PARTICIPACIONS PREFERENTS: LA REACCIÓ DE L'ESTAT ESPANYOL


El divendres dia 31 d'agost el Govern del PP va aprovar el Real Decreto-Ley 24/2012, de 31 de agosto, de reestructuración y resolución de entidades de crédito. El mateix dia el Ministre de Guindos va comunicar i explicar el seu contingut i també el mateix dia es va publicar en el BOE, entrant en vigor des d'aquell mateix moment.

Tot i que el gruix del Reial Decret-Llei és la reestructuració i resolució d'entitats financeres i a això es va dedicar la comunicació del Ministre d'Economia, aquesta norma neix enverinada per tots aquells que varen invertir en participacions preferents, obligacions convertibles, o deute subordinat de qualsevol tipus d'entitats financeres, i sobretot d'entitats participades pel FROB; com és el cas, per exemple, de CatalunyaCaixa.

Així, el Capítol VII de la norma en qüestió es refereix a la "Gestión de instrumentos híbridos", entre els que es troben les participacions preferents i el deute subordinat. En l'article 37 veiem com es diu que els plans de reestructuració i resolució de les entitats bancàries hauran d'incloure obligatòriament la realització d'accions de gestió dels instruments híbrids de capital i deute subordinat.

Així la Norma preveu que aquestes accions de gestió puguin consistir en mesures com: (a) ofertes de bescanvi per accions o quotes participatives, (b) ofertes de recompra dels valors, ja sigui mitjançant pagament de diners o bé o condicionat a la compra d'altres instruments de capital o d'altres productes bancaris, (c) reducció del valor nominal del deute i (d) amortització anticipada a valor diferent al nominal. La qüestió important és que el valor serà el de mercat en el moment en que s'apliqui la mesura en qüestió i la Norma posa com a criteri mínim que cap creditor pugui suportar pèrdues superiors a les que hauria suportat si l'entitat hagués estat liquidada en el marc d'un procediment concursal.

És important, que per l'aplicació d'aquestes mesures es preveu que l'acceptació per part dels inversors afectats sigui voluntària i no obligatòria. No obstant, pels casos d'entitats en que les accions de gestió de instruments híbrids de capital i deute subordinat no assoleixin un adequat repartiment dels costos i pels casos en que sigui el propi FROB qui acordi les accions de gestió dels instruments híbrids, les mesures són més dràstiques i des del meu punt de vista podrien ser il•legals i inconstitucionals. En aquest cas, les accions de gestió seran vinculants per les entitats de crèdit i també pels inversors, de tal manera que no s'hi podran oposar.

Així, les accions de gestió de instruments híbrids de capital i deute subordinat que podrà acordar el FROB seran una o vàries de les que s'esmenten a continuació:

1ª) L'ajornament, la suspensió, l'eliminació o modificació de drets, obligacions, terminis i condicions de totes o alguna de les emissions de instruments híbrids de capital i de deute subordinada de l'entitat. Les modificacions podran afectar, entre altres aspectes, a:

a) El pagament d'interessos.

b) El reemborsament del capital.

c) Els supòsits de incompliment.

d) La data de venciment.

e) Els drets individuals o col•lectius dels inversors.

f) El dret a sol•licitar la declaració de incompliment.

g) El dret a exigir qualsevol pagament relacionat amb els valors.

2ª) L'obligació de l'entitat de recomprar els valors afectats al preu que determini el FROB. Així mateix, el FROB podrà estipular que el pagament del preu de recompra s'hagi de reinvertir en la subscripció d'accions, quotes participatives o aportacions de capital social, segons correspongui, o que aquell pagament es realitzi en espècie mitjançant l'entrega d'accions o quotes participatives disponibles en autocartera directe o indirecte de l'entitat.

Per tant, com veiem, davant l'allau de reclamacions a les entitats per part dels inversors, titulars de participacions preferents, obligacions convertibles i deute subordinat, el Govern de l'Estat Espanyol el que ha decidit és carregar contra els usuaris de banca i inversors i legislar per fer-los la situació encara molt més difícil, prioritzant com va essent habitual els interessos dels bancs i les altes finances.

La discussió sobre si tots els inversors en preferents o en deute subordinat tenen dret a recuperar el que varen invertir o bé han de suportar la pèrdua de valor de mercat de l'instrument, és lícita i, en funció de cada cas i de si va haver-hi engany o vici en el consentiment i de si l'entitat va complir amb els requisits legals per la comercialització d'aquells productes, s'haurà de resoldre d'una forma o una altra.

Ara bé, el que no és acceptable en un Estat de Dret, és que el poder executiu legisli en favor dels bancs i dels interessos financers, privant als usuaris i inversors dels seus drets mínims, com poden ser el dret a sol•licitar la declaració de incompliment del contracte, el dret a exigir la devolució del capital invertit, el dret a no acceptar una solució imposada, etc.

Ara s'obre el gran dubte sobre com interpretaran i aplicaran aquesta norma els tribunals, perquè si la interpretació i aplicació és restrictiva, aquesta Norma pot tenir conseqüències nefastes sobre demandes ja interposades i sobre demandes que s'interposin a partir d'ara. És d'esperar i seria desitjable que el poder judicial respectés els drets dels més dèbils i fos sensible a les seves pretensions, atès que està vist que el Govern espanyol no només no els té en compte sinó que els intenta perjudicar tan com pot.

Hem arribat a un punt que la crisi econòmica està passant a un segon terme, perquè la crisi democràtica, de llibertats i de drets civils s'està manifestant encara més preocupant, el que pot desembocar en una crisi social d'efectes imprevisibles.

CRÒNICA D'UNA ASFIXIA ECONÒMICA PREMEDITADA

Exercint d’advocat d’empresaris, veig diàriament varis casos d’empreses que no poden continuar i de persones que perden el seu patrimoni i passen greus drames personals i familiars. Són molts casos ja els que he vist des del 2007; massa casos. És una situació que m’angoixa i em preocupa enormement, perquè amb cada empresa que tanca, el nostre país és una mica més feble i va perdent poc a poc aquella força que sempre li ha donat el seu teixit empresarial.

A més, diàriament veig com anem perdent aquella sanitat pública de la que estàvem tan orgullosos i com l’ensenyament públic es deteriora i hi ha menys recursos per les nostres universitats i per la recerca i la innovació i, fins i tot, desapareixen els recursos per l’assistència social i l’atur i la pobresa augmenten exponencialment al nostre país; mentre som pioners en fixar taxes per poder actuar davant els tribunals de justícia i en el pagament d’un euro per recepta.

El nostre sistema financer de caixes d’estalvis ha estat desmantellat i l’obra social minva i acabarà desapareixent; no ens arriben els diners que ens reconeix el que va quedar de l’Estatut; no s’executen les inversions pressupostades per Catalunya, any rere any, mentre a altres autonomies s’executa més del que estava pressupostat; no es dóna curs a les obres prioritàries i essencials pel nostre país, mentre veiem com se’n fan d’altres totalment absurdes i antieconòmiques, i hem de pidolar cada mes, com captaires, unes bestretes miserables per poder pagar els sous retallats dels funcionaris de la Generalitat.

I amb tot això hem passat a ser de les autonomies més pobres d’Espanya i de les més endeutades, mentre any rere any donem a Espanya més del 8% del nostre PIB i hem d’endeutar-nos a interessos molt alts per poder subsistir i veiem com els bons garantits per la Generalitat es qualifiquen de bons escombraria per les agències de qualificació i com assolim el rècord de ser el territori europeu amb el tipus màxim de l’IRPF més elevat, sense parlar d’una més elevada pressió de la inspecció fiscal.

Podríem ser el centre d’una potent euroregió, el principal port de la mediterrània, un motor industrial i de recerca, innovació i creativitat, podríem retenir els nostres joves talents i atraure talent d’altres indrets. Catalunya podria ser rica i plena i no haver de viure aquest mal son. Però en què ens estem convertint? En un territori residual, accessori, contingent, mediocre i resignat. Catalunya triomfant, qui t’ha vist tan rica i plena!

Som un poble premeditament asfixiat per l’Estat espanyol, que vol privar-nos del que podem ser, del que tenim dret a ser. Es tracta d’una asfixia econòmica i financera sense precedents a Europa, que priva al nostre poble de la prosperitat a la que té dret. I tot això està passant davant els nostres nassos cada dia i ho hem anat assumint, assumint i assumint, fins que dóna la sensació de que no ens en adonem o, el que seria pitjor, que ens en adonem i ens resignem a ser residuals i mediocres per sempre més.

És molt clarificador que ja en Ramon Trias Fargas, qui va ser conseller d’economia de la Generalitat en dues legislatures de Jordi Pujol, a l’any 1985, després de negociar l’estatut de Sau, va escriure un llibre titulat “Narració d’una asfixia premeditada” (editorial Afers), i en l’apartat de conclusions diu literalment el següent: “Ja hem vist el que havia succeït en aquells primers anys del finançament estatutari que hem designat com a període provisional. Hem vist que no ha anat massa bé i que hi havia pensada una política restrictiva des del primer dia, que ens portarà, poc a poc, a una asfixia financera”.

S’ha de saber i fer saber que des de 1986 fins ara, l’Estat espanyol s’ha endut de Catalunya, sense retorn, uns 300.000 Milions d’Euros. O sigui, que allò que tant li ha costat a l’Estat espanyol arrancar d’Europa perquè rescatessin el seu sistema financer, un màxim de 100.000 Milions d’Euros en forma de préstec amb interessos al 4%, Catalunya tota sola ja ho ha aportat a Espanya tres vegades, sense retorn i sense interessos, mentre Catalunya ha d’anar a buscar finançament a un interès molt alt perquè no té prous ingressos propis com per poder subsistir, amb el conseqüent augment del deute i el dèficit i l’inevitable empobriment del país.

S’ha de saber que de Catalunya surten cada any uns 16.000 Milions d’Euros cap a Espanya que ja no tornen, el que significa 45 Milions d’Euros diaris, que equivalen a 2.251 Euros per persona que resideix a Catalunya. Dit d’una altra manera, per cada 1.000 Euros recaptats a Catalunya, 430 Euros ja no tornen mai. Això no ho pot aguantar ningú i nosaltres ho hem estat aguantant any rere any, amb el nostre esforç, fins que la crisi ho ha fet del tot insuportable, perquè ara ens hi va la vida com a poble i la dignitat com a persones.

Davant d’aquesta situació insostenible per més temps, poden haver-hi varis camins a seguir i varis destins on voler arribar, tots legítims; no obstant, una anàlisi rigorosa de la situació fa recomanable que, sigui quin sigui el camí a seguir i el destí final al que arribar, aquest tingui una primera parada que sigui la lluita per la hisenda pròpia. Tal com va dir el President Mas en el Parlament, “Catalunya tindrà hisenda pròpia per la via del pacte o per la via de la pròpia decisió” i, per tant, sigui amb pacte o sense, ara toca solucionar urgentment la situació econòmica del país mitjançant l’assoliment d’una hisenda pròpia.

Ara toca lluitar tots junts, tots units per aconseguir un sistema fiscal com el concert econòmic del qual ja gaudeixen vascos i navarresos i aquesta lluita ha de ser transversal, amb independència d’afiliacions i simpaties polítiques, perquè ens hi va el nostre present i futur i el futur dels nostres descendents. Ara no val el tacticisme polític, ni la crítica fàcil i poc fonamentada, ara s’ha de ser responsable i actuar amb clau de país i no de partit. Ara toca salvar Catalunya; és una qüestió de supervivència nacional.

Com va dir en Josep Guardiola, “si anem tots junts som imparables” i com va dir en Joaquim Maria Puyal, “President, sàpigues que tens un poble al darrera”.