El Bloc d'en Jordi Bellvehí

L'ADMINISTRACIÓ PÚBLICA MOROSA

2011-11-08T20:15:00.001+01:00

Repassant la Directiva 2000/35/CE, de 29 de juny de 2000, per la que s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en operacions comercials i la Llei 3/2004, de 29 de desembre que la transposa al nostre ordenament jurídic, així com la Llei 15/2010, de 5 de juliol, que modifica de forma important l’anterior, vaig tenir una sensació estranya, que no sé si era de riure o de plorar, però si més no estranya.

Em dol dir-ho, perquè soc advocat i crec en l’Estat de Dret i en el principi de legalitat i en tots els altres principis i fonaments en que es sustenta el nostre sistema jurídic; però, les tres normes que he citat en el paràgraf anterior, pel que fa a les obligacions de pagament de les administracions públiques, són paper mullat.

S’està donant un fenomen al nostre país que és molt preocupant i que no es pot perdre de vista, consistent en que l’Administració Pública ja no compleix les Lleis i el més greu de tot és que no passa res i, encara més greu, que els perjudicats no hi tenen res a dir ni a fer. O sigui, L’Estat de Dret ja no afecta a les Administracions públiques i només afecta als administrats. Tristament, haurem d’acceptar que les Administracions Públiques estan per sobre l’Estat de Dret.

Això és molt perillós, perquè un cop acceptem com a normal i habitual que una Administració Pública no compleixi una Llei i no ens afanyem a evitar-ho i posar-hi remei de forma immediata amb totes les nostres forces i habilitats, estem facilitant l’incompliment d’una segona Llei i d’una tercera i així de totes aquelles que l’Administració no vulgui o no pugui complir; amb total impunitat per aquella administració i els seus gestors (polítics i tècnics) i amb total indefensió pels administrats perjudicats.

Em refereixo especialment a les obligacions legals de terminis de pagament als que estan sotmeses les administracions públiques. Així, la Llei 15/2010, de 5 de juliol, imposa a les administracions públiques l’obligació de pagar dins el termini dels trenta dies següents a la data d’expedició de les certificacions d’obra o dels corresponents documents que acreditin la realització total o parcial del contracte.

Aquest termini de pagament de 30 dies serà d’aplicació a partir del dia 1 de gener de 2013, però per a l’any 2011, aquella mateixa Llei, marca un termini màxim de pagament de cinquanta dies i pel 2012 de 40 dies; quan hi ha molts ajuntaments que no paguen ni en dos anys i quan ja n’hi ha uns quants que no podran pagar de cap manera; o sigui, que estan en una situació de insolvència definitiva.

És cert que en l’àmbit privat també hi ha persones i empreses moroses i que no compleixen les lleis; no obstant, pels morosos privats tenim normes que regulen com actuar i donen solucions i instruments als creditors complidors. Però el problema amb la morositat de l’Administració Pública és que deixa indefens al creditor perquè no té res a fer. L’ordenament jurídic protegeix de tal manera a l’Administració Pública que fa que, fins i tot en els casos de incompliment flagrant de l’obligació de pagament, el creditor no té cap mecanisme ni instrument a les seves mans per poder cobrar.

Fa pocs dies, en un curs sobre la jurisdicció contenciosa administrativa en el que eren ponents els tres jutges dels tres jutjats contenciosos administratius de Girona, ells mateixos reconeixien que els creditors de l’administració podien reclamar el deute a l’administració judicialment, però que un cop obtinguda la sentència, allà s’acabava tot, perquè si l’Ajuntament no té diners per pagar no pagarà, perquè no se li poden embargar béns, perquè no es pot reclamar responsabilitat als polítics o tècnics responsables, ni es poden adoptar mesures cautelars contra ells, ni es pot instar cap procediment que garanteixi la “par conditio creditorum” o repartiment equitatiu dels diners de l’Ajuntament entre els seus creditors, ni es poden iniciar accions de reintegració o retroacció, ni res.

A més, el que em sembla més indignant, és que aquelles administracions públiques, segueixin encarregant obres i serveis, sabent que no les pagaran, abusant i aprofitant-se deliberadament de proveïdors amb poca feina que s’agafen a un clau roent i que no saben que aquell contracte públic és el que els acabarà d’enfonsar. En l’àmbit privat, la contractació de béns o serveis sabent que no es podran pagar és constitutiva d’un delicte d’estafa. ¿No és una estafa també si ho fa una administració pública, a través dels seus gestors?

Crec que hem d’anar amb molt de compte amb aquests fets que estan succeint cada dia al nostre entorn i que es fa necessari un canvi legislatiu profund que, per un costat, s’ajusti a la realitat i no enganyi a la gent dient que la Llei obliga a les administracions a pagar en 30 dies i per altra banda que doni instruments als creditors per poder reclamar i assegurar el cobrament dels seus crèdits dins un marc semblant al que funciona en l’àmbit privat.

Igual que ara les institucions europees descobreixen que faria falta endurir el règim jurídic penal contra els directius d’entitats financeres, potser farà falta pensar en regular un nou règim de responsabilitats civils i penals de les persones que estan al capdavant de les administracions públiques, perquè crec que serà de la única manera que es podrà posar una mica d’ordre a aquest desgavell.

LA NOVA REGULACIÓ DE LES FUNDACIONS

2011-11-08T20:12:00.000+01:00

El dia 27 d’octubre de 2011 el Parlament de Catalunya va aprovar l’Avantprojecte de Llei de modificació de la Llei 4/2008, de 24 d’abril, del Llibre tercer del Codi Civil de Catalunya, relatiu a les persones jurídiques (fundacions i associacions).

Aquesta és una matèria molt sensible tant políticament, com jurídicament, socialment i econòmicament, atès que afecta de ple al Dret civil català i es refereix a una matèria que està en el moll de l’ós del que en diem “societat civil”, de la qual tan s’espera, sobretot en èpoques de crisi.

La nova regulació que proposa l’Avantprojecte de Llei és molt agosarada, atès que sense cap complex trenca amb una dinàmica legislativa restrictiva, que cada cop més veia a les fundacions com un instrument des del que cometre il•lícits civils o penals, que calia controlar i intervenir molt d’aprop i que convenia limitar-li al màxim el marge de maniobra.

Així, la nova regulació proposada, parteix d’una visió totalment diferent, que es basa en considerar les fundacions com un operador necessari i molt convenient per la societat i en partir de la base de la confiança en aquestes persones jurídiques i en els seus gestors, reduint les limitacions, minvant els controls i les intervencions i permetent una gestió i activitat molt més plena i àgil que la que permet la legislació actual.

Així, dins aquesta nova visió del legislador, s’emmarca la modificació d’aspectes clau per a fomentar la creació de noves fundacions i flexibilitzar la seva organització i gestió. Entre aquests aspectes, cal destacar la dotació fundacional mínima, que torna als 30.000 Euros, enlloc dels 60.000 Euros que s’exigeixen actualment i que són un fre important per noves iniciatives fundacionals. La realitat és que si a l’any 2008 es varen crear 148 noves fundacions, a l’any 2010 se’n varen crear només 59.

Però no només és això, sinó que també es preveu que el desemborsament pugui ser successiu, amb un mínim inicial del 25%, i també es preveu la possibilitat de constituir noves fundacions amb una dotació de només 15.000 Euros i amb una durada màxima de cinc anys prorrogables o transformable a indefinida augmentant la dotació a 30.000 Euros.

No oblidem que les fundacions tenen un règim fiscal molt avantatjós, del qual no gaudeixen les associacions que no estiguin declarades d’utilitat pública i són molt poques les associacions que obtenen aquella declaració. Per tant, moltes iniciatives que fins ara es canalitzaven per la via de l’associacionisme i no es plantejaven la constitució d’una fundació pel fre que suposava la dotació inicial, ara es podran atrevir a crear una fundació, començant amb una dotació inicial de 15.000 Euros de la qual només desemborsin en un inici el 25%, o sigui, 3.750 Euros.

Un altre aspecte important és que es treu l’exigència de que el secretari del Patronat sigui patró i, al mateix temps, s’obra molt la possibilitat de que els propis patrons puguin desenvolupar tasques directives retribuïdes dins la fundació.

Les restriccions i límits a la gestió dels patrons fonamentades en el conflicte de interessos i l’autocontractació es rebaixen i flexibilitzen, de manera que ja no es veu al patró com a un potencial delinqüent, sinó com algú en qui confiar i del qual no cal desconfiar.

No obstant, dins de tots els elements nous que introdueix la nova proposta de regulació normativa, cal destacar la introducció per primer cop de la figura de la “declaració responsable”, que coincideix amb la filosofia d’agilització dels tràmits administratius que també es veu en les anomenades “lleis omnibus”.

Així, en la majoria dels casos en que la normativa actual parla d’autorització o comunicació, en la nova proposta normativa es parla de “declaració responsable”; partint de la base que els patrons són gent responsable que no cal haver-los d’autoritzar perquè puguin actuar i, n’hi ha prou amb que declarin el que volen fer i diguin en la declaració que el que faran és lícit i que ho faran diligentment i en benefici de les finalitats fundacionals.

El canvi de criteri és tan profund que en els pocs casos en que encara es contempla la necessitat d’autorització, reduïts a que ho hagi exigit el donant o que ho exigeixin els estatuts, si en el termini de dos mesos d’haver sol•licitat l’autorització al Protectorat, aquest no ha resolt expressament, operarà el silenci administratiu positiu i l’objecte de la sol•licitud es tindrà per autoritzat.

En definitiva, la meva opinió és que és del tot necessari tenir confiança en les fundacions i en els patrons que les dirigeixen i que cal donar-los eines per poder actuar amb llibertat i sense massa lligams; ara bé, al qui no sigui mereixedor d’aquella confiança i la traeixi, que se’l sancioni amb tot el pes de la Llei i sense matisos, ni excepcions.

Per analitzar aquesta reforma civil que està en tràmit, així com la reforma operada en matèria fiscal per a les entitats sense afany de lucre i altres qüestions que afecten als patrons, com són els seus drets, obligacions i responsabilitats, la Fundació Universitat de Girona, junt amb el despatx Bellvehí & Planning, han organitzat una Jornada sencera a Girona, pel proper dia 1 de desembre d’enguany, que ha de servir per poder aprofundir en l’anàlisi del nou marc legislatiu.

LA REFORMA DE LA LLEI CONCURSAL

2011-10-20T18:46:00.000+02:00

El passat dia 22 de setembre de 2011 el Ple del Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de Reforma de la Llei 22/2003, de 9 de juliol, Concursal. El mateix dia el Ple del Congrés també va aprovar la Llei de Mesures d’Agilització Processal i les dues Lleis varen ser publicades en el BOE del dia 11 d’octubre.

Ambdues normes busquen adaptar la justícia als nostres temps i corregir disfuncions que s’han manifestat d’una forma molt més clara i profunda en la conjuntura de crisi econòmica que estem vivint, en la qual ha augmentat molt la litigiositat i l’estructura i recursos dels tribunals són els mateixos o, fins i tot, menys.

Anant però a la reforma de la Llei Concursal, un cop estudiada la Llei 38/2011, de 10 d’octubre, de Reforma de la Llei Concursal, considero que és correcte i que es centra en aquells aspectes que la pràctica judicial dels Jutjats Mercantils han fet veure que eren erronis i que no funcionaven bé i en aquells altres on es constatava l’existència d’un buit legal que s’havia d’omplir.

La nova Llei segueix tenint com a principi informador i propòsit programàtic, la conservació de l’activitat professional o empresarial del concursat, encara que la pròpia exposició de motius, diu de forma molt clara que en aquests moments la major part dels concursos que es tramiten acaben en la liquidació de l’empresa.

La nova Llei busca alternatives de solució a la insolvència prèvies al concurs, intentant oferir a les empreses unes solucions més àgils i econòmiques i regulant amb molt més detall aquests procediments alternatius o institucions preconcursals; especialment el refinançament. No obstant, malgrat la bona voluntat dels legisladors en aquest punt, la pràctica diària demostra que aquests intents previs al concurs, en molts casos acaben sense acord i el que fan és precipitar reaccions dràstiques de creditors, especialment entitats financeres, en una fase en la qual l’empresari està més desvalgut perquè encara no gaudeix de tota la protecció que li atorga la declaració del concurs.

Per altra banda, s’intenta simplificar i agilitzar el procediment concursal, afavorint l’anticipació de la liquidació, quan així ho vulgui el creditor i impulsant i regulant un veritable procediment abreujat, a més de solucions específiques per la fase comú i la fase de conveni; encara que a la pràctica ja veurem si es poden complir els terminis legalment fixats.

Un exemple clar d’aquest incentiu a l’agilitat i rapidesa és que es fomenta la consecució del conveni anticipat i, si s’aconsegueix, no es formarà la secció de qualificació, sempre i quan el conveni no sigui excessivament gravós. Al mateix temps, es restringeix molt més la possibilitat de celebrar vista en els procediments incidentals.

Una altra qüestió important és que la nova Llei estableix de forma expressa que els crèdits nascuts després de l’aprovació judicial del conveni hauran de ser considerats crèdits contra la massa, en cas d’obertura posterior de la fase de liquidació.

La Llei reforça i protegeix més que fins ara als treballadors i intenta establir criteris clars per evitar conflictes amb la jurisdicció social i amb l’autoritat laboral. També s’aclareix amb més detall i concreció la qualificació com a crèdits contra la massa dels crèdits salarials i indemnitzacions en cas d’acomiadament o extinció de la relació laboral.

La nova norma reforça el paper dels administradors concursals i les seves funcions. S’intenta que l’administració concursal estigui composada per un sol administrador, en la majoria dels casos, el que es considera més àgil i menys costós.

La Llei intenta també aclarir altres aspectes concrets, però importants, com poden ser (i) una regulació més clara de les responsabilitats dels administradors mercantils i dels socis i accionistes, (ii) com afecta el concurs als grups de societats i la possibilitat d’acumular els concursos de varis deutors, (iii) un règim especial per a les entitats esportives, arrel de situacions que s’han donat en els darrers temps, etc.

Important també és que la nova regulació modifica la Llei de l’Impost sobre el Valor Afegit amb l’objectiu de que en cas de transmissió de béns immobles, realitzada tant en la fase comú com a conseqüència de la liquidació, sigui liquidat aquest impost per l’adquirent aplicant el mecanisme de la inversió del subjecte passiu.

En definitiva, tal com diu l’Exposició de Motius de la nova Llei; aquesta intenta aportar al concurs major seguretat jurídica i la simplificació i agilització del procés. Donem un vot de confiança a la nova regulació i esperem que a la pràctica, funcioni la meitat de bé del que s’espera d’ella, la qual cosa ja seria un èxit.

L’entrada en vigor de la Llei és el dia 1 de gener de 2012, però conté un règim transitori complex i uns quants articles que entraran en vigor al dia següent a la seva publicació en el BOE, o sigui, que ja varen entrar en vigor el dia 12 d’octubre.

Per últim, no vull acabar aquest article sense reclamar un altre cop, el més aviat possible, una nova normativa que reguli la insolvència de les administracions públiques, que fa molta falta; també per seguretat jurídica i per evitar la indefensió en que es troben els creditors de l’administració en aquests moments.

Qui ajuda als empresaris?

2011-10-05T19:46:00.000+02:00

És una obvietat que en el món en que vivim un funcionari està més protegit que un autònom o un petit empresari. Malauradament, dia si i dia també sentim o llegim que esclata el pànic quan un ajuntament, una comunitat autònoma o un estat europeu pot ser que no pugui pagar als funcionaris a final de mes. No obstant em causa sorpresa sentir i llegir que no passa absolutament res perquè no es paguin les factures dels petits i mitjans empresaris i dels autònoms; no és ni notícia, a ningú li importa. Deu ser perquè ells no fan manifestacions, ni assentades, ni tallen carreteres, ni bloquegen aeroports. En aquest país, qui no plora no mama!.

Hi ha Ajuntaments i Comunitats Autònomes que es poden permetre el luxe de no pagar factures de proveïdors durant més de dos anys des del seu venciment i aquí no passa res. Aquí no dimiteix ningú. Aquí ningú assumeix responsabilitats per aquest fet, perquè tothom ja l’ha interioritzat com un mal endèmic del nostre país i ja està. Moltes empreses han tancat per aquest únic motiu, però,no passa res! És molt millor protegir els Ajuntaments i els polítics que els dirigeixen que no pas als empresaris.

Ai de l’autònom o del petit empresari que no pagui a temps a una administració, que els requeriments, execucions, embargaments i subhastes seran ràpids, eficients, diligents i implacables, més del que mai s’hagués pogut pensar. Tan de bo actuessin tan diligentment les administracions per pagar les factures que deuen!. A més, si l’empresa no té actiu suficient, probablement li derivin responsabilitats contra el seu patrimoni personal i si els executats no hi estan d’acord, que es defensin com puguin, perquè els actes administratius són executius i primer et donen el cop i després si vols i t’ho pots pagar, t’has de defensar i tardar uns quants anys a guanyar i sense condemna en costes per l’administració encara que perdi. O sigui, un estat de Dret com cal.

Però encara més dolorós que veure el mal ús i abús de les prerrogatives i privilegis de l’administració i dels polítics que la dirigeixen, és veure com aquestes no només existeixen en el sector públic sinó també en el privat, especialment en el financer. Així ens trobem amb unes entitats financeres que per un costat han rebut i rebran cabassos de diners procedents dels impostos dels administrats i per altra costat només es dediquen a pagar els seus propis deutes i neguen el crèdit al mercat i, a més, sense cap escrúpol, moltes d’elles segueixen donant bonus i indemnitzacions milionàries als seus directius (mirem per exemple el cas de Caixa Girona); a més de fer tot tipus d’abusos amb productes com els swaps, els sols de les hipoteques, els interessos lleonins que demanen per segons quins productes, les cancel•lacions injustificades de pòlisses, les amortitzacions anticipades de crèdits, etc., que només aquells que acaben anant a judici i gastant-se diners aconsegueixen redreçar. O sigui, un estat de Dret com cal.

És frustrant veure com el lobby de les entitats financeres aconsegueix doblegar i manar sobre el poder legislatiu i l’executiu, quedant només el poder judicial per protegir als usuaris que es poden pagar un plet. Però el poder judicial ha cenyir-se al que legisla el poder legislatiu i ara el que està passant és que per la via de la legislació s’està intentant posar fre a la tendència judicial favorable als usuaris davant els abusos de les entitats financeres, com per exemple en el cas dels swaps, els sòls de les hipoteques, els desnonaments, etc.

Però això no és tot, als pobres autònoms i petits i mitjans empresaris, a més de no pagar-los les factures a temps i de permetre que els bancs no els donin crèdit, les administracions els pressionen d’una manera bàrbara des de tots els flancs; bé sigui la seguretat social i l’agència tributària amb inspeccions, bé sigui l’ACA, que no té un Euro, amb expedients de tot tipus i sancions per recaptar d’on sigui i com sigui, bé sigui l’Ajuntament revisant l’IBI i altres contribucions, etc.

La cosa és clara, aquí s’ha d’ajudar a tothom, Estats, Comunitats Autònomes, Ajuntaments, Bancs i Caixes, empreses multinacionals, joves “ninis”, universitats, parcs científics i tecnològics, immigrants, avis i nens, però als empresaris ningú els vol ajudar i només s’hi pensa per treure’ls diners, per no pagar-los, per maltractar-los, per criticar-los i menystenir-los. Però no ho veiem que així no podem anar bé de cap de les maneres?. Però és que algú dubte que d’aquesta crisi només ens en podem sortir si els empresaris se’n surten?. Cada cop que tanca una empresa al nostre país i no se’n crea una de nova, estem agreujant la crisi i això està passant cada dia davant els nostres nassos des de fa més de tres anys.

És una pena que no s’accepti per tothom que si d’alguna manera es pot sortir d’aquesta crisi a les comarques gironines i crec que a tot el país, és ajudant a les petites i mitjanes empreses o, com a mínim, encara que no s’ajudin, no perjudicant-les i maltractant-les com s’està fent.

El que està succeint des de fa tres anys al nostre país, al nostre territori, és una mena de genocidi empresarial, on les empreses moren diàriament per les cantonades, a no ser que es puguin pagar un bon enterrament (que surt molt car), com és el concurs. És molt trist veure com a les portes del 2012 el nombre d’empreses gironines que desapareixen és semblant al de 2008, 2009 i 2010 i que els despatxos d’advocats i economistes seguim rebent moltes consultes d’empresaris que trontollen i que poden morir dins de poc temps. Fa pocs dies llegia en aquest mateix diari que des de principis d’any han tancat més de 10.000 empreses a la demarcació de Girona i només al mes d’agost en varen tancar 460.

Els qui en aquest context segueixen essent empresaris i volen seguir-ho essent, són uns herois i se’ls hauria de fer un monument. Jo els respecto molt i ho vull dir públicament i crec que són els qui més estan fent en aquests moments per adreçar el país, des de l’anonimat, aixecant-se molt aviat cada dia, treballant moltes hores diàries i caps de setmana i donant-ho tot per aguantar i continuar. Encara que siguin dels que menys es queixin i no es facin sentir, crec que són els més necessaris i haurien de ser els principals protagonistes de la recuperació econòmica.

Com que ja sé que no hi ha diners per fer monuments, només demano a les administracions que els paguin les factures que els deuen, que no els pressionin tan amb inspeccions i sancions, que obliguin als bancs a donar-los crèdit com a condició essencial per finançar-los i que s’esforcin per tractar-los com a qualsevol altra àmbit o sector al que ajuden i tenen dins les seves prioritats. Només amb això, a les comarques gironines es respiraria un ambient una mica més optimista; perquè no oblidem que la majoria de gironins que no són funcionaris, empleats de banca o polítics, són autònoms o petits empresaris o bé treballen per un autònom o petit empresari. Tampoc hem d’oblidar que Girona no té ni una empresa cotitzada (tret d’AB Biòtics que cotitza en el mercat alternatiu MAB) i que, per tant, el gruix del nostre empresariat és la petita i mitjana empresa i alguna de gran però que en la seva majoria són familiars i arrelades al territori.

Realment, en aquest sentit les coses s’han fet i s’estan fent molt malament i, malauradament, no hi ha la sensació que hi hagi polítiques ni mesures decidides a canviar aquesta realitat tan sagnant. Només amb quatre mesures concretes l’escenari canviaria radicalment, com són (i) una major flexibilització del mercat laboral, (ii) forçar legalment a les entitats financeres a donar crèdit a qui compleix els requisits per rebre’l, (iii) endurir legalment les mesures contra la morositat i (iv) legislar sobre la insolvència de les administracions públiques, permetre l’embargament de determinats béns d’Administracions públiques (encara que no la seva subhasta) i establir normes estrictes de responsabilitat dels càrrecs públics per impagament de deutes al seu venciment i l’embargament cautelar dels béns dels càrrecs polítics presumptament responsables. La falta d’atenció i ajut als empresaris és una errada que ens està passant factura i ens la passarà durant força temps!.

AJUNTAMENTS EN FALLIDA

2011-05-17T15:19:00.001+02:00

Igual que ha passat amb la Generalitat de Catalunya, que l’anterior Govern va intentar amagar les seves vergonyes tot el que va poder i el nou Govern les ha vist amb tota la seva cruesa i les ha ensenyat públicament; passarà també amb els ajuntaments durant els mesos de juny i juliol d’enguany.

O sigui, per un costat hi ha uns quants ajuntaments que ja és públic i notori que són insolvents i que no poden complir els seus compromisos i obligacions. Però per altra banda n’hi ha molts que estan passant com poden i que volen donar la imatge electoral de que gaudeixen d’una salut acceptable, però els qui els governen saben que estan molt malalts, tot i els esforços per amagar-ho fins el dia 22 de maig.

Un cop s’hagin celebrat les eleccions municipals, què s’haurà de fer amb tots aquests ajuntaments en situació de fallida?.

Si més no, en el cas de les empreses i altres persones jurídiques i en el cas de les persones físiques, existeix la Llei Concursal que preveu el procediment a seguir en cas d’insolvència; però no existeix cap norma que reguli el procediment a seguir en cas d’insolvència d’una administració pública. S’evidencia que actualment faria falta que el poder legislatiu s’ocupés de tramitar i aprovar una Llei Concursal de l’Administració Pública, que donés resposta a tots els interrogants que s’obriran a partir del 22 de maig en molts ajuntaments.

Els Ajuntaments participen activament en el tràfic jurídic i econòmic de la nostra societat i així compren béns i contracten serveis i obres de tota mena i no ens podem permetre a aquestes alçades que puguin incomplir amb les seves obligacions i no passi res. Alguna cosa hauria de passar.

Quan una persona física o jurídica no paga, se li embarguen els béns i se li subhasten i es busquen responsabilitats personals als seus administradors i, de vegades als socis i s’inhabilita als administradors per un màxim de 15 anys. En canvi, què els passa als ajuntaments quan no poden complir les seves obligacions de pagament?. Què els passa als gestors o administradors dels ajuntaments quan per la seva mala gestió s’han generat deutes que no es poden pagar?. Algú haurà de donar resposta a aquestes preguntes d’una forma clara i ràpida, perquè sinó la diferència de tracte legal entre els operadors privats i els públics serà insuportable.

Com pot ser que qui deixa una administració pública amb la caixa buida i carregada de deutes que no pot pagar, pugui presentar-se novament a unes eleccions i pugui continuar en el càrrec si surt elegit?. Com pot ser que si no surt elegit, pugui continuar a l’oposició i fins i tot actuar cínicament criticant amb tot tipus de raons i posat solemne al nou Govern quan vol adreçar la desfeta que ha deixat l’antic?. Aquí no respon ningú de res?.

Si estiguéssim parlant d’una empresa, tindrien tots embargat el seu patrimoni i potser obertes diligències penals, i es revisarien totes les actuacions fetes durant els darrers dos anys i se’ls inhabilitaria si s’apreciés culpabilitat, com passa en l’àmbit concursal privat. Perquè ha d’haver-hi tanta diferència?.

És evident que això ha de canviar i ha de canviar ràpid i bé. Senyors del Poder Legislatiu, ja sé que a vostès no els agrada la idea de fer una norma reguladora de la insolvència de les administracions públiques, perquè en poden sortir directament perjudicats, però si volen no li donin efectes retroactius i declarin una amnistia general, però facin-la per la salut econòmica, per la salut democràtica i per respecte a l’Estat de Dret.

EL GOVERN VOL SUPRIMIR L'IMPOST SOBRE SUCCESSIONS

2011-04-11T18:49:00.004+02:00

Com era d’esperar, perquè era una de les principals promeses electorals CiU, el Govern de la Generalitat va iniciar el dia 5 d’abril el tràmit per la supressió de l’Impost de Successions, mitjançant l’aprovació d’un Projecte de Llei.

Les característiques principals de la nova regulació són la bonificació d’un 99% en la quota de l’impost pels contribuents de parentiu I i II (fills, pares i cònjuges) i la retroactivitat d’aquesta mesura al dia 1 de gener de 2011; o sigui, que serà aplicable a tots aquells contribuents per defuncions ocorregudes a partir d’aquell dia, inclòs.

La greu situació econòmica i la falta de recursos no han permès una retroactivitat més gran, ja que s’havia especulat sobre si aquesta aniria fins al 1 de gener de 2010 o sobre si, en cas de ser 1 de gener de 2011, s’hi podrien acollir també tots aquells qui estiguessin en període voluntari de pagament en aquella data, encara que les defuncions haguessin estat anteriors.

A més, la necessitat de recursos provinents d’aquest Impost, tampoc ha permès estendre la bonificació als contribuents no inclosos en els grups I i II de parentiu, que hauran de seguir contribuint conforme al règim regulat per l’antic Govern de la Generalitat mitjançant la Llei 19/2010, de 7 de juny.

S’ha de destacar també que el Govern només proposa modificar l’Impost sobre Successions i, per tant, l’Impost sobre donacions queda igual com ja estava regulat, tributant entre pares, fills i cònjuges un 5% fins a 200.000 Euros, un 7% fins a 600.000 Euros i un 9% a partir d’aquella xifra.

La reforma proposada també té l’efecte d’avançar els terminis d’efectivitat de la tercera fase prevista en la reforma que va realitzar l’anterior Govern en relació a aquest Impost, amb efectes retroactius al 1 de gener de 2011, enlloc d’aplicar-se a partir del 1 de juliol com estava previst. Això representa que a partir del 1 de gener de 2011 els imports de la reducció per parentiu i els imports màxims de la reducció addicional de la base imposable ja s’aplicaran al 100%. Al meu entendre això fa que entre la bonificació del 99% a la quota i les reduccions a la base aplicades al 100%, l’impost entre ascendents i descendents i entre cònjuges, pràcticament es pot dir que desapareix.

Aquesta regulació eliminarà un greuge comparatiu amb altres autonomies que tenien un règim molt més beneficiós que el dels contribuents catalans, al mateix temps, que evitarà deslocalitzacions artificials per no haver de tributar a Catalunya, el que comportava una competència fiscal deslleial entre comunitats autònomes.

D’aquesta manera, sembla que el Govern de CiU ha aguantat bé la pressió que se li ha fet durant els darrers mesos des de l’oposició i especialment des del PSC, complint una promesa electoral que, malgrat la manca de recursos i la gravetat de la situació econòmica, al meu entendre s’havia de complir el més aviat possible. Ara falta veure quins grups de l’oposició donaran suport a aquesta reforma perquè pugui ésser aprovada pel Parlament.

Tots a remar!

2011-04-05T16:24:00.003+02:00

El dia té 24 hores aquí, a la Xina i a Brasil.

Ara ja portem massa temps immersos en la crisi i, encara que el context no fa la cara de donar un tomb de forma ràpida, hem de confiar en nosaltres mateixos i ésser nosaltres els que provoquem aquest tomb, amb esforç, intel•ligència i constància.

Hem tingut temps sobrat per queixar-nos i per valorar com ens ha afectat a cadascun la crisi. Hem tingut dret a lamentar el que hem perdut i el que hem deixat de guanyar, així com els esforços malgastats i els projectes i il•lusions aturats o abandonats. Però ara, amb això, ja no anem enlloc. Plorant no revertirem la situació.

És cert que després d’una etapa així de dura, s’esvaeixen les forces per tirar endavant i les il•lusions per emprendre i crear; però no hi ha més remei, som un país petit, amb poca gent i no ens podem permetre rendir-nos, no hi tenim dret. No podem fer això als que ens venen al darrera. Hem de treballar per fer un país millor!.

Hem d’emprendre, hem d’invertir, hem de crear, hem de treballar dur i hem d’aconseguir ressorgir amb força del sot on ens trobem. La consigna és “tots a remar”, amb constància, amb força, en la mateixa direcció, i si bufa el vent a favor i la nau avança més ràpid millor, però si no bufa, a seguir remant, amb constància, amb força i en la mateixa direcció; en direcció a un objectiu que ha de ser clar i comú: millorar la nostra situació econòmica, per així poder millorar moltes altres coses. Com a país, no som més que la suma de tots.

Si cadascun de nosaltres no rema convençut, el país no avançarà. Depenem només de nosaltres, no ens enganyem. Si volem podem. El dia té 24 hores aquí, a la Xina i a Brasil.

SWAPS: PRIMERA SENTÈNCIA DE L'AP DE GIRONA QUE ANUL·LA UN CONTRACTE DE SWAPS

2011-03-01T07:51:00.002+01:00

Tots els advocats que ens dediquem al Dret Mercantil i Financer, estàvem esperant amb candaletes el pronunciament de l’Audiència Provincial de Girona sobre la validesa o nul•litat dels contractes de swap sobre els que ja s’havien pronunciat alguns Jutjats de Primera Instància de Girona.

La veritat és que durant l’any 2010 hi ha hagut un allau de consultes i encàrrecs professionals en relació a aquest tipus de productes que, de forma indiscriminada, es varen col•locar al mercat a través de la banca comercial, tan a persones físiques com jurídiques.

La recent Sentència de l’Audiència Provincial de Girona de 18 de febrer de 2011, és molt clara i precisa sobre la qüestió plantejada i està molt motivada i ben fonamentada en Dret, el que fa que es converteixi en l’eina principal dels advocats de Girona a l’hora de plantejar nous procediments judicials sobre aquesta matèria.

S’ha de tenir en compte que fins ara només hi havia hagut el pronunciament d’algun Jutjat de Primera Instància, però que això no es pot considerar jurisprudència. Per tant hi havia el risc de que un Jutjat tingués un criteri diferent i que, a sobre, condemnés al client/demandant a pagar les costes de l’altra part (el banc).

No obstant, d’Audiència Provincial només n’hi ha una a Girona i, per tant, el seu criteri uniformitza una doctrina sobre la matèria, que tindran en compte a partir d’ara els Jutjats de Instància i que també tindrem en compte els advocats i els bancs; el que pot comportar un canvi de tendència i un punt d’inflexió important sobre la qüestió.

És evident que cada cas és un món i que no en tots els casos de contractes de swap o permuta financera l’Audiència Provincial té perquè anul•lar el contracte; no obstant, sí que és cert que en la seva Sentència fixa uns fonaments de Dret i unes motivacions per arribar a l’anul•lació, que sí es poden extrapolar a altres casos i veure si hi concorren o no.

Sobre el criteri i motivacions de la Sentència, considero adient esmentar les següents com a més importants:

- Que un contracte de swap és un producte financer complex que requereix un suport informatiu previ important, per assegurar la seva comprensió correcte pel client.
- Que un contracte de swap requereix una formació financera clarament superior a la que posseeix la clientela bancària en general.
- Que el banc ha d’assegurar-se que el client entén bé i és conscient de que si el tipus d’interès baixa més d’un determinat nivell, haurà de pagar diners al banc i que si vol cancel•lar el contracte tindrà unes pèrdues econòmiques substancials.
- La Sentència dóna molta importància a que es tracta de contractes d’adhesió, que no es poden negociar, ni modificar i també dóna importància a que en aquest cas el banc contractava amb un client i que també tenia que vetllar per la seva protecció com a client, encara que es tractés de dues parts d’un contracte. La Sentència parla expressament d’un “plus de lleialtat” amb el client” i també diu que s’ha de considerar al client com a “part dèbil de la contractació”.
- La base de tot la Sentència la situa en l’article 1261 del Codi Civil i en el vici en el consentiment; entenent que en el cas enjudiciat el consentiment va ser erroni, per informació defectuosa.
- Per altra banda, la Sentència també fonamenta la seva decisió en la Llei del Mercat de Valors i entén que és aplicable al client tota la normativa sobre protecció de l’inversor en instruments financers. Fins i tot entén de la testifical del Director de l’oficina bancària, que aquest no va calibrar si el client tenia o no tenia el necessari “perfil” per poder contractar un swap.

En última instància la Sentència es refereix a la exigència de la bona fe contractual prevista en l’article 7 del Codi Civil i és la meva opinió que en la majoria de casos de swaps oferts i signats per entitat bancàries a partir de l’any 2007, no només falta aquesta bona fe, sinó que entenc que es podria haver actuat amb manifesta mala fe, al preveure un escenari de crisi i de baixada de tipus d’interès i intentar cobrir-se elles mateixes amb productes financers derivats on, per estar coberts d’una imminent baixada de tipus d’interès, s’ha de trobar un “il•lús” o “ignorant en matèria financera” que estigui disposat a “apostar” a favor de que els tipus d’interès pujaran de forma important.

No sé si és exagerar una mica afirmar que en alguns casos el que s’ha fet per algunes entitats bancàries, no només hauria de suposar l’anul•lació del contracte civilment, sinó que es podria arribar a incardinar dins el tipus penal de l’estafa, previst en l’article 248 del Codi Penal que diu que “Cometen estafa els que, amb ànim de lucre, utilitzin engany suficient per produir error en un altre, induint-lo a realitzar un acte de disposició en perjudici propi o aliè”.

LA SUPRESSIÓ DE L'IMPOST DE SUCCESSIONS. RÈGIM TRANSITORI

2010-11-23T17:59:00.001+01:00

L’Impost sobre Successions és un impost estatal que el Parlament de Catalunya no pot suprimir totalment. No obstant, el que sí que pot fer és deixar-lo reduït a un mínim insignificant, mitjançant bonificacions del 99% de la quota com han aplicat altres comunitats autònomes.

Recentment es va modificar aquest impost a Catalunya, mitjançant la Llei 19/2010, de 7 de juny, de regulació de l’Impost de Successions i Donacions, que principalment incorpora les millores introduïdes per la Llei 26/2009, de 23 de desembre, de mesures fiscals, financeres i administratives, millorant de forma molt important la fiscalitat per a descendents i cònjuges.

El que bàsicament ha fet la nova regulació ha estat elevar de forma molt significativa els mínims exempts per cònjuges i fills, passar a dos anys el període màxim d’ajornament de pagament, s’han reduït els trams de l’estructura tarifaria i s’han suprimit els coeficients per patrimoni preexistent. Tant per a l’empresa familiar com per a l’habitatge habitual, la reducció s’ha mantingut en el 95%.

Aquesta modificació s’ha plantejat per part del Govern de la Generalitat com a gradual, a partir de l’any 2010 i fins al juliol de 2011, data en la qual ja s’hauria implementat íntegrament la reforma.

Amb tot això, ara immersos ja en campanya electoral, una promesa preelectoral i electoral de CIU ha estat en el sentit d’assegurar la quasi supressió o, dit d’altra manera, la bonificació del 99% en la quota de l’impost per els descendents i altres familiars fins a un grau que cal veure on es fixa. .

La promesa ve ja d’antic i ja a l’any 2009 quan es discutia la Llei de Pressupostos de la Generalitat pel 2010, CIU var parlar de la conveniència que existís un règim transitori favorable als ciutadans de Catalunya, que tingués en compte no només les defuncions a partir del dia 1 de gener de 2010, sinó totes aquelles liquidacions en període voluntari de liquidació a aquella data.

Aquesta expectativa podia afavorir fins i tot defuncions que haguessin ocorregut a principis de 2009 i que mitjançant pròrroga haguessin allargat el període voluntari de liquidació fins al 2010.

El temps ha anat passant i ara ja ens trobem al mes de novembre de 2010, amb eleccions el dia 28 i si CIU aconseguís fer govern, que sembla que totes li ponen en aquest sentit, probablement no abordés la reforma d’aquest impost fins molt entrat o quasi acabat el 2011, amb la qual cosa, la retroactivitat a totes les liquidacions en període voluntari a 1 de gener de 2010, la veig molt i molt difícil.

La dificultat d’aquella retroactivitat no ve tant pel fet que sigui conceptualment o legalment impossible, sinó perquè no hi ha diners. Els diners que ens havien de venir amb el famós Estatut no ens arriben, i si ens arriben no són suficients per subsistir dignament com a país i per això ens hem hagut d’endeutar al 7,75% per poder col·locar una emissió de bons de la Generalitat, un mes abans de les eleccions, per poder pagar sous i deutes durant octubre i novembre, perquè sinó el sistema feia fallida.

Realment crec que encara que la supressió de l’impost de successions és de justícia, pel greuge comparatiu que significa el règim d’altres comunitats autònomes i també per la sagnant repercussió que té sobre l’estalvi i el patrimoni familiar, el cert és que en aquest moments la Generalitat de Catalunya no està en disposició de poder prescindir d’uns ingressos com aquests, perquè la cosa està molt greu i no es veu que la conjuntura hagi de canviar a curt o mig termini. Faran falta molts diners per redreçar la situació del país i no serà gens fàcil obtenir-los si no és endeutant més la Generalitat.

Havent seguit els discursos que fan ara els representants de CIU sobre la qüestió, veig que la idea de règim transitori que tenen s’ha vist afectada per la greu crisi econòmica i financera de la Generalitat i s’ha vist tocada pel seny, desplaçant-la un any, o sigui, al 1 de gener de 2011. A més ja no fan referència a totes les liquidacions que estiguin en període voluntari de pagament a aquella data, sinó a les defuncions que es produeixin a partir d’aquella data. Aquestes petites matisacions, ja sumen més de mil milions d’Euros pel futur Govern de la Generalitat.

Per tant, per a tots aquells que hi tinguin interès, crec que és aquest l’anàlisi realista a fer sobre la qüestió, que no està malament, perquè seria pitjor que no hi hagués supressió de l’impost o que, havent-n’hi, els efectes de la reforma es produïssin només per les defuncions que es produïssin a partir de la seva entrada en vigor, el que ens situaria, probablement, al 1 de gener de 2012.

No obstant això, pel que pugui ser i passar, no està de més que els hereus de familiars morts a la segona meitat del 2010, esgotin els 6 mesos abans no liquidin i, fins i tot, demanin una pròrroga de 6 mesos més, no fos cas que al final, per art de màgia i de circumstàncies de la política i de les campanyes electorals, aquest es convertís en cavall de batalla de darrera hora i es fessin promeses d’aquelles que ara per ara no es veuen a venir. Però Senyors polítics, si us plau, no prometin més del que poden oferir realment, perquè aquest cop el futur del país pot quedar molt compromès.

EL MÓN HA CANVIAT MOLT. REACCIONEM JA!

2010-11-18T11:13:00.001+01:00

Els estats estan en fallida i també les comunitats autònomes i els municipis. Les administracions ja no poden pagar a temps i estan ensorrant moltes empreses per culpa de la morositat.

Les empreses estan demandant als ajuntaments perquè o ataquen o moren, com a últim recurs abans de tancar. Hi ha qui s’està atrevint fins i tot a demanar responsabilitats personals als alcaldes i als secretaris i tresorers per la seva negligència.

Una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia ha donat un gir inesperat al problema de la mora de les administracions públiques i ha responsabilitzat a l’alcalde i al secretari d’un municipi morós.

Les administracions s’endeuten fins a límits insospitats, fins i tot uns dies abans d’unes eleccions perquè sinó no poden pagar els sous dels funcionaris i altres obligacions.

Les administracions, per poder captar crèdit, ofereixen rendibilitats als inversors, superiors a les que ofereixen les entitats de crèdit i fan competència a les entitats financeres, però per altra banda els paguen sucoses comissions per col·locar-los el deute; que ja no es sap si són comissions o subvencions encobertes.

Les entitats de crèdit no donen crèdit com abans. El donen amb comptagotes però en base a uns criteris que ja ningú coneix i que tenen a tothom desorientat. No obstant, totes elles pregonen públicament que segueixen donant crèdit i que no és cert que no facilitin el crèdit a les empreses i persones físiques.

Moltes entitats financeres, principalment caixes, desapareixen i en sorgeixen de noves amb noms desconeguts fins ara. Els clients de Caixa de Girona, de cop i volta són clients de La Caixa, sense que ningú els hagi consultat res.

Altres entitats financeres de primer nivell mundial fan fallida. Els diners ja no estan segurs enlloc. L’entitat aparentment més solvent resulta que està corcada per dins com un bolet, però per fora lluen com l’or. El mes fort és que els estats, els organismes supervisors, les firmes d’auditoria, els directius, els empleats i tothom, ho tolera i ho permet, quan molts d’ells ja ho saben que aquell bolet no es pot aprofitar, que el dia que algú l’obri, s’haurà de tirar.

Mentre els Estats ajuden a les entitats financeres amb els diners dels contribuents, aquestes acomiaden directius amb indemnitzacions de força milions d’Euros, sense cap limitació; però aquells contribuents veuen com a ells se’ls nega el crèdit.

És interessant veure com a un alt directiu d’una entitat financera que ha de desaparèixer per la imprudent i negligent gestió de la direcció i administració de l’empresa, que l’ha portat a la ruïna, se li paguen una quantitat milionàries per acomiadar-lo, quan seria de justícia que les pagués ell.

És frustrant veure com en fundacions importants on es descobreix tot tipus de frau i corrupció, perpetrada durant molts anys i de forma evident, tots els membres del patronat, senyors i senyores de l’alta burgesia catalana, surten impol·luts i indemnes. Ai qui s’atreveixi a dir que tots els membres del patronat de la fundació són responsables del que han fet els seus gestors!. Aquell qui denunciï una cosa tant evident des d’un punt de vista jurídic, serà un radical antipatriota.

Ja no ens podem fiar ni de les entitats de rating, ni de les firmes d’auditoria, ni dels organismes públics de control.

A cada estora que s’aixeca, sorgeixen uns quans escàndols de corrupció. Sembla que no hi hagi un pam de net enlloc. Sé que hi ha molta gent que treballa honestament al sector públic i en la funció pública, però malauradament el nombre de persones que no ho fan és massa alt, s’ha de rebaixar perquè el sistema sigui sostenible. Els honestos no només han de ser-ho d’una forma passiva, sinó que hauran de ser herois i dedicar-se a denunciar a tots aquells que vegin que no ho són. Seria bonic, però no passarà, perquè a la majoria no els farien cas si es comportessin així i, a més, perdrien la feina i el sou.

Les entitats que asseguraven el risc de crèdit, ja no l’asseguren. Només ho fan en certs casos, per certes empreses i sectors, però ja ningú sap ben bé en quins casos, per quina quantitat i per quan temps.

Els deutors no paguen i no els passa res. S’impaguen lletres de canvi, xecs, pagarés, hipoteques i el que faci falta i sembla que no passi gaire res. No hi ha persona més valenta a Espanya que un insolvent, perquè pot fer el que vulgui i no li passa res.

En aquest entorn, ens aproven una Llei de sistemes de pagament que dóna dret als deutors a retornar els seus rebuts durant 8 setmanes des de que es va fer el càrrec, en el cas que haguessin consentit aquell càrrec, i de 13 mesos en el cas que no l’haguéssin consentit. Vinga, xauxa, a retornar-ho tot que és gratuït!

Es fa una llei per prevenir la morositat i limitar els terminis de pagament i els primers que la incompleixen són les administracions. Dons anem arreglats!. Però que no ho viem tots que així no podem funcionar?. Que no ho veiem tots que això és insostenible?. Fem alguna cosa i ràpid, senyors, o tot se’ns enfonsa!.

És evident que hi ha empresaris que no poden pagar per circumstàncies que no els són imputables i que són gent honesta i complidora i, malauradament, aquests casos abunden actualment i, evidentment, no em refereixo a aquests en la meva crítica, sinó que els defenso. Ells són víctimes davant tot un seguit d’altres que s’haurien de poder apartar del terreny de joc perquè són un perill en potència i campen al seu aire, fent un frau aquí, deixant un deute allà, muntant un negoci més enllà i si no poden pagar no paguen i cap problema.

Falta seguretat jurídica. Contínuament s’estan canviant les lleis, cada cop hi ha més normes i reglamentacions inassumibles. El maremagnum normatiu fa que ningú sàpiga on està i si ho fa tot bé o si pot tenir una inspecció i una sanció, que li pot ensorrar l’empresa.

Falta confiança en el sistema judicial. Sobre casos exactament iguals els jutjats fallen de forma diferent. La justícia és tant lenta que no resol problemes comercials o empresarials, perquè quan els resol ja és tard. Els empresaris no confien en la justícia i això fa que hagin d’acceptar mals acord, o oblidar drets i no demanar responsabilitats, perquè anar a judici molts cops és pitjor.
La pressió fiscal i de la seguretat social a les empreses és molt gran. També és gran la pressió d’altres organismes i institucions, com Medi Ambient, l’ACA, o altres.

Perquè qualsevol desenvolupament urbanístic requereix de mitjana uns 7 anys. Perquè si un empresari necessita més sol per poder engrandir la seva indústria, les coses són tan complicades i difícils?. Ha arribat un moment en que la cosa ha sortit de mare, que els ajuntaments no funcionen i tampoc la Generalitat i tots els seus organismes. S’han invertit els criteris i ara és més important una tortugueta, un cranc o una au que els llocs de treball i el progrés empresarial i econòmic d’una localitat o regió.

A moltes empreses els han baixat molt les vendes, els ha pujat molt la morositat, els han tallat el crèdit bancari i no poden reestructurar-se perquè és car i no tenen diners per fer-ho. Què poden fer en aquestes circumstàncies?.

Creuen que la reforma laboral operada soluciona aquesta situació?. És evident que no. S’ha fet una reforma per enganyar a Europa, però que realment no solventa el problema estructural de la rigidesa del sistema laboral espanyol.

Les entitats financeres abusen de forma deliberada i manifesta, sense que el legislador o l’executiu actuïn i deixant-ho tot a mans del poder judicial, que ja hem dit com està. Així coses tant abusives com els famosos swap o permutes financeres o els sòls de les hipoteques, sembla mentida que es permetin, mentre contribueixen a dessagnar una mica més a pobres empresaris i particulars.

Altres abusos d’altres grans corporacions, també clamen al cel i la indefensió de l’usuari i consumidor és total.

Han canviat les regles del joc. Han canviat les circumstàncies. Ha canviat la conjuntura, el marc en el que els empresaris s’han de desenvolupar. Ara es juga amb unes regles diferents, totalment canviades, però que la majoria d’empresaris no les coneixen bé i no s’hi han adaptat i així no es pot jugar i molt menys guanyar una partida. Tothom està descol·locat i qui digui que no probablement és perquè no ho sap, però també ho està. Ni els més experts saben on som i cap on anem.

Això és com si una persona vol jugar al pocker, als escacs o al monopoli i no coneix les regles del joc. Fins que no les hagi aprés i hagi jugat força partides, no es podrà dir que sap jugar, doncs, per fer d’empresari s’ha de saber jugar perquè sinó es pot perdre tot en quatre dies. Però per saber jugar hi ha d’haver unes normes clares i conegudes, públiques, a les que atenir-se i ara no hi són.

A més aquestes normes han de ser estables, han de romandre durant temps, han de ser permanents, perquè sinó quan encara no les hem après ja s’han canviat per unes altres i així no es pot jugar. Imaginem un joc com els escacs, quines normes han estat inamovibles durant segles, que de cop i volta algú comencés a moure el rei com el cavall o els peons con els àlfils i que ens queixéssim i ens diguessin que han canviat les normes i que ara es pot fer així i que intentéssim adaptar-nos-hi però enlloc trobéssim un manual o algú que realment ens sabés explicar el perquè han canviat les normes, quines normes són les noves i si aquestes es mantindran estables o seguiran havent-hi canvis i per quan temps. Doncs, bé, això significaria la desaparició dels escacs i en el mercat econòmic i empresarial, significa la desaparició de moltes empreses i sectors sencers.

Hi ha un munt d’empreses que han tancat i estan tancant perquè no saben o no es poden adaptar a les noves regles de joc, a les noves circumstàncies.

Hi ha altres estats, com pot ser Xina o Índia, que juguen amb les seves pròpies regles i que els seus operadors han après a moure’s en aquell marc i saben com moure’s a nivell global i local i veuen el futur i pensen en tot el món com a tauler de joc. A aquells sembla que no els va tant malament; sinó tot el contrari, els va bé i s’estan convertint en els guanyadors de la partida. O ens espavilem i ens fixem unes normes clares de joc per nosaltres mateixos i així poder competir amb aquells altres que juguem amb les seves, o ens arrasaran com una estampida d’animals salvatges.

És hora de rectificar, és hora de construir, és l’hora dels emprenedors, de la gent honesta, de la gent preparada, de la formació, de l’esforç, de la constància, de la intel·ligència, de la dedicació, de la imaginació, de la col·laboració, de l’exportació, de la innovació, de la recerca, de la creativitat, del desenvolupament. Ara ja és l’hora senyors, o ens hi posem tots, cadascun des del seu lloc, i entre tots comencem a fer les coses bé i a denunciar a tot aquell qui les faci malament, o no ens en sortirem perquè n’hi ha d’altres que això ho tenen més clar que nosaltres i des de fa més temps i ens passaran la mà per la cara si no ens despertem i reaccionem.

Hem estat sempre un país emprenedor, treballador, creatiu i assenyat. Retornem als origens i a lluitar, perquè això és una guerra que hem de guanyar.

(No sé qui estarà d’acord o qui no amb el meu anàlisi, però els puc assegurar que m’ha servit per desforgar-me una mica)

INNOVACIÓ I DRET

2010-10-27T19:40:00.001+02:00

Sóc dels que crec que el futur de l’economia gironina passa inexorablement per la innovació. O som capaços d’innovar o no prosperarem!

Sota el paraigua de la innovació actualment s’hi aixopluguen tota una sèrie de conceptes (com ara creativitat, inventiva, novetat, coneixement, recerca, desenvolupament, talent, excel·lència, etc.) cadascun dels quals, per separat, té molta importància.

D’un temps ençà percebo que els creadors, investigadors, emprenedors, polítics, professors, empresaris, agents socials i d’altres, han anat agafant consciència de la necessitat imperiosa d’innovar i em sembla que tenim els mitjans, oportunitats i recursos necessaris per poder-ho fer, sens perjudici que pugui haver-hi moltes coses a millorar i que s’hagin de fer molts esforços per assolir el nivell òptim.

Amb tot això, normalment passa desapercebuda la importància del Dret en el món de la innovació. El Dret és una peça fonamental dins la maquinària de la innovació. M’atreviria a dir que en el món en què vivim, sense el Dret no hi ha innovació possible.

El resultat de l’esforç dels innovadors, siguin creadors, inventors, emprenedors, empresaris o d’altres, ha d’estar protegit d’alguna manera segura i eficaç; altrament, si tothom pogués aprofitar-se’n lliurement, sense cap avantatge per a l’innovador, l’al·licient d’innovar minvaria en gran mesura.

La protecció dels drets dels innovadors es pot aconseguir via contractual, amb contractes de confidencialitat, de no competència, de transferència de tecnologia o de know how i d’altres, però també està prevista legalment, mitjançant la protecció de la propietat intel·lectual (drets d’autor) i la protecció de la propietat industrial (patents, models d’utilitat, dissenys i marques).

Per posar només un exemple senzill, el software o programari informàtic està protegit per la Llei de Propietat Intel·lectual i els autors (desenvolupadors informàtics) tenen sobre la seva obra uns drets econòmics que els permeten treure un rendiment de la seva creació.

Al mateix temps, el Dret és molt present en tot el procés de conversió de la creació, de l’invent o del resultat, en un projecte empresarial, procés que requereix la constitució d’una persona jurídica, la regulació de la relació entre els socis, la concreció de la relació amb els finançadors, la planificació d’un marc legal de relacions comercials nacionals i internacionals per a la venda del producte final i la regulació d’acords de col·laboració amb centres de coneixement (com les universitats) o amb socis estratègics, mitjançant joint ventures o altres tipus de col·laboració.

A les nostres contrades tenim un exemple clar de societat innovadora:: la societat AB-BIOTICS, que recentment ha entrat a cotitzar al MAB (Mercat Alternatiu Borsari). Doncs també en el procés de sortida a cotització en un mercat secundari, com pot ser el MAB o d’altres, el Dret hi juga un paper clau.

Convé, doncs, que els innovadors i totes aquelles persones relacionades amb la innovació tinguin present el Dret a l’hora d’actuar, perquè d’altra manera poden trobar-se amb dificultats i problemes innecessaris.

DE JORDI PUJOL A AB-BIÒTICS

2010-07-21T19:08:00.001+02:00

Ahir va ser un dia complet i rodó. Per un costat va venir en Jordi Pujol a fer una conferència a Tribuna de Girona sobre “Vicens Vives i el seu llegat econòmic i polític” i per una altra banda l’empresa gironina, amb accionistes també gironins i molt joves, va sortir a cotitzar al Mercat Alternatiu Borsari (MAB).

La conferència d’en Pujol va ser d’un molt alt nivell, com era d’esperar, perquè si de política en sap, en sap tan o més d’història i més d’historiadors com en Vicens Vives o en Soldevila, de qui en parla com qui parla d’un amic, amb ple coneixement del què feien, deien, no deien i pensaven.

En Pujol ens va confessar que ell s’havia equivocat pensant que Catalunya tenia un encaix acceptable dins d’Espanya i que Espanya podia canviar per deixar encaixar a Catalunya d’una forma digna. Trobo que té molt de valor fer aquesta confessió als seus vuitanta anys, atès que ha dedicat molta part de la seva vida i tota la seva vida política a buscar i predicar aquell encaix.

En Pujol diu que Espanya no ha canviat ni canviarà, que ara ja no creu en l’encaix, que la relació s’ha trencat. Però al mateix temps diu que no sap quina és la solució i que la de la independència li fa por, que no sap cap on ens pot portar, que ell l’ha esquivat tota la vida i que no serà ara a la seva edat quan es posarà a defensar-la, però que entén bé que cada cop hi hagi més gent que la defensi.

Dins aquest realisme nu que presenta el President, no se’n pot estar de buscar-hi la part positiva i diu que aquesta part positiva existeix i ell la veu i diu que també la va saber veure en Vicens Vives al estudiar el Segle XIII, que va ser un dels segles pitjors per a Catalunya. Diu que la part positiva, igual que deia en Vicenç Vives, està en “la feina i l’eina”, o sigui, en la feina ben feta, en la societat civil, en definitiva, com ell diu, en “la resistència”. En paraules seves, “ara el que ens toca és resistir”.

Doncs quin exemple millor a les comarques gironines de feina ben feta, de societat civil, d’emprenedoria i de futur, que la sortida d’AB-BIOTICS, S.A. al MAB. En Pujol té raó. Una cosa és la política, que ja veurem cap on ha d’anar en aquests moments i que ens té a tots una mica desorientats i excitats i una altra cosa és la societat civil, que està ferma, que funciona, que resisteix malgrat tot, que és molt.

No vaig poder anar a la tocada de campana de dimarts al parquet de Barcelona, a la que em varen convidar, i em va saber greu, però el que sí que he fet és comprar accions de la primera empresa gironina que cotitza en un mercat de borsa. Em fa il·lusió ser accionista d’aquesta empresa, ser soci d’aquests emprenedors; me la sento una mica meva.

Sembla mentida que de vegades es sent que Girona és molt emprenedora i que hi ha molta indústria i empresa familiar, però que encara cap empresa hagués sortit a cotitzar a borsa i que la primera hagi estat una empresa constituïda des de fa molt poc per uns joves sense experiència empresarial, però amb valentia, coneixements, confiança, seguretat i tot el que s’ha de tenir perquè les nostres comarques i el nostre país resisteixi, tal com en Pujol demanava i aconsellava.

Estic content doncs, per veure com en Pujol encara està en plena forma i segueix essent un referent a escoltar i tenir molt en compte, i com els joves emprenedors gironins són ara, enmig de la més gran crisi econòmica, capaços de fer el que no havia sabut fer cap altra empresari anterior i present, anar a buscar finançament al mercat borsari i aconseguir-ho amb èxit. Al primer dia de cotització les accions varen pujar un 4,7%. Si teniu diners per invertir, pot ser una bona opció invertir en Girona, en empreses gironines i a veure si n’hi ha més que s’hi apuntin.

Gironins, hi ha motius per ser optimistes!.

COMPTE AMB LA JUSTÍCIA

2010-07-20T07:24:00.000+02:00

La justícia és una de les tres columnes que suporten l’Estat de Dret, junt amb el poder legislatiu i l’executiu i si aquesta columna no aguanta, el sistema es podria enderrocar.

Els poders legislatiu i executiu en aquests moments també deixen molt que desitjar i, per tant, si cap de les tres columnes és prou resistent, el risc de ruïna de tota la construcció democràtica s’incrementa de forma notable. No obstant, em centraré en el poder judicial que és el que ara més em preocupa i crec que necessita una actuació reparativa més immediata.

El problema de la falta de recursos tan materials com humans en el món de la justícia és històric i endèmic, però en una època de crisi i retallades, on tots els governs i partits polítics parlen de reduir la despesa i d’aprimar l’administració, aquell problema es pot agreujar de forma tant considerable que porti a la fallida del sistema, amb greus conseqüències per a tots.

No vull ser tremendista, però si la justícia falla, falla l’Estat de Dret i la democràcia.

En els darrers anys, els jutjats s’han vist col·lapsats per molts més plets i assumptes a resoldre, degut principalment a una hiperregulació exagerada i molts cops injustificable i als efectes de la crisi que han augmentat la litigiositat civil, penal, laboral i contencionsa-administrativa i especialment la dels jutjats mercantils, que han vist com el volum de feina s’ha arribat a quintuplicar.

Només per posar un exemple real i pràctic, en el Jutjat Mercantil de Girona, que només n’hi ha un en tota la província i fa a més funcions de civil, en els darrers mesos han marxat dos funcionaris, que no es pensen substituir, i s’ha rebaixat el sou a tots els que queden, quan al mateix temps se’ls demana que treballin més i millor i treguin molta més feina. S’ha de ser coherent!. No es pot deixar el bon funcionament del Jutjat Mercantil de Girona només sobre les esquenes dels funcionaris, el secretari i el jutge, se’ls ha d’ajudar amb mitjans i recursos i se’ls ha de mimar perquè un bon funcionament del Jutjat Mercantil repercuteix directament en un millor funcionament de les empreses i de l’economia de la província. Els recursos que s’aboquin a aquest destí tan encertat seran abastament amortitzats i ajudaran a crear riquesa, encara que a molts no els ho sembli.

Són molts els jutjats de la província de Girona on els Jutges són substituts, sense la preparació necessària. Les vacants i la mobilitat són constants. Hi ha molt pocs jutges i secretaris gironins, perquè la gent no oposita i els que venen tenen ganes de marxar a la mínima oportunitat, perquè a més és una plaça on es cobra malament. El partit judicial de Girona és dels més mal pagats de l’Estat Espanyol, quan és dels que té més càrrega de feina. Als secretaris no se’ls dóna atribucions i funcions reals per controlar les baixes i per fer expedients disciplinaris als funcionaris que no van a treballar i els expedients que presenten a la Generalitat es queden pendents de resoldre “sine die”; amb la qual cosa, al jutjat normalment no hi ha mai tota la plantilla que hauria d’haver-hi i, per tant, els recursos humans que ja són mínims, no hi són mai del tot.

Falta molt de personal (jutges, secretaris, fiscals, funcionaris de jutjat, funcionaris de presons, forenses etc), falten mitjans materials, falta formació, falta control, falta premiar la productivitat, falta castigar l’absència, la incapacitat, la inoperància etc. Falten tantes coses que si en aquests moments la intenció és restar encara més, retallar i desinvertir, aprimant més l’administració de justícia, invertint-hi menys i reduint sous i personal, el sistema col·lapsarà. Potser no transcendirà públicament, però col·lapsarà i els efectes del col·lapse són perniciosos, sobre les persones, les empreses, l’economia i el sistema.

Tampoc funciona el torn d’ofici com hauria de funcionar. La justícia gratuïta està molt bé, però no es pot mantenir si ha de ser a costa de pagar malament i tard als advocats que s’hi dediquen i tampoc pot ser que s’hi dediquin advocats que no estiguin suficientment preparats, ni que n’hi hagi tan pocs assignats per fer guàrdies i altres serveis; així com pocs metges forenses, perquè el sistema s’està col·lapsant. Això ja no aguanta. O s’hi posa remei ràpid o aquesta olla a pressió explotarà en qualsevol moment i ens hi farem mal tots. Molta gent ja n’està patint les penoses conseqüències i no ho podem permetre ni tolerar. Ara que venen eleccions autonòmiques, voldria veure remeis sincers per aquest problema en els programes electorals.

Les presons estan massificades, els funcionaris de presons són pocs i el nombre de presos no para de créixer, així com el nombre de menors que delinqueixen i que estan totalment desemparats, principalment nens immigrants, perquè no dir-ho si és així. A aquests menors és molt difícil reintegrar-los i educar-los perquè estan desarrelats, res els importa prou com per reaccionar, creuen que no tenen res a perdre. Els educadors i les ONG que es preocupen per aquests menors estan desbordats i no saben què fer. El sistema s’ha col·lapsat, preguntem-nos què hem de fer per descol·lapsar-lo i posem mitjans per aconseguir-ho.

Havent parlat amb gent de molts diferents àmbits del sistema judicial, tothom té la seva opinió sobre quines són les solucions i què s’hauria de fer, però el cert és que tothom coincideix en una cosa evident, falten recursos humans i materials, falta abocar diners en el sistema judicial, pel bé, per la seguretat i per la tranquil·litat de tots.

Senyors dels poders legislatiu i executiu, pensin una mica més en l’altre poder, donin-li més importància i dedicació, no el menystinguin, no l’ofeguin, assignin-li més recursos i, sobretot, ara que és època de retallades i aprimaments, no retallin ni vulguin aprimar l’administració de justícia, sinó que facin les retallades i els aprimaments selectius, allà on es pugui, per tal de poder dedicar més recursos al poder judicial.

Anem amb molt de compte amb la justícia, perquè tots ens hi juguem molt.

ADATE, i la defensa dels drets dels arquitectes tècnics

2010-05-31T06:39:00.000+02:00

El mes de juny de l’any 1999, vint-i-nou ministres d’educació d’Europa van signar la Declaració de Bolonya, que dóna nom al procés en el qual s’estableixen els fonaments de l'Espai Europeu d’Educació Superior (EEES).

Des d’aleshores el govern espanyol s’ha posat a treballar conjuntament amb els centres universitaris i ha anat desenvolupant i promulgant nova legislació, per la qual s’estableixen les noves ensenyances universitàries que substituiran les actuals i s’estructuraran en graus, màsters i doctorats.

L’octubre de 2009, un conjunt d’aparelladors i arquitectes tècnics gironins, veient que els seus col·legis professionals no defensaven els seus interessos en el nou Espai Europeu d’Educació Superior, van constituir l’ADATE, un grup per a la promoció de l’Adaptació Directa dels Arquitectes Tècnics a l’EEES. La seva principal reivindicació és aconseguir que els títols d’Arquitectura Tècnica o Aparellador siguin convalidats directament amb el Grau d‘Enginyeria d’Edificació, que substituirà l’ensenyança universitària d’Arquitectura Tècnica i habilitarà per exercir la professió d’arquitecte tècnic. En l’actualitat l’ADATE ja té l’adhesió de més de 6.500 arquitectes tècnics i aparelladors de tot l’Estat espanyol, com es pot comprovar al seu lloc web: www.adate.es.

Incomprensiblement el grau que ha d’habilitar per a la professió d’arquitecte tècnic no s’anomena Grau en Arquitectura Tècnica, sinó Grau en Enginyeria d’Edificació, cosa que crea confusió sobre la professió per a la qual habilita l’ensenyança. La figura d’enginyer d’edificació no existeix com a tal, i no té atribucions professionals reconegudes per cap llei. Afirmar el contrari infringeix l’article 36 de la Constitució espanyola, que preveu una reserva de Llei a les professions.

Els titulats en Grau en Enginyeria d’Edificació, encara que en acabar aquests estudis siguin arquitectes tècnics, tindran respecte als titulats en Arquitectura Tècnica una sèrie d’avantatges, que tenen efectes evidents en l’àmbit professional i que afectaran negativament la competitivitat del titulats en Arquitectura Tècnica. Un exemple és que només els titulats en Grau tindran accés al subgrup A-1 de la funció pública.

Aquesta nova situació obliga els arquitectes tècnics i els aparelladors que vulguin ser competitius en el mercat i no semblar uns professionals de segona, a obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Per obtenir aquest grau, les universitats no els reconeixen la convalidació directa (objectiu que pretén l’ADATE), sinó tot al contrari: els exigeixen una formació complementària que obliga molts d’ells, amb una llarga experiència professional que en molts casos no se’ls té en compte, a realitzar un curs d’un any i a abonar imports que poden arribar fins a 9.000 euros, amb el consegüent perjudici econòmic i de dedicació d’hores laborables.

El Consejo General de la Arquitectura Técnica de España (CGATE), organisme que representa tots els col·legis professionals d’arquitectes tècnics i aparelladors de l’Estat espanyol, dóna suport a la postura de les universitats, i nega la possibilitat de convalidació directa. Per tant, els membres de l’ADATE es troben que els seus propis col·legis professionals, que haurien de vetllar pels seus interessos, no els defensen. Per aquest motiu han demanat un dictamen a Bellvehí Advocats per poder fonamentar legalment les seves reivindicacions.

D’acord amb el principi general del Dret Ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus, no hi ha res a la Llei que impedeixi una convalidació directa, la qual cosa sensu contrario significa que és legalment possible la convalidació directa en el cas que ens ocupa. Per tant, el marc jurídic actual permet la convalidació directa que pretenen els membres de l’ADATE. Si a dia d’avui encara no és possible, no és a causa d’un impediment legal, sinó per manca de voluntat de les universitats i dels col·legis professionals.

Aquest curs 2009-2010 moltes universitats estan impartint cursos d’adaptació o cursos pont per a arquitectes tècnics que vulguin obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Actualment a Catalunya hi ha plans d’estudis dels esmentats cursos d’adaptació que no estan autoritzats per la Generalitat de Catalunya o que encara no han estat verificats per ANECA, l’òrgan estatal competent. Això vol dir que hi ha universitats catalanes que estan impartint cursos d’adaptació que no compleixen els requisits legals. Aquest fet pot comportar que a la finalització d’aquests cursos, els estudiants que els hagin superat no puguin veure reconegut el seu títol de Grau en Enginyeria d‘Edificació. I això, en la majoria dels casos, els alumnes ho desconeixen.

SWAPS DE TARONJA O DE LLIMONA

2010-05-31T06:36:00.001+02:00

Fa temps, un Director General d’un banc em va comentar, fent un broma, que hi havia clients que quan se’ls preguntava si volien un “swap”, la resposta que els venia a la ment era preguntar si els tenien de taronja o de llimona.

La broma venia a dir que la majoria de clients no tenien cultura financera i no tenien ni idea de què era un “swap”, essent més fàcil que ho associessin a un refresc que a un producte financer.

El cert és que els darrers mesos, la qüestió ha deixat de ser una broma i ha passat a ser molt seriosa, atès que molta gent, particulars i empreses, varen contractar swaps com aquell qui comprava un refresc, sense conèixer què eren exactament.

Quan els tipus d’interès estaven força alts i els particulars i empreses desconeixien si podien pujar més, les entitats financeres varen donar instruccions a les seves xarxes comercials de “col·locar” uns productes financers complexes i d’alt risc, consistents en permutes financeres de interessos, anomenant-los de forma molt diversa com “swap”, “clip”, “bono clip”, “assegurança d’interès”, etc.

La permuta financera d’interessos es un contracte en virtut del qual dues parts (entitat financera i usuari) intercanvien entre ells periòdicament i durant un termini determinat, fluxos d’interessos, calculats sobre un mateix principal teòric acordat al contractar, denominat en la mateixa moneda i calculat a partir de diferents tipus de referència.

El Banc d’Espanya té dit que la permuta financera d’interessos és un producte financer d’alt risc i que només hauria d’estar dirigit a inversors molt qualificats amb coneixements reals de la situació de risc que comporta el producte.

El problema ha vingut perquè les entitats financeres han començat a “col·locar” aquest tipus de producte complex i d’alt risc a persones físiques que formalitzaven una hipoteca immobiliària i a autònoms i petites empreses sense cultura financera de cap tipus i sense cap historial inversor o de contractació de productes financers complexos.

Sembla ser que molta gent que va contractar aquest tipus de producte, va entendre que era una cobertura per si el tipus d’interès pujava molt, però al·leguen no haver entès que si passava el contrari i aquests baixaven, tal com ha passat i com potser alguna entitat financera preveia, ells haurien de pagar diners al banc, ni que en cas de voler resoldre el contracte haurien de pagar unes penalitzacions molt importants.

Aquesta situació ha provocat que en els darrers temps hi hagi hagut moltes reclamacions al Banc d’Espanya, a la Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions i la Comissió Nacional del Mercat de Valors; així com denúncies davant AUSBANC, per part de particulars i empreses que es consideren enganyats.

Algunes reclamacions han arribat als jutjats de primera instància i comencen a haver-hi algunes sentències que resolen sobre la qüestió i n’hi ha que donen la raó als usuaris demandants i d’altres que la donen a l’entitat financera.

Des d’un punt de vista jurídic i judicial no es pot generalitzar en aquest assumpte i s’ha d’analitzar cas per cas, entenent que hi haurà casos en que hi concorreran causes per anul·lar o resoldre els contractes sense penalització i d’altres en que s’haurà de complir el contracte en els termes estrictes pactats.

Els principals arguments que s’han utilitzat a favor dels usuaris afectats són (i) el vici en el consentiment a l’hora de contractar, per no saber exactament què es contractava, (ii) l’existència de clàusules obscures i poc entenedores, que tot i llegint el contracte no deixen entendre bé els riscos i conseqüències i (iii) el no haver tingut en compte per part de l’entitat el perfil de l’inversor, incomplint la normativa que protegeix els usuaris de productes financers.

Per altra banda, les sentències que donen la raó a les entitats financeres, es basen principalment en que el contracte és suficientment clar per tal que l’usuari que va contractar sabés què contractava i les seves conseqüències, no apreciant cap vici en el consentiment.

La polèmica, per tant, està servida i qui vulgui fer valer els seus drets haurà de valorar el seu cas concret i no fixar-se massa en altres casos que li expliquin o conegui.

LA GENERALITAT DE CATALUNYA TAMBÉ ÉS RESPONSABLE?

2010-03-25T08:39:00.000+01:00

LA GENERALITAT TAMBÉ ÉS RESPONSABLE?

El Govern de la Generalitat de Catalunya, des del primer moment en que va nevar el dia 8 de març, es va posicionar a favor de que es reclamessin responsabilitats a Endesa per la falta de subministrament elèctric i va manifestar que ella mateixa obriria expedients i imposaria sancions.

El Govern de la Generalitat de Catalunya, des del primer moment, va fer manifestacions en el sentit de que les línies elèctriques estaven mal mantingudes i que no podia ser que una nevada fes caure totes les línies i trenqués la majoria de torres.

Recentment, el dia 17 de març, el mateix Govern, per boca del seu Secretari General d’Interior, Sr. Joan Boada, manifesta públicament que probablement el propi Govern de la Generalitat no ha realitzat correctament totes les inspeccions que havia de realitzar i que té coneixement directe de que els tècnics que treballen per Endesa diuen que el material amb el qual estan fetes les torres elèctriques reparades és de baixa qualitat i que no s’utilitza a la resta del territori espanyol. El propi Govern, per boca del Sr. Joan Boada, apunta a que la responsabilitat podria ser del Conseller Castells, al càrrec de les responsabilitats d’Energia.

Com més dies passen més informació anem obtenint. El Conseller Castells, atesa la situació, s’ha afanyat a manifestar el mateix dia 17 que ell des del primer dia va obrir un expedient informatiu a Endesa per veure les responsabilitats de l’empresa i que quan el tingui actuarà. Però en les seves declaracions no fa cap referència a si s’han fet les inspeccions i revisions corresponents i si s’ha fet bé i quin va ser el resultat d’aquelles inspeccions i revisions.

Per tant, jurídicament, s’ha obert una via molt interessant pels particulars, empreses i autònoms que hagin sofert danys i perjudicis causats per la falta de subministrament elèctric, consistent en la possibilitat de reclamar responsabilitat a l’administració de la Generalitat de Catalunya.

La via de la reclamació de responsabilitat patrimonial a la Generalitat és potser més recomanable, fins i tot, que la civil contra Endesa, atès que en l’acció contenciosa-administrativa es pot portar a Endesa al procediment i també a la seva asseguradora i a l’asseguradora de la Generalitat i esbrinar en aquell procediment a qui correspon la culpa, o bé si hi ha concurrència de culpes; o sigui, que la culpa sigui en part de la Generalitat i en part d’Endesa.

La reclamació contenciosa-administrativa també té l’avantatge de que és molt difícil que condemni en costes als perjudicats en cas que no se’ls estimés la demanda i, a més, no fa falta procurador, amb la qual cosa, les despeses i riscos d’aquesta via es redueixen enormement.

El fet que el propi Govern de la Generalitat manifesti públicament que és molt probable que aquest Govern hagi estat negligent en l’exercici de la seva funció i que aquesta negligència pot ser causa dels danys i perjudicis ocasionats per la nevada, és un element molt important que pot justificar l’inici d’aquella acció contra l’administració.

És evident que ni Endesa ni la Generalitat tenen cap intenció d’indemnitzar a ningú, a més de que entre elles, s’acusen mútuament de ser responsables, doncs potser el millor és portar a les dues a un procediment contenciós administratiu i depurar les responsabilitats que corresponguin i que, segons la meva opinió, corresponen.

De tota manera, ara el consell a seguir, és esperar i analitzar la informació que diàriament es va rebent, perquè amb gaires més declaracions com les del Sr. Joan Boada, la prova ens vindrà servida.

FORÇA MAJOR? LA RESPONSABILITAT D'ENDESA

2010-03-18T13:52:00.000+01:00

FORÇA MAJOR?. LA RESPONSABILITAT D’ENDESA

El passat dia 16 de març Endesa va publicar una carta a tots els diaris titulada “Endesa informa als seus clients” en la que es pot veure clarament quina serà la posició de la companyia elèctrica respecte als danys soferts per particulars i empreses.

Tot i que en el primer paràgraf de l’esmentada carta Endesa expressa el seu agraïment per la comprensió i paciència de les famílies i negocis arrel de la nevada; acte seguit, en els paràgrafs següents es dedica a fixar la seva posició, dient que tot ha estat un accident, una catàstrofe meteorològica sense precedents, que gràcies a Endesa que va mobilitzar mitjans terrestres i aeris de tot tipus es varen poder solventar els efectes de la catàstrofe en un temps récord i finalitza carregant contra les administracions per no haver pogut fer infraestructures que fa més de 10 anys que proposa fer.

Per tant, tot i que el Govern de la Generalitat està esperonant als particulars i empresaris a reclamar contra Endesa i dona a entendre que és clar que la responsabilitat és d’Endesa, en un intent evident de treure’s responsabilitats de sobre, el que es trobaran aquests empresaris i particulars que demandin judicialment és amb tot un aparell jurídic i tècnic al servei d’Endesa disposat a demostrar i justificar que es tracta d’un cas de força major en el que la companyia elèctrica no ha de respondre dels danys i perjudicis soferts per aquells particulars i empreses.

Els afectats per la falta de subministrament elèctric es poden trobar que reclamant judicialment el rescabalament dels danys i perjudicis soferts, el Jutjat no només no els estimi la demanda sinó que els imposi les costes, o sigui, que els faci pagar els honoraris dels advocats i procuradors d’Endesa; el que ja és per desanimar a qualsevol.

El Govern de la Generalitat diu que sancionarà a Endesa i, probablement, ho faci, i també possiblement Endesa pagui; però d’aquells diners els particulars i empreses afectades no en veuran ni un cèntim, se’ls quedarà la Generalitat, que és evident que junt amb Endesa, té la seva responsabilitat.

La qüestió doncs és si reclamant contra Endesa hi ha alguna possibilitat de guanyar i aconseguir una compensació de danys i perjudicis.

Des del meu punt de vista i no essent meteoròleg, el fenomen meteorològic ocorregut el dia 8 de març no es pot qualificar de catàstrofe, com el qualifica intencionadament la companyia. Va ser una nevada d’entre 9 i 12 hores, segons els llocs, una nevada intensa, però només una nevada.

La sensació de catàstrofe la van donar els efectes i conseqüències que van derivar d’aquesta nevada. Però aquestes conseqüències ja no són meteorològiques sinó que són degudes a causes humanes, a unes reglamentacions errònies (responsabilitat de la Generalitat), a unes infraestructures no preparades i obsoletes, a la falta de previsió, a la falta de manteniment, a la falta de reacció, a la falta de mitjants, a la falta de informació etc. Per tant, jo com advocat, no hi veig tant clara la força major com molts ens volen fer creure per dissuadir un allau de demandes.

Per exemple existeix abundant jurisprudència que diu que no és força major un fet meteorològic que no sigui imprevisible. És evident que un dia o un altre podia caure una nevada intensa durant unes 9 hores seguides. Era un fet previsible, encara que no habitual o freqüent, però sí previsible. Que les infraestructures no estiguin preparades per una nevada de 9 hores és inacceptable i algú n’hauria de respondre. Què passarà si neva 3 dies seguits? Perquè pot passar qualsevol hivern

Així, per exemple, la Sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona, núm 88/2005 de 18 de febrer, diu literalment el següent: “... la realidad de la nevada fue un hecho notorio, que afectó a la red eléctrica de la apelante (Endesa), que se produjeron varias averías una de ellas a Estival Park, y que la apelante debía haber previsto de que en caso de nevada los cables con el peso de la nieve se cargan y se rompen, avería que podía y debía ser prevista, recurriendo a su esfuerzo mediante un cable de acero, como es usual”.

Entenc, per tant, que no podem parlar de força major pel sol fet de la nevada i que s’haurà d’analitzar cada cas particular i concret per determinar en quins hi ha hagut negligència o responsabilitat d’Endesa i en quins no.

Per posar un altre exemple, a molts empresaris els que els va passar va ser que cada dia pel matí Endesa els deia que probablement aquell mateix dia es solventaria l’avaria i no era cert i així dia rera dia durant 7 o 8 dies. Si el primer dia els haguessin dit que l’avaria duraria 8 dies, aquests empresaris haguessin pogut adoptar mesures alternatives per poder seguir treballant. Per mi, això, és negligència d’Endesa i hauria de respondre pels efectes d’aquest mal servei.

El que és evident, des del meu punt de vista, és que en ple segle XXI si un empresari ha de tenir tota una setmana tancada la seva empresa, amb tot el que això significa, per culpa de la falta de subministrament elèctric, ha d’haver-hi una manera legal de poder obtenir una compensació pels danys i perjudicis soferts i no es poden atribuir aquests successos a la força major, deixant indemnes a Endesa i a les administracions cada cop que això passa.

Un cop més, ara tot està a les mans dels nostres Jutges, que poden ser més estrictes o menys en l’estimació de la força major en aquest cas, així com en la condemna en costes als afectats. Però també un cop més, pel futur, tot està en mans del poder legislatiu, que pot endurir les reglamentacions per fer més segures les infraestructures i pot modificar la normativa processal per eliminar la condemna en costes en aquest tipus de procediments; per exemple, només amb això, el proper cop que nevés fort, Endesa ho tindria molt més difícil.

TOT ÉS DRET

2010-03-17T16:10:00.000+01:00

TOT ÉS DRET

Fa molt temps que em corre la idea pel cap de que tot és Dret. Crec que és una reflexió que no havia fet a ningú fins ara i amb motiu de la inauguració del meu bloc, m’ha semblat oportú que aquesta sigui la meva primera narració.

Quan dic que tot és Dret és perquè ho penso i ho veig diàriament. Soc una mica com en Keanu Reeves a Matrix quan finalment pot llegir el llenguatge informàtic del programa en el que es troba (guardant les distàncies!). A per tot arreu on vaig i arreu on miro, hi veig Dret.

Els advocats, malgrat no estiguem del tot ben vistos socialment (encara que darrerament els polítics ens guanyen en mala fama), som del tot necessaris, perquè la societat necessita que hi hagi persones dedicades a estudiar, conèixer, interpretar, aplicar i gestionar el Dret. Una societat sense Dret no és una societat. No ha existit mai cap societat sense normes i regles.

Si vaig pel carrer i algú rellisca i cau a la vorera hi veig Dret. Si estic conduint contínuament veig infraccions i normes, senyals, regles... en definitiva, Dret. Si miro per anar al cinema amb els meus fills petits, no puc anar a veure qualsevol pel·lícula i he de mirar que sigui per tots els públics; això és Dret. Si vaig al gimnàs i em volen cobrar en efectiu, això és Dret. Quan es mor un familiar, hi ha molt de Dret relacionat i derivat. Quan vull adoptar, tot és Dret. Si vull viatjar, on sigui, en qualsevol transport (avió, tren, cotxe), en qualsevol allotjament, fent qualsevol activitat, tot és dret, pot ser dret del turisme, o dret del transport, o dret de duanes; però Dret. Si facturo les maletes hi ha Dret pel mig i si en perdo una, no cal dir-ho, tot és Dret. Fins i tot quan dormo crec que hi ha Dret pel mig, encara que sembli estrany, però crec que tenim tots el dret a dormir, encara que no estigui reconegut enlloc, però en el moment en que no deixem dormir a un veí, ell té Dret a queixar-se o si no deixéssim dormir a un nadó o un infant les hores que necessita, el Dret hi estaria present i els serveis socials podrien actuar si algú ho denunciés. Si faig esport hi ha Dret? I tant. Si vaig en moto de cross per muntanya hi ha molt de Dret, però si vaig en bicicleta també, he de complir les normes, anar per la dreta, no entrar en un camí particular, encendre el llum si és de nit, ser diligent en la conducció, etc. tot això no és res més que Dret. Fins i tot en un partit de futbol o de bàsquet hi ha Dret, normes, sancions, obligacions i drets. Sense anar més lluny, quan em vull banyar en una platja el primer que vaig és mirar si hi ha bandera verda, groga o vermella i això no és res més que Dret. La cosa arriba fins a tal punt, que, per posar un exemple, fa poc vaig anar a veure a l’hospital una amiga que acabava de ser mare, i un familiar seu va dir “és que ja és tota una personeta” i jo vaig pensar “no, encara no és personeta perquè han de passar 24 hores des del part perquè ho sigui”. A tot arreu hi ha Dret, tot és Dret.

Sincerament estic buscant alguna cosa en la que no hi hagi Dret i no la trobo. Potser necessito unes vacances!. Suposo que deu haver-hi algun físic pel qual tot és física o algun biòleg pel qual tot és biologia o un matemàtic pel qual tot és matemàtica; doncs per mi, tot és Dret; què voleu que us hi digui!.

Quan diàriament llegeixo els diaris, escolto la ràdio o miro la televisió, només veig Dret en les notícies, que si volen flexibilitzar el mercat de treball, que si volen pujar l’IVA, que si la gent vol que es suprimeixi l’impost sobre successions, que si hi ha hagut un gran terratrèmol o un tsunami i hi ha molta gent morta, ferida i desapareguda, que si no deixen entrar a les ONG a la zona, que si hi ha pillatge, que si els americans ocupen un país; que si Dubai està en fallida o si els bancs no donen crèdit; que si la crisi augmenta les tensions socials amb immigrants; que si a Mallorca, a València, a Màlaga i a tants altres llocs hi ha corrupció; ... tot això no és res més que Dret. Si neva, tot es converteix en Dret; una gran nevada en un centre urbà no és un fenomen meteorològic sinó que es converteix principalment en un fenomen legal. Fins i tot, quan desapareix l’amor en un matrimoni, només queda el Dret.

Realment els advocats tenim la feina garantida; perquè tot és Dret. A més, diàriament els nostres polítics s’esforcen a generar més Dret de forma totalment innecessària i artificial, creant més normes i normes i Lleis i Decrets i Ordres i Instruccions i Reglaments, que fan que la població realment visqui a Matrix, sense adonar-se’n ni entendre en absolut el llenguatge amb el que està programat el món on viuen. Tot és Dret, però el 99,8% de la població no ho sap, no ho veu i no ho entén. Tot s’ha tornat tant complicat que no es pot viure sense el Dret, però s’és més feliç sense saber-ho. Intentaré fer un esforç per oblidar-ho.