LA REFORMA DE LA LLEI CONCURSAL
El passat dia 22 de setembre de 2011 el Ple del Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de Reforma de la Llei 22/2003, de 9 de juliol, Concursal. El mateix dia el Ple del Congrés també va aprovar la Llei de Mesures d’Agilització Processal i les dues Lleis varen ser publicades en el BOE del dia 11 d’octubre.
Ambdues normes busquen adaptar la justícia als nostres temps i corregir disfuncions que s’han manifestat d’una forma molt més clara i profunda en la conjuntura de crisi econòmica que estem vivint, en la qual ha augmentat molt la litigiositat i l’estructura i recursos dels tribunals són els mateixos o, fins i tot, menys.
Anant però a la reforma de la Llei Concursal, un cop estudiada la Llei 38/2011, de 10 d’octubre, de Reforma de la Llei Concursal, considero que és correcte i que es centra en aquells aspectes que la pràctica judicial dels Jutjats Mercantils han fet veure que eren erronis i que no funcionaven bé i en aquells altres on es constatava l’existència d’un buit legal que s’havia d’omplir.
La nova Llei segueix tenint com a principi informador i propòsit programàtic, la conservació de l’activitat professional o empresarial del concursat, encara que la pròpia exposició de motius, diu de forma molt clara que en aquests moments la major part dels concursos que es tramiten acaben en la liquidació de l’empresa.
La nova Llei busca alternatives de solució a la insolvència prèvies al concurs, intentant oferir a les empreses unes solucions més àgils i econòmiques i regulant amb molt més detall aquests procediments alternatius o institucions preconcursals; especialment el refinançament. No obstant, malgrat la bona voluntat dels legisladors en aquest punt, la pràctica diària demostra que aquests intents previs al concurs, en molts casos acaben sense acord i el que fan és precipitar reaccions dràstiques de creditors, especialment entitats financeres, en una fase en la qual l’empresari està més desvalgut perquè encara no gaudeix de tota la protecció que li atorga la declaració del concurs.
Per altra banda, s’intenta simplificar i agilitzar el procediment concursal, afavorint l’anticipació de la liquidació, quan així ho vulgui el creditor i impulsant i regulant un veritable procediment abreujat, a més de solucions específiques per la fase comú i la fase de conveni; encara que a la pràctica ja veurem si es poden complir els terminis legalment fixats.
Un exemple clar d’aquest incentiu a l’agilitat i rapidesa és que es fomenta la consecució del conveni anticipat i, si s’aconsegueix, no es formarà la secció de qualificació, sempre i quan el conveni no sigui excessivament gravós. Al mateix temps, es restringeix molt més la possibilitat de celebrar vista en els procediments incidentals.
Una altra qüestió important és que la nova Llei estableix de forma expressa que els crèdits nascuts després de l’aprovació judicial del conveni hauran de ser considerats crèdits contra la massa, en cas d’obertura posterior de la fase de liquidació.
La Llei reforça i protegeix més que fins ara als treballadors i intenta establir criteris clars per evitar conflictes amb la jurisdicció social i amb l’autoritat laboral. També s’aclareix amb més detall i concreció la qualificació com a crèdits contra la massa dels crèdits salarials i indemnitzacions en cas d’acomiadament o extinció de la relació laboral.
La nova norma reforça el paper dels administradors concursals i les seves funcions. S’intenta que l’administració concursal estigui composada per un sol administrador, en la majoria dels casos, el que es considera més àgil i menys costós.
La Llei intenta també aclarir altres aspectes concrets, però importants, com poden ser (i) una regulació més clara de les responsabilitats dels administradors mercantils i dels socis i accionistes, (ii) com afecta el concurs als grups de societats i la possibilitat d’acumular els concursos de varis deutors, (iii) un règim especial per a les entitats esportives, arrel de situacions que s’han donat en els darrers temps, etc.
Important també és que la nova regulació modifica la Llei de l’Impost sobre el Valor Afegit amb l’objectiu de que en cas de transmissió de béns immobles, realitzada tant en la fase comú com a conseqüència de la liquidació, sigui liquidat aquest impost per l’adquirent aplicant el mecanisme de la inversió del subjecte passiu.
En definitiva, tal com diu l’Exposició de Motius de la nova Llei; aquesta intenta aportar al concurs major seguretat jurídica i la simplificació i agilització del procés. Donem un vot de confiança a la nova regulació i esperem que a la pràctica, funcioni la meitat de bé del que s’espera d’ella, la qual cosa ja seria un èxit.
L’entrada en vigor de la Llei és el dia 1 de gener de 2012, però conté un règim transitori complex i uns quants articles que entraran en vigor al dia següent a la seva publicació en el BOE, o sigui, que ja varen entrar en vigor el dia 12 d’octubre.
Per últim, no vull acabar aquest article sense reclamar un altre cop, el més aviat possible, una nova normativa que reguli la insolvència de les administracions públiques, que fa molta falta; també per seguretat jurídica i per evitar la indefensió en que es troben els creditors de l’administració en aquests moments.
Ambdues normes busquen adaptar la justícia als nostres temps i corregir disfuncions que s’han manifestat d’una forma molt més clara i profunda en la conjuntura de crisi econòmica que estem vivint, en la qual ha augmentat molt la litigiositat i l’estructura i recursos dels tribunals són els mateixos o, fins i tot, menys.
Anant però a la reforma de la Llei Concursal, un cop estudiada la Llei 38/2011, de 10 d’octubre, de Reforma de la Llei Concursal, considero que és correcte i que es centra en aquells aspectes que la pràctica judicial dels Jutjats Mercantils han fet veure que eren erronis i que no funcionaven bé i en aquells altres on es constatava l’existència d’un buit legal que s’havia d’omplir.
La nova Llei segueix tenint com a principi informador i propòsit programàtic, la conservació de l’activitat professional o empresarial del concursat, encara que la pròpia exposició de motius, diu de forma molt clara que en aquests moments la major part dels concursos que es tramiten acaben en la liquidació de l’empresa.
La nova Llei busca alternatives de solució a la insolvència prèvies al concurs, intentant oferir a les empreses unes solucions més àgils i econòmiques i regulant amb molt més detall aquests procediments alternatius o institucions preconcursals; especialment el refinançament. No obstant, malgrat la bona voluntat dels legisladors en aquest punt, la pràctica diària demostra que aquests intents previs al concurs, en molts casos acaben sense acord i el que fan és precipitar reaccions dràstiques de creditors, especialment entitats financeres, en una fase en la qual l’empresari està més desvalgut perquè encara no gaudeix de tota la protecció que li atorga la declaració del concurs.
Per altra banda, s’intenta simplificar i agilitzar el procediment concursal, afavorint l’anticipació de la liquidació, quan així ho vulgui el creditor i impulsant i regulant un veritable procediment abreujat, a més de solucions específiques per la fase comú i la fase de conveni; encara que a la pràctica ja veurem si es poden complir els terminis legalment fixats.
Un exemple clar d’aquest incentiu a l’agilitat i rapidesa és que es fomenta la consecució del conveni anticipat i, si s’aconsegueix, no es formarà la secció de qualificació, sempre i quan el conveni no sigui excessivament gravós. Al mateix temps, es restringeix molt més la possibilitat de celebrar vista en els procediments incidentals.
Una altra qüestió important és que la nova Llei estableix de forma expressa que els crèdits nascuts després de l’aprovació judicial del conveni hauran de ser considerats crèdits contra la massa, en cas d’obertura posterior de la fase de liquidació.
La Llei reforça i protegeix més que fins ara als treballadors i intenta establir criteris clars per evitar conflictes amb la jurisdicció social i amb l’autoritat laboral. També s’aclareix amb més detall i concreció la qualificació com a crèdits contra la massa dels crèdits salarials i indemnitzacions en cas d’acomiadament o extinció de la relació laboral.
La nova norma reforça el paper dels administradors concursals i les seves funcions. S’intenta que l’administració concursal estigui composada per un sol administrador, en la majoria dels casos, el que es considera més àgil i menys costós.
La Llei intenta també aclarir altres aspectes concrets, però importants, com poden ser (i) una regulació més clara de les responsabilitats dels administradors mercantils i dels socis i accionistes, (ii) com afecta el concurs als grups de societats i la possibilitat d’acumular els concursos de varis deutors, (iii) un règim especial per a les entitats esportives, arrel de situacions que s’han donat en els darrers temps, etc.
Important també és que la nova regulació modifica la Llei de l’Impost sobre el Valor Afegit amb l’objectiu de que en cas de transmissió de béns immobles, realitzada tant en la fase comú com a conseqüència de la liquidació, sigui liquidat aquest impost per l’adquirent aplicant el mecanisme de la inversió del subjecte passiu.
En definitiva, tal com diu l’Exposició de Motius de la nova Llei; aquesta intenta aportar al concurs major seguretat jurídica i la simplificació i agilització del procés. Donem un vot de confiança a la nova regulació i esperem que a la pràctica, funcioni la meitat de bé del que s’espera d’ella, la qual cosa ja seria un èxit.
L’entrada en vigor de la Llei és el dia 1 de gener de 2012, però conté un règim transitori complex i uns quants articles que entraran en vigor al dia següent a la seva publicació en el BOE, o sigui, que ja varen entrar en vigor el dia 12 d’octubre.
Per últim, no vull acabar aquest article sense reclamar un altre cop, el més aviat possible, una nova normativa que reguli la insolvència de les administracions públiques, que fa molta falta; també per seguretat jurídica i per evitar la indefensió en que es troben els creditors de l’administració en aquests moments.
Qui ajuda als empresaris?
És una obvietat que en el món en que vivim un funcionari està més protegit que un autònom o un petit empresari. Malauradament, dia si i dia també sentim o llegim que esclata el pànic quan un ajuntament, una comunitat autònoma o un estat europeu pot ser que no pugui pagar als funcionaris a final de mes. No obstant em causa sorpresa sentir i llegir que no passa absolutament res perquè no es paguin les factures dels petits i mitjans empresaris i dels autònoms; no és ni notícia, a ningú li importa. Deu ser perquè ells no fan manifestacions, ni assentades, ni tallen carreteres, ni bloquegen aeroports. En aquest país, qui no plora no mama!.
Hi ha Ajuntaments i Comunitats Autònomes que es poden permetre el luxe de no pagar factures de proveïdors durant més de dos anys des del seu venciment i aquí no passa res. Aquí no dimiteix ningú. Aquí ningú assumeix responsabilitats per aquest fet, perquè tothom ja l’ha interioritzat com un mal endèmic del nostre país i ja està. Moltes empreses han tancat per aquest únic motiu, però,no passa res! És molt millor protegir els Ajuntaments i els polítics que els dirigeixen que no pas als empresaris.
Ai de l’autònom o del petit empresari que no pagui a temps a una administració, que els requeriments, execucions, embargaments i subhastes seran ràpids, eficients, diligents i implacables, més del que mai s’hagués pogut pensar. Tan de bo actuessin tan diligentment les administracions per pagar les factures que deuen!. A més, si l’empresa no té actiu suficient, probablement li derivin responsabilitats contra el seu patrimoni personal i si els executats no hi estan d’acord, que es defensin com puguin, perquè els actes administratius són executius i primer et donen el cop i després si vols i t’ho pots pagar, t’has de defensar i tardar uns quants anys a guanyar i sense condemna en costes per l’administració encara que perdi. O sigui, un estat de Dret com cal.
Però encara més dolorós que veure el mal ús i abús de les prerrogatives i privilegis de l’administració i dels polítics que la dirigeixen, és veure com aquestes no només existeixen en el sector públic sinó també en el privat, especialment en el financer. Així ens trobem amb unes entitats financeres que per un costat han rebut i rebran cabassos de diners procedents dels impostos dels administrats i per altra costat només es dediquen a pagar els seus propis deutes i neguen el crèdit al mercat i, a més, sense cap escrúpol, moltes d’elles segueixen donant bonus i indemnitzacions milionàries als seus directius (mirem per exemple el cas de Caixa Girona); a més de fer tot tipus d’abusos amb productes com els swaps, els sols de les hipoteques, els interessos lleonins que demanen per segons quins productes, les cancel•lacions injustificades de pòlisses, les amortitzacions anticipades de crèdits, etc., que només aquells que acaben anant a judici i gastant-se diners aconsegueixen redreçar. O sigui, un estat de Dret com cal.
És frustrant veure com el lobby de les entitats financeres aconsegueix doblegar i manar sobre el poder legislatiu i l’executiu, quedant només el poder judicial per protegir als usuaris que es poden pagar un plet. Però el poder judicial ha cenyir-se al que legisla el poder legislatiu i ara el que està passant és que per la via de la legislació s’està intentant posar fre a la tendència judicial favorable als usuaris davant els abusos de les entitats financeres, com per exemple en el cas dels swaps, els sòls de les hipoteques, els desnonaments, etc.
Però això no és tot, als pobres autònoms i petits i mitjans empresaris, a més de no pagar-los les factures a temps i de permetre que els bancs no els donin crèdit, les administracions els pressionen d’una manera bàrbara des de tots els flancs; bé sigui la seguretat social i l’agència tributària amb inspeccions, bé sigui l’ACA, que no té un Euro, amb expedients de tot tipus i sancions per recaptar d’on sigui i com sigui, bé sigui l’Ajuntament revisant l’IBI i altres contribucions, etc.
La cosa és clara, aquí s’ha d’ajudar a tothom, Estats, Comunitats Autònomes, Ajuntaments, Bancs i Caixes, empreses multinacionals, joves “ninis”, universitats, parcs científics i tecnològics, immigrants, avis i nens, però als empresaris ningú els vol ajudar i només s’hi pensa per treure’ls diners, per no pagar-los, per maltractar-los, per criticar-los i menystenir-los. Però no ho veiem que així no podem anar bé de cap de les maneres?. Però és que algú dubte que d’aquesta crisi només ens en podem sortir si els empresaris se’n surten?. Cada cop que tanca una empresa al nostre país i no se’n crea una de nova, estem agreujant la crisi i això està passant cada dia davant els nostres nassos des de fa més de tres anys.
És una pena que no s’accepti per tothom que si d’alguna manera es pot sortir d’aquesta crisi a les comarques gironines i crec que a tot el país, és ajudant a les petites i mitjanes empreses o, com a mínim, encara que no s’ajudin, no perjudicant-les i maltractant-les com s’està fent.
El que està succeint des de fa tres anys al nostre país, al nostre territori, és una mena de genocidi empresarial, on les empreses moren diàriament per les cantonades, a no ser que es puguin pagar un bon enterrament (que surt molt car), com és el concurs. És molt trist veure com a les portes del 2012 el nombre d’empreses gironines que desapareixen és semblant al de 2008, 2009 i 2010 i que els despatxos d’advocats i economistes seguim rebent moltes consultes d’empresaris que trontollen i que poden morir dins de poc temps. Fa pocs dies llegia en aquest mateix diari que des de principis d’any han tancat més de 10.000 empreses a la demarcació de Girona i només al mes d’agost en varen tancar 460.
Els qui en aquest context segueixen essent empresaris i volen seguir-ho essent, són uns herois i se’ls hauria de fer un monument. Jo els respecto molt i ho vull dir públicament i crec que són els qui més estan fent en aquests moments per adreçar el país, des de l’anonimat, aixecant-se molt aviat cada dia, treballant moltes hores diàries i caps de setmana i donant-ho tot per aguantar i continuar. Encara que siguin dels que menys es queixin i no es facin sentir, crec que són els més necessaris i haurien de ser els principals protagonistes de la recuperació econòmica.
Com que ja sé que no hi ha diners per fer monuments, només demano a les administracions que els paguin les factures que els deuen, que no els pressionin tan amb inspeccions i sancions, que obliguin als bancs a donar-los crèdit com a condició essencial per finançar-los i que s’esforcin per tractar-los com a qualsevol altra àmbit o sector al que ajuden i tenen dins les seves prioritats. Només amb això, a les comarques gironines es respiraria un ambient una mica més optimista; perquè no oblidem que la majoria de gironins que no són funcionaris, empleats de banca o polítics, són autònoms o petits empresaris o bé treballen per un autònom o petit empresari. Tampoc hem d’oblidar que Girona no té ni una empresa cotitzada (tret d’AB Biòtics que cotitza en el mercat alternatiu MAB) i que, per tant, el gruix del nostre empresariat és la petita i mitjana empresa i alguna de gran però que en la seva majoria són familiars i arrelades al territori.
Realment, en aquest sentit les coses s’han fet i s’estan fent molt malament i, malauradament, no hi ha la sensació que hi hagi polítiques ni mesures decidides a canviar aquesta realitat tan sagnant. Només amb quatre mesures concretes l’escenari canviaria radicalment, com són (i) una major flexibilització del mercat laboral, (ii) forçar legalment a les entitats financeres a donar crèdit a qui compleix els requisits per rebre’l, (iii) endurir legalment les mesures contra la morositat i (iv) legislar sobre la insolvència de les administracions públiques, permetre l’embargament de determinats béns d’Administracions públiques (encara que no la seva subhasta) i establir normes estrictes de responsabilitat dels càrrecs públics per impagament de deutes al seu venciment i l’embargament cautelar dels béns dels càrrecs polítics presumptament responsables. La falta d’atenció i ajut als empresaris és una errada que ens està passant factura i ens la passarà durant força temps!.
Hi ha Ajuntaments i Comunitats Autònomes que es poden permetre el luxe de no pagar factures de proveïdors durant més de dos anys des del seu venciment i aquí no passa res. Aquí no dimiteix ningú. Aquí ningú assumeix responsabilitats per aquest fet, perquè tothom ja l’ha interioritzat com un mal endèmic del nostre país i ja està. Moltes empreses han tancat per aquest únic motiu, però,no passa res! És molt millor protegir els Ajuntaments i els polítics que els dirigeixen que no pas als empresaris.
Ai de l’autònom o del petit empresari que no pagui a temps a una administració, que els requeriments, execucions, embargaments i subhastes seran ràpids, eficients, diligents i implacables, més del que mai s’hagués pogut pensar. Tan de bo actuessin tan diligentment les administracions per pagar les factures que deuen!. A més, si l’empresa no té actiu suficient, probablement li derivin responsabilitats contra el seu patrimoni personal i si els executats no hi estan d’acord, que es defensin com puguin, perquè els actes administratius són executius i primer et donen el cop i després si vols i t’ho pots pagar, t’has de defensar i tardar uns quants anys a guanyar i sense condemna en costes per l’administració encara que perdi. O sigui, un estat de Dret com cal.
Però encara més dolorós que veure el mal ús i abús de les prerrogatives i privilegis de l’administració i dels polítics que la dirigeixen, és veure com aquestes no només existeixen en el sector públic sinó també en el privat, especialment en el financer. Així ens trobem amb unes entitats financeres que per un costat han rebut i rebran cabassos de diners procedents dels impostos dels administrats i per altra costat només es dediquen a pagar els seus propis deutes i neguen el crèdit al mercat i, a més, sense cap escrúpol, moltes d’elles segueixen donant bonus i indemnitzacions milionàries als seus directius (mirem per exemple el cas de Caixa Girona); a més de fer tot tipus d’abusos amb productes com els swaps, els sols de les hipoteques, els interessos lleonins que demanen per segons quins productes, les cancel•lacions injustificades de pòlisses, les amortitzacions anticipades de crèdits, etc., que només aquells que acaben anant a judici i gastant-se diners aconsegueixen redreçar. O sigui, un estat de Dret com cal.
És frustrant veure com el lobby de les entitats financeres aconsegueix doblegar i manar sobre el poder legislatiu i l’executiu, quedant només el poder judicial per protegir als usuaris que es poden pagar un plet. Però el poder judicial ha cenyir-se al que legisla el poder legislatiu i ara el que està passant és que per la via de la legislació s’està intentant posar fre a la tendència judicial favorable als usuaris davant els abusos de les entitats financeres, com per exemple en el cas dels swaps, els sòls de les hipoteques, els desnonaments, etc.
Però això no és tot, als pobres autònoms i petits i mitjans empresaris, a més de no pagar-los les factures a temps i de permetre que els bancs no els donin crèdit, les administracions els pressionen d’una manera bàrbara des de tots els flancs; bé sigui la seguretat social i l’agència tributària amb inspeccions, bé sigui l’ACA, que no té un Euro, amb expedients de tot tipus i sancions per recaptar d’on sigui i com sigui, bé sigui l’Ajuntament revisant l’IBI i altres contribucions, etc.
La cosa és clara, aquí s’ha d’ajudar a tothom, Estats, Comunitats Autònomes, Ajuntaments, Bancs i Caixes, empreses multinacionals, joves “ninis”, universitats, parcs científics i tecnològics, immigrants, avis i nens, però als empresaris ningú els vol ajudar i només s’hi pensa per treure’ls diners, per no pagar-los, per maltractar-los, per criticar-los i menystenir-los. Però no ho veiem que així no podem anar bé de cap de les maneres?. Però és que algú dubte que d’aquesta crisi només ens en podem sortir si els empresaris se’n surten?. Cada cop que tanca una empresa al nostre país i no se’n crea una de nova, estem agreujant la crisi i això està passant cada dia davant els nostres nassos des de fa més de tres anys.
És una pena que no s’accepti per tothom que si d’alguna manera es pot sortir d’aquesta crisi a les comarques gironines i crec que a tot el país, és ajudant a les petites i mitjanes empreses o, com a mínim, encara que no s’ajudin, no perjudicant-les i maltractant-les com s’està fent.
El que està succeint des de fa tres anys al nostre país, al nostre territori, és una mena de genocidi empresarial, on les empreses moren diàriament per les cantonades, a no ser que es puguin pagar un bon enterrament (que surt molt car), com és el concurs. És molt trist veure com a les portes del 2012 el nombre d’empreses gironines que desapareixen és semblant al de 2008, 2009 i 2010 i que els despatxos d’advocats i economistes seguim rebent moltes consultes d’empresaris que trontollen i que poden morir dins de poc temps. Fa pocs dies llegia en aquest mateix diari que des de principis d’any han tancat més de 10.000 empreses a la demarcació de Girona i només al mes d’agost en varen tancar 460.
Els qui en aquest context segueixen essent empresaris i volen seguir-ho essent, són uns herois i se’ls hauria de fer un monument. Jo els respecto molt i ho vull dir públicament i crec que són els qui més estan fent en aquests moments per adreçar el país, des de l’anonimat, aixecant-se molt aviat cada dia, treballant moltes hores diàries i caps de setmana i donant-ho tot per aguantar i continuar. Encara que siguin dels que menys es queixin i no es facin sentir, crec que són els més necessaris i haurien de ser els principals protagonistes de la recuperació econòmica.
Com que ja sé que no hi ha diners per fer monuments, només demano a les administracions que els paguin les factures que els deuen, que no els pressionin tan amb inspeccions i sancions, que obliguin als bancs a donar-los crèdit com a condició essencial per finançar-los i que s’esforcin per tractar-los com a qualsevol altra àmbit o sector al que ajuden i tenen dins les seves prioritats. Només amb això, a les comarques gironines es respiraria un ambient una mica més optimista; perquè no oblidem que la majoria de gironins que no són funcionaris, empleats de banca o polítics, són autònoms o petits empresaris o bé treballen per un autònom o petit empresari. Tampoc hem d’oblidar que Girona no té ni una empresa cotitzada (tret d’AB Biòtics que cotitza en el mercat alternatiu MAB) i que, per tant, el gruix del nostre empresariat és la petita i mitjana empresa i alguna de gran però que en la seva majoria són familiars i arrelades al territori.
Realment, en aquest sentit les coses s’han fet i s’estan fent molt malament i, malauradament, no hi ha la sensació que hi hagi polítiques ni mesures decidides a canviar aquesta realitat tan sagnant. Només amb quatre mesures concretes l’escenari canviaria radicalment, com són (i) una major flexibilització del mercat laboral, (ii) forçar legalment a les entitats financeres a donar crèdit a qui compleix els requisits per rebre’l, (iii) endurir legalment les mesures contra la morositat i (iv) legislar sobre la insolvència de les administracions públiques, permetre l’embargament de determinats béns d’Administracions públiques (encara que no la seva subhasta) i establir normes estrictes de responsabilitat dels càrrecs públics per impagament de deutes al seu venciment i l’embargament cautelar dels béns dels càrrecs polítics presumptament responsables. La falta d’atenció i ajut als empresaris és una errada que ens està passant factura i ens la passarà durant força temps!.
