imports que poden arribar fins a 9.000 euros, amb el consegüent perjudici econòmic i de dedicació d’hores laborables.

El Consejo General de la Arquitectura Técnica de España (CGATE), organisme que representa tots els col·legis professionals d’arquitectes tècnics i aparelladors de l’Estat espanyol, dóna suport a la postura de les universitats, i nega la possibilitat de convalidació directa. Per tant, els membres de l’ADATE es troben que els seus propis col·legis professionals, que haurien de vetllar pels seus interessos, no els defensen. Per aquest motiu han demanat un dictamen a Bellvehí Advocats per poder fonamentar legalment les seves reivindicacions.

D’acord amb el principi general del Dret Ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus, no hi ha res a la Llei que impedeixi una convalidació directa, la qual cosa sensu contrario significa que és legalment possible la convalidació directa en el cas que ens ocupa. Per tant, el marc jurídic actual permet la convalidació directa que pretenen els membres de l’ADATE. Si a dia d’avui encara no és possible, no és a causa d’un impediment legal, sinó per manca de voluntat de les universitats i dels col·legis professionals.

Aquest curs 2009-2010 moltes universitats estan impartint cursos d’adaptació o cursos pont per a arquitectes tècnics que vulguin obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Actualment a Catalunya hi ha plans d’estudis dels esmentats cursos d’adaptació que no estan autoritzats per la Generalitat de Catalunya o que encara no han estat verificats per ANECA, l’òrgan estatal competent. Això vol dir que hi ha universitats catalanes que estan impartint cursos d’adaptació que no compleixen els requisits legals. Aquest fet pot comportar que a la finalització d’aquests cursos, els estudiants que els hagin superat no puguin veure reconegut el seu títol de Grau en Enginyeria d‘Edificació. I això, en la majoria dels casos, els alumnes ho desconeixen.

SWAPS DE TARONJA O DE LLIMONA

Fa temps, un Director General d’un banc em va comentar, fent un broma, que hi havia clients que quan se’ls preguntava si volien un “swap”, la resposta que els venia a la ment era preguntar si els tenien de taronja o de llimona.

La broma venia a dir que la majoria de clients no tenien cultura financera i no tenien ni idea de què era un “swap”, essent més fàcil que ho associessin a un refresc que a un producte financer.

El cert és que els darrers mesos, la qüestió ha deixat de ser una broma i ha passat a ser molt seriosa, atès que molta gent, particulars i empreses, varen contractar swaps com aquell qui comprava un refresc, sense conèixer què eren exactament.

Quan els tipus d’interès estaven força alts i els particulars i empreses desconeixien si podien pujar més, les entitats financeres varen donar instruccions a les seves xarxes comercials de “col·locar” uns productes financers complexes i d’alt risc, consistents en permutes financeres de interessos, anomenant-los de forma molt diversa com “swap”, “clip”, “bono clip”, “assegurança d’interès”, etc.

La permuta financera d’interessos es un contracte en virtut del qual dues parts (entitat financera i usuari) intercanvien entre ells periòdicament i durant un termini determinat, fluxos d’interessos, calculats sobre un mateix principal teòric acordat al contractar, denominat en la mateixa moneda i calculat a partir de diferents tipus de referència.

El Banc d’Espanya té dit que la permuta financera d’interessos és un producte financer d’alt risc i que només hauria d’estar dirigit a inversors molt qualificats amb coneixements reals de la situació de risc que comporta el producte.

El problema ha vingut perquè les entitats financeres han començat a “col·locar” aquest tipus de producte complex i d’alt risc a persones físiques que formalitzaven una hipoteca immobiliària i a autònoms i petites empreses sense cultura financera de cap tipus i sense cap historial inversor o de contractació de productes financers complexos.

Sembla ser que molta gent que va contractar aquest tipus de producte, va entendre que era una cobertura per si el tipus d’interès pujava molt, però al·leguen no haver entès que si passava el contrari i aquests baixaven, tal com ha passat i com potser alguna entitat financera preveia, ells haurien de pagar diners al banc, ni que en cas de voler resoldre el contracte haurien de pagar unes penalitzacions molt importants.

Aquesta situació ha provocat que en els darrers temps hi hagi hagut moltes reclamacions al Banc d’Espanya, a la Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions i la Comissió Nacional del Mercat de Valors; així com denúncies davant AUSBANC, per part de particulars i empreses que es consideren enganyats.

Algunes reclamacions han arribat als jutjats de primera instància i comencen a haver-hi algunes sentències que resolen sobre la qüestió i n’hi ha que donen la raó als usuaris demandants i d’altres que la donen a l’entitat financera.

Des d’un punt de vista jurídic i judicial no es pot generalitzar en aquest assumpte i s’ha d’analitzar cas per cas, entenent que hi haurà casos en que hi concorreran causes per anul·lar o resoldre els contractes sense penalització i d’altres en que s’haurà de complir el contracte en els termes estrictes pactats.

Els principals arguments que s’han utilitzat a favor dels usuaris afectats són (i) el vici en el consentiment a l’hora de contractar, per no saber exactament què es contractava, (ii) l’existència de clàusules obscures i poc entenedores, que tot i llegint el contracte no deixen entendre bé els riscos i conseqüències i (iii) el no haver tingut en compte per part de l’entitat el perfil de l’inversor, incomplint la normativa que protegeix els usuaris de productes financers.

Per altra banda, les sentències que donen la raó a les entitats financeres, es basen principalment en que el contracte és suficientment clar per tal que l’usuari que va contractar sabés què contractava i les seves conseqüències, no apreciant cap vici en el consentiment.

La polèmica, per tant, està servida i qui vulgui fer valer els seus drets haurà de valorar el seu cas concret i no fixar-se massa en altres casos que li expliquin o conegui.