DUES VELOCITATS
Des de la meva percepció, la situació
de la crisi respecte als empresaris gironins en general ha canviat en els
darrers mesos i ara ja no tothom es queixa i ja no tothom ho veu tot negre. El
pessimisme ja no és generalitzat i es comencen a entreveure dues velocitats.
Una de les dues velocitats és encara
en marxa enrere, atès que en el Jutjat Mercantil de Girona segueixen entrant
concursos d'una forma exagerada, tan o més que els darrers anys i no es veu que
aquesta entrada freni o hagi de frenar de forma immediata. A més, s'ha de tenir
en compte que per cada empresa que tanca presentant concurs, n'hi ha força més
que ho fan sense concurs, perquè no se'l poden pagar i, per tant, encara estem
al mig de la tragèdia.
No obstant, es percep en un altre
tipus d'empresaris un augment de la confiança en el present i en el futur i un
tímid intent d'alegria que en breu pot comportar inversió i expansió. Les
empreses exportadores, les empreses innovadores, les empreses de determinats
sectors com poden ser l'agroalimentari, el turístic, el de serveis en general
(amb nombroses excepcions), ja veuen la crisi com una cosa més del passat que
del futur, tot i que encara sigui present.
El fet de que s'albirin aquestes dues
velocitats és un ganivet de dos talls, atès que per una banda hi ha la lectura
positiva de que força empreses han superat la crisi i estan prou reforçades com
per mossegar el futur amb força; però per altra banda, moltes altres empreses i
alguns sectors sencers, tendeixen a desaparèixer com si no tinguessin lloc en
el nou ordre mundial i local i com si no hi hagués cap possible remei. El
dilema és: transformar-se o morir i ara estem veient com alguns s'han
transformat i, malauradament, altres estan morint.
De tota manera, el missatge és
positiu: "hi ha futur".
INTERNACIONALITZAR I INNOVAR O BÉ MORIR!
Sé que no es pot generalitzar i que la norma general no
valdrà per alguns sectors o empreses determinats, però per la majoria
d'empreses que produeixen productes, la qüestió és senzilla, internacionalitzar
i innovar; o bé morir!
A aquestes alçades ja són ben pocs els empresaris que no
estan mirant com poder innovar els seus processos i els seus productes, per
poder ser més productius i competitius i, al mateix temps, com poder vendre els
seus productes arreu del món.
No obstant, malgrat la consciència s'ha generalitzat,
encara són pocs els que realment estan innovant i exportant, atès que el procés
no és senzill, ni barat, ni ràpid i, per tant, ara ho estan fent els que ja en
varen ser conscients fa anys.
La crisi general en la que ens trobem fa més difícil la
innovació i la internacionalització, perquè falten recursos propis per
finançar-ho i els recursos aliens són difícils de trobar. No obstant, ara és el
moment de buscar la manera de començar a fer-ho, atès que pot ser que sigui el
darrer tren que passi i que en cas de no agafar-lo, l'empresa no tingui
viabilitat en el futur.
El fet és que no n'hi ha prou amb internacionalitzar si
no s'innova i no n'hi ha prou amb innovar si no s'internacionalitza; per tant,
s'han de fer les dues coses a l'hora i s'han de fer bé. Aquest és el gran repte
que tenen en aquest moment les pimes catalanes i, pel bé de tots, esperem que
el superin un gran nombre d'empreses.
Jordi Bellvehí
SOS PIME
S.O.S PIME
A mi m'agrada ser optimista, positiu i sempre veure el
got mig ple; però aquest cop m'he permès ser realista i denunciar cruament,
sense optimisme ni positivisme voluntariós, l'estat en que es troben les PIME a
les nostres comarques.
Degut a la meva professió d'advocat d'empreses i
d'administrador concursal, des de finals de l'any 2007 veig setmanalment casos
greus de PIME que no tenen viabilitat i que, més tard o més d'hora, acabaran
tancant, amb concurs o sense, però tancant.
A finals de l'any 2009, veient el que havia passat els
darrers dos anys, vaig pensar que els concursos minvarien perquè les empreses
que la crisi havia agafat a contrapeu i aquelles que estaven mal finançades o
gestionades, ja havien tancat i que a partir del 2010 la cosa s'estabilitzaria
encara que no millorés. Vaig pensar que les que havien aguantat dos anys i
s'havien pogut reestructurar, ja anirien fent, sense massa alegria però el just
per esperar moments millors. Era aquella època en que tots jugàvem a veure si la
crisi seria com una "V", com una "U" o com una
"L" i el cert és que encara no ho sabem perquè no hem arribat encara
al fons.
La realitat s'ha imposat, tan crua com sempre, sense
matisos ni contemplacions. Aquelles empreses que havien aguantat la primera
bufetada de la crisi, no podien aguantar-ne gaires més i s'ha demostrat. Sense
finançament bancari, amb menys vendes, sense cobertura del risc comercial, amb
costos elevats per acomiadar empleats i amb més morositat, les PIME estan
aguantant el que aguanta el patrimoni dels seus socis (normalment familiars) i,
un cop aquest s'acaba, el drama empresarial es transforma en drama personal
perquè aquells socis ho tenen tot avalat i ho perden tot, fins la casa i no
tenen ni atur perquè havien d'estar enquadrats en el règim d'autònoms.
Només per acabar, us informo que pel que jo veig al meu
despatx en aquest darrer trimestre de 2012, durant el 2013 es seguiran
destruint moltes PIME gironines; el que és un drama d'una magnitud extrema!
