L'ADMINISTRACIÓ PÚBLICA MOROSA

Repassant la Directiva 2000/35/CE, de 29 de juny de 2000, per la que s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en operacions comercials i la Llei 3/2004, de 29 de desembre que la transposa al nostre ordenament jurídic, així com la Llei 15/2010, de 5 de juliol, que modifica de forma important l’anterior, vaig tenir una sensació estranya, que no sé si era de riure o de plorar, però si més no estranya.

Em dol dir-ho, perquè soc advocat i crec en l’Estat de Dret i en el principi de legalitat i en tots els altres principis i fonaments en que es sustenta el nostre sistema jurídic; però, les tres normes que he citat en el paràgraf anterior, pel que fa a les obligacions de pagament de les administracions públiques, són paper mullat.

S’està donant un fenomen al nostre país que és molt preocupant i que no es pot perdre de vista, consistent en que l’Administració Pública ja no compleix les Lleis i el més greu de tot és que no passa res i, encara més greu, que els perjudicats no hi tenen res a dir ni a fer. O sigui, L’Estat de Dret ja no afecta a les Administracions públiques i només afecta als administrats. Tristament, haurem d’acceptar que les Administracions Públiques estan per sobre l’Estat de Dret.

Això és molt perillós, perquè un cop acceptem com a normal i habitual que una Administració Pública no compleixi una Llei i no ens afanyem a evitar-ho i posar-hi remei de forma immediata amb totes les nostres forces i habilitats, estem facilitant l’incompliment d’una segona Llei i d’una tercera i així de totes aquelles que l’Administració no vulgui o no pugui complir; amb total impunitat per aquella administració i els seus gestors (polítics i tècnics) i amb total indefensió pels administrats perjudicats.

Em refereixo especialment a les obligacions legals de terminis de pagament als que estan sotmeses les administracions públiques. Així, la Llei 15/2010, de 5 de juliol, imposa a les administracions públiques l’obligació de pagar dins el termini dels trenta dies següents a la data d’expedició de les certificacions d’obra o dels corresponents documents que acreditin la realització total o parcial del contracte.

Aquest termini de pagament de 30 dies serà d’aplicació a partir del dia 1 de gener de 2013, però per a l’any 2011, aquella mateixa Llei, marca un termini màxim de pagament de cinquanta dies i pel 2012 de 40 dies; quan hi ha molts ajuntaments que no paguen ni en dos anys i quan ja n’hi ha uns quants que no podran pagar de cap manera; o sigui, que estan en una situació de insolvència definitiva.

És cert que en l’àmbit privat també hi ha persones i empreses moroses i que no compleixen les lleis; no obstant, pels morosos privats tenim normes que regulen com actuar i donen solucions i instruments als creditors complidors. Però el problema amb la morositat de l’Administració Pública és que deixa indefens al creditor perquè no té res a fer. L’ordenament jurídic protegeix de tal manera a l’Administració Pública que fa que, fins i tot en els casos de incompliment flagrant de l’obligació de pagament, el creditor no té cap mecanisme ni instrument a les seves mans per poder cobrar.

Fa pocs dies, en un curs sobre la jurisdicció contenciosa administrativa en el que eren ponents els tres jutges dels tres jutjats contenciosos administratius de Girona, ells mateixos reconeixien que els creditors de l’administració podien reclamar el deute a l’administració judicialment, però que un cop obtinguda la sentència, allà s’acabava tot, perquè si l’Ajuntament no té diners per pagar no pagarà, perquè no se li poden embargar béns, perquè no es pot reclamar responsabilitat als polítics o tècnics responsables, ni es poden adoptar mesures cautelars contra ells, ni es pot instar cap procediment que garanteixi la “par conditio creditorum” o repartiment equitatiu dels diners de l’Ajuntament entre els seus creditors, ni es poden iniciar accions de reintegració o retroacció, ni res.

A més, el que em sembla més indignant, és que aquelles administracions públiques, segueixin encarregant obres i serveis, sabent que no les pagaran, abusant i aprofitant-se deliberadament de proveïdors amb poca feina que s’agafen a un clau roent i que no saben que aquell contracte públic és el que els acabarà d’enfonsar. En l’àmbit privat, la contractació de béns o serveis sabent que no es podran pagar és constitutiva d’un delicte d’estafa. ¿No és una estafa també si ho fa una administració pública, a través dels seus gestors?

Crec que hem d’anar amb molt de compte amb aquests fets que estan succeint cada dia al nostre entorn i que es fa necessari un canvi legislatiu profund que, per un costat, s’ajusti a la realitat i no enganyi a la gent dient que la Llei obliga a les administracions a pagar en 30 dies i per altra banda que doni instruments als creditors per poder reclamar i assegurar el cobrament dels seus crèdits dins un marc semblant al que funciona en l’àmbit privat.

Igual que ara les institucions europees descobreixen que faria falta endurir el règim jurídic penal contra els directius d’entitats financeres, potser farà falta pensar en regular un nou règim de responsabilitats civils i penals de les persones que estan al capdavant de les administracions públiques, perquè crec que serà de la única manera que es podrà posar una mica d’ordre a aquest desgavell.

LA NOVA REGULACIÓ DE LES FUNDACIONS

El dia 27 d’octubre de 2011 el Parlament de Catalunya va aprovar l’Avantprojecte de Llei de modificació de la Llei 4/2008, de 24 d’abril, del Llibre tercer del Codi Civil de Catalunya, relatiu a les persones jurídiques (fundacions i associacions).

Aquesta és una matèria molt sensible tant políticament, com jurídicament, socialment i econòmicament, atès que afecta de ple al Dret civil català i es refereix a una matèria que està en el moll de l’ós del que en diem “societat civil”, de la qual tan s’espera, sobretot en èpoques de crisi.

La nova regulació que proposa l’Avantprojecte de Llei és molt agosarada, atès que sense cap complex trenca amb una dinàmica legislativa restrictiva, que cada cop més veia a les fundacions com un instrument des del que cometre il•lícits civils o penals, que calia controlar i intervenir molt d’aprop i que convenia limitar-li al màxim el marge de maniobra.

Així, la nova regulació proposada, parteix d’una visió totalment diferent, que es basa en considerar les fundacions com un operador necessari i molt convenient per la societat i en partir de la base de la confiança en aquestes persones jurídiques i en els seus gestors, reduint les limitacions, minvant els controls i les intervencions i permetent una gestió i activitat molt més plena i àgil que la que permet la legislació actual.

Així, dins aquesta nova visió del legislador, s’emmarca la modificació d’aspectes clau per a fomentar la creació de noves fundacions i flexibilitzar la seva organització i gestió. Entre aquests aspectes, cal destacar la dotació fundacional mínima, que torna als 30.000 Euros, enlloc dels 60.000 Euros que s’exigeixen actualment i que són un fre important per noves iniciatives fundacionals. La realitat és que si a l’any 2008 es varen crear 148 noves fundacions, a l’any 2010 se’n varen crear només 59.

Però no només és això, sinó que també es preveu que el desemborsament pugui ser successiu, amb un mínim inicial del 25%, i també es preveu la possibilitat de constituir noves fundacions amb una dotació de només 15.000 Euros i amb una durada màxima de cinc anys prorrogables o transformable a indefinida augmentant la dotació a 30.000 Euros.

No oblidem que les fundacions tenen un règim fiscal molt avantatjós, del qual no gaudeixen les associacions que no estiguin declarades d’utilitat pública i són molt poques les associacions que obtenen aquella declaració. Per tant, moltes iniciatives que fins ara es canalitzaven per la via de l’associacionisme i no es plantejaven la constitució d’una fundació pel fre que suposava la dotació inicial, ara es podran atrevir a crear una fundació, començant amb una dotació inicial de 15.000 Euros de la qual només desemborsin en un inici el 25%, o sigui, 3.750 Euros.

Un altre aspecte important és que es treu l’exigència de que el secretari del Patronat sigui patró i, al mateix temps, s’obra molt la possibilitat de que els propis patrons puguin desenvolupar tasques directives retribuïdes dins la fundació.

Les restriccions i límits a la gestió dels patrons fonamentades en el conflicte de interessos i l’autocontractació es rebaixen i flexibilitzen, de manera que ja no es veu al patró com a un potencial delinqüent, sinó com algú en qui confiar i del qual no cal desconfiar.

No obstant, dins de tots els elements nous que introdueix la nova proposta de regulació normativa, cal destacar la introducció per primer cop de la figura de la “declaració responsable”, que coincideix amb la filosofia d’agilització dels tràmits administratius que també es veu en les anomenades “lleis omnibus”.

Així, en la majoria dels casos en que la normativa actual parla d’autorització o comunicació, en la nova proposta normativa es parla de “declaració responsable”; partint de la base que els patrons són gent responsable que no cal haver-los d’autoritzar perquè puguin actuar i, n’hi ha prou amb que declarin el que volen fer i diguin en la declaració que el que faran és lícit i que ho faran diligentment i en benefici de les finalitats fundacionals.

El canvi de criteri és tan profund que en els pocs casos en que encara es contempla la necessitat d’autorització, reduïts a que ho hagi exigit el donant o que ho exigeixin els estatuts, si en el termini de dos mesos d’haver sol•licitat l’autorització al Protectorat, aquest no ha resolt expressament, operarà el silenci administratiu positiu i l’objecte de la sol•licitud es tindrà per autoritzat.

En definitiva, la meva opinió és que és del tot necessari tenir confiança en les fundacions i en els patrons que les dirigeixen i que cal donar-los eines per poder actuar amb llibertat i sense massa lligams; ara bé, al qui no sigui mereixedor d’aquella confiança i la traeixi, que se’l sancioni amb tot el pes de la Llei i sense matisos, ni excepcions.

Per analitzar aquesta reforma civil que està en tràmit, així com la reforma operada en matèria fiscal per a les entitats sense afany de lucre i altres qüestions que afecten als patrons, com són els seus drets, obligacions i responsabilitats, la Fundació Universitat de Girona, junt amb el despatx Bellvehí & Planning, han organitzat una Jornada sencera a Girona, pel proper dia 1 de desembre d’enguany, que ha de servir per poder aprofundir en l’anàlisi del nou marc legislatiu.