ADATE, i la defensa dels drets dels arquitectes tècnics
El mes de juny de l’any 1999, vint-i-nou ministres d’educació d’Europa van signar la Declaració de Bolonya, que dóna nom al procés en el qual s’estableixen els fonaments de l'Espai Europeu d’Educació Superior (EEES).
Des d’aleshores el govern espanyol s’ha posat a treballar conjuntament amb els centres universitaris i ha anat desenvolupant i promulgant nova legislació, per la qual s’estableixen les noves ensenyances universitàries que substituiran les actuals i s’estructuraran en graus, màsters i doctorats.
L’octubre de 2009, un conjunt d’aparelladors i arquitectes tècnics gironins, veient que els seus col·legis professionals no defensaven els seus interessos en el nou Espai Europeu d’Educació Superior, van constituir l’ADATE, un grup per a la promoció de l’Adaptació Directa dels Arquitectes Tècnics a l’EEES. La seva principal reivindicació és aconseguir que els títols d’Arquitectura Tècnica o Aparellador siguin convalidats directament amb el Grau d‘Enginyeria d’Edificació, que substituirà l’ensenyança universitària d’Arquitectura Tècnica i habilitarà per exercir la professió d’arquitecte tècnic. En l’actualitat l’ADATE ja té l’adhesió de més de 6.500 arquitectes tècnics i aparelladors de tot l’Estat espanyol, com es pot comprovar al seu lloc web: www.adate.es.
Incomprensiblement el grau que ha d’habilitar per a la professió d’arquitecte tècnic no s’anomena Grau en Arquitectura Tècnica, sinó Grau en Enginyeria d’Edificació, cosa que crea confusió sobre la professió per a la qual habilita l’ensenyança. La figura d’enginyer d’edificació no existeix com a tal, i no té atribucions professionals reconegudes per cap llei. Afirmar el contrari infringeix l’article 36 de la Constitució espanyola, que preveu una reserva de Llei a les professions.
Els titulats en Grau en Enginyeria d’Edificació, encara que en acabar aquests estudis siguin arquitectes tècnics, tindran respecte als titulats en Arquitectura Tècnica una sèrie d’avantatges, que tenen efectes evidents en l’àmbit professional i que afectaran negativament la competitivitat del titulats en Arquitectura Tècnica. Un exemple és que només els titulats en Grau tindran accés al subgrup A-1 de la funció pública.
Aquesta nova situació obliga els arquitectes tècnics i els aparelladors que vulguin ser competitius en el mercat i no semblar uns professionals de segona, a obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Per obtenir aquest grau, les universitats no els reconeixen la convalidació directa (objectiu que pretén l’ADATE), sinó tot al contrari: els exigeixen una formació complementària que obliga molts d’ells, amb una llarga experiència professional que en molts casos no se’ls té en compte, a realitzar un curs d’un any i a abonar imports que poden arribar fins a 9.000 euros, amb el consegüent perjudici econòmic i de dedicació d’hores laborables.
El Consejo General de la Arquitectura Técnica de España (CGATE), organisme que representa tots els col·legis professionals d’arquitectes tècnics i aparelladors de l’Estat espanyol, dóna suport a la postura de les universitats, i nega la possibilitat de convalidació directa. Per tant, els membres de l’ADATE es troben que els seus propis col·legis professionals, que haurien de vetllar pels seus interessos, no els defensen. Per aquest motiu han demanat un dictamen a Bellvehí Advocats per poder fonamentar legalment les seves reivindicacions.
D’acord amb el principi general del Dret Ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus, no hi ha res a la Llei que impedeixi una convalidació directa, la qual cosa sensu contrario significa que és legalment possible la convalidació directa en el cas que ens ocupa. Per tant, el marc jurídic actual permet la convalidació directa que pretenen els membres de l’ADATE. Si a dia d’avui encara no és possible, no és a causa d’un impediment legal, sinó per manca de voluntat de les universitats i dels col·legis professionals.
Aquest curs 2009-2010 moltes universitats estan impartint cursos d’adaptació o cursos pont per a arquitectes tècnics que vulguin obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Actualment a Catalunya hi ha plans d’estudis dels esmentats cursos d’adaptació que no estan autoritzats per la Generalitat de Catalunya o que encara no han estat verificats per ANECA, l’òrgan estatal competent. Això vol dir que hi ha universitats catalanes que estan impartint cursos d’adaptació que no compleixen els requisits legals. Aquest fet pot comportar que a la finalització d’aquests cursos, els estudiants que els hagin superat no puguin veure reconegut el seu títol de Grau en Enginyeria d‘Edificació. I això, en la majoria dels casos, els alumnes ho desconeixen.
Des d’aleshores el govern espanyol s’ha posat a treballar conjuntament amb els centres universitaris i ha anat desenvolupant i promulgant nova legislació, per la qual s’estableixen les noves ensenyances universitàries que substituiran les actuals i s’estructuraran en graus, màsters i doctorats.
L’octubre de 2009, un conjunt d’aparelladors i arquitectes tècnics gironins, veient que els seus col·legis professionals no defensaven els seus interessos en el nou Espai Europeu d’Educació Superior, van constituir l’ADATE, un grup per a la promoció de l’Adaptació Directa dels Arquitectes Tècnics a l’EEES. La seva principal reivindicació és aconseguir que els títols d’Arquitectura Tècnica o Aparellador siguin convalidats directament amb el Grau d‘Enginyeria d’Edificació, que substituirà l’ensenyança universitària d’Arquitectura Tècnica i habilitarà per exercir la professió d’arquitecte tècnic. En l’actualitat l’ADATE ja té l’adhesió de més de 6.500 arquitectes tècnics i aparelladors de tot l’Estat espanyol, com es pot comprovar al seu lloc web: www.adate.es.
Incomprensiblement el grau que ha d’habilitar per a la professió d’arquitecte tècnic no s’anomena Grau en Arquitectura Tècnica, sinó Grau en Enginyeria d’Edificació, cosa que crea confusió sobre la professió per a la qual habilita l’ensenyança. La figura d’enginyer d’edificació no existeix com a tal, i no té atribucions professionals reconegudes per cap llei. Afirmar el contrari infringeix l’article 36 de la Constitució espanyola, que preveu una reserva de Llei a les professions.
Els titulats en Grau en Enginyeria d’Edificació, encara que en acabar aquests estudis siguin arquitectes tècnics, tindran respecte als titulats en Arquitectura Tècnica una sèrie d’avantatges, que tenen efectes evidents en l’àmbit professional i que afectaran negativament la competitivitat del titulats en Arquitectura Tècnica. Un exemple és que només els titulats en Grau tindran accés al subgrup A-1 de la funció pública.
Aquesta nova situació obliga els arquitectes tècnics i els aparelladors que vulguin ser competitius en el mercat i no semblar uns professionals de segona, a obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Per obtenir aquest grau, les universitats no els reconeixen la convalidació directa (objectiu que pretén l’ADATE), sinó tot al contrari: els exigeixen una formació complementària que obliga molts d’ells, amb una llarga experiència professional que en molts casos no se’ls té en compte, a realitzar un curs d’un any i a abonar imports que poden arribar fins a 9.000 euros, amb el consegüent perjudici econòmic i de dedicació d’hores laborables.
El Consejo General de la Arquitectura Técnica de España (CGATE), organisme que representa tots els col·legis professionals d’arquitectes tècnics i aparelladors de l’Estat espanyol, dóna suport a la postura de les universitats, i nega la possibilitat de convalidació directa. Per tant, els membres de l’ADATE es troben que els seus propis col·legis professionals, que haurien de vetllar pels seus interessos, no els defensen. Per aquest motiu han demanat un dictamen a Bellvehí Advocats per poder fonamentar legalment les seves reivindicacions.
D’acord amb el principi general del Dret Ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus, no hi ha res a la Llei que impedeixi una convalidació directa, la qual cosa sensu contrario significa que és legalment possible la convalidació directa en el cas que ens ocupa. Per tant, el marc jurídic actual permet la convalidació directa que pretenen els membres de l’ADATE. Si a dia d’avui encara no és possible, no és a causa d’un impediment legal, sinó per manca de voluntat de les universitats i dels col·legis professionals.
Aquest curs 2009-2010 moltes universitats estan impartint cursos d’adaptació o cursos pont per a arquitectes tècnics que vulguin obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Actualment a Catalunya hi ha plans d’estudis dels esmentats cursos d’adaptació que no estan autoritzats per la Generalitat de Catalunya o que encara no han estat verificats per ANECA, l’òrgan estatal competent. Això vol dir que hi ha universitats catalanes que estan impartint cursos d’adaptació que no compleixen els requisits legals. Aquest fet pot comportar que a la finalització d’aquests cursos, els estudiants que els hagin superat no puguin veure reconegut el seu títol de Grau en Enginyeria d‘Edificació. I això, en la majoria dels casos, els alumnes ho desconeixen.
SWAPS DE TARONJA O DE LLIMONA
Fa temps, un Director General d’un banc em va comentar, fent un broma, que hi havia clients que quan se’ls preguntava si volien un “swap”, la resposta que els venia a la ment era preguntar si els tenien de taronja o de llimona.
La broma venia a dir que la majoria de clients no tenien cultura financera i no tenien ni idea de què era un “swap”, essent més fàcil que ho associessin a un refresc que a un producte financer.
El cert és que els darrers mesos, la qüestió ha deixat de ser una broma i ha passat a ser molt seriosa, atès que molta gent, particulars i empreses, varen contractar swaps com aquell qui comprava un refresc, sense conèixer què eren exactament.
Quan els tipus d’interès estaven força alts i els particulars i empreses desconeixien si podien pujar més, les entitats financeres varen donar instruccions a les seves xarxes comercials de “col·locar” uns productes financers complexes i d’alt risc, consistents en permutes financeres de interessos, anomenant-los de forma molt diversa com “swap”, “clip”, “bono clip”, “assegurança d’interès”, etc.
La permuta financera d’interessos es un contracte en virtut del qual dues parts (entitat financera i usuari) intercanvien entre ells periòdicament i durant un termini determinat, fluxos d’interessos, calculats sobre un mateix principal teòric acordat al contractar, denominat en la mateixa moneda i calculat a partir de diferents tipus de referència.
El Banc d’Espanya té dit que la permuta financera d’interessos és un producte financer d’alt risc i que només hauria d’estar dirigit a inversors molt qualificats amb coneixements reals de la situació de risc que comporta el producte.
El problema ha vingut perquè les entitats financeres han començat a “col·locar” aquest tipus de producte complex i d’alt risc a persones físiques que formalitzaven una hipoteca immobiliària i a autònoms i petites empreses sense cultura financera de cap tipus i sense cap historial inversor o de contractació de productes financers complexos.
Sembla ser que molta gent que va contractar aquest tipus de producte, va entendre que era una cobertura per si el tipus d’interès pujava molt, però al·leguen no haver entès que si passava el contrari i aquests baixaven, tal com ha passat i com potser alguna entitat financera preveia, ells haurien de pagar diners al banc, ni que en cas de voler resoldre el contracte haurien de pagar unes penalitzacions molt importants.
Aquesta situació ha provocat que en els darrers temps hi hagi hagut moltes reclamacions al Banc d’Espanya, a la Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions i la Comissió Nacional del Mercat de Valors; així com denúncies davant AUSBANC, per part de particulars i empreses que es consideren enganyats.
Algunes reclamacions han arribat als jutjats de primera instància i comencen a haver-hi algunes sentències que resolen sobre la qüestió i n’hi ha que donen la raó als usuaris demandants i d’altres que la donen a l’entitat financera.
Des d’un punt de vista jurídic i judicial no es pot generalitzar en aquest assumpte i s’ha d’analitzar cas per cas, entenent que hi haurà casos en que hi concorreran causes per anul·lar o resoldre els contractes sense penalització i d’altres en que s’haurà de complir el contracte en els termes estrictes pactats.
Els principals arguments que s’han utilitzat a favor dels usuaris afectats són (i) el vici en el consentiment a l’hora de contractar, per no saber exactament què es contractava, (ii) l’existència de clàusules obscures i poc entenedores, que tot i llegint el contracte no deixen entendre bé els riscos i conseqüències i (iii) el no haver tingut en compte per part de l’entitat el perfil de l’inversor, incomplint la normativa que protegeix els usuaris de productes financers.
Per altra banda, les sentències que donen la raó a les entitats financeres, es basen principalment en que el contracte és suficientment clar per tal que l’usuari que va contractar sabés què contractava i les seves conseqüències, no apreciant cap vici en el consentiment.
La polèmica, per tant, està servida i qui vulgui fer valer els seus drets haurà de valorar el seu cas concret i no fixar-se massa en altres casos que li expliquin o conegui.
La broma venia a dir que la majoria de clients no tenien cultura financera i no tenien ni idea de què era un “swap”, essent més fàcil que ho associessin a un refresc que a un producte financer.
El cert és que els darrers mesos, la qüestió ha deixat de ser una broma i ha passat a ser molt seriosa, atès que molta gent, particulars i empreses, varen contractar swaps com aquell qui comprava un refresc, sense conèixer què eren exactament.
Quan els tipus d’interès estaven força alts i els particulars i empreses desconeixien si podien pujar més, les entitats financeres varen donar instruccions a les seves xarxes comercials de “col·locar” uns productes financers complexes i d’alt risc, consistents en permutes financeres de interessos, anomenant-los de forma molt diversa com “swap”, “clip”, “bono clip”, “assegurança d’interès”, etc.
La permuta financera d’interessos es un contracte en virtut del qual dues parts (entitat financera i usuari) intercanvien entre ells periòdicament i durant un termini determinat, fluxos d’interessos, calculats sobre un mateix principal teòric acordat al contractar, denominat en la mateixa moneda i calculat a partir de diferents tipus de referència.
El Banc d’Espanya té dit que la permuta financera d’interessos és un producte financer d’alt risc i que només hauria d’estar dirigit a inversors molt qualificats amb coneixements reals de la situació de risc que comporta el producte.
El problema ha vingut perquè les entitats financeres han començat a “col·locar” aquest tipus de producte complex i d’alt risc a persones físiques que formalitzaven una hipoteca immobiliària i a autònoms i petites empreses sense cultura financera de cap tipus i sense cap historial inversor o de contractació de productes financers complexos.
Sembla ser que molta gent que va contractar aquest tipus de producte, va entendre que era una cobertura per si el tipus d’interès pujava molt, però al·leguen no haver entès que si passava el contrari i aquests baixaven, tal com ha passat i com potser alguna entitat financera preveia, ells haurien de pagar diners al banc, ni que en cas de voler resoldre el contracte haurien de pagar unes penalitzacions molt importants.
Aquesta situació ha provocat que en els darrers temps hi hagi hagut moltes reclamacions al Banc d’Espanya, a la Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions i la Comissió Nacional del Mercat de Valors; així com denúncies davant AUSBANC, per part de particulars i empreses que es consideren enganyats.
Algunes reclamacions han arribat als jutjats de primera instància i comencen a haver-hi algunes sentències que resolen sobre la qüestió i n’hi ha que donen la raó als usuaris demandants i d’altres que la donen a l’entitat financera.
Des d’un punt de vista jurídic i judicial no es pot generalitzar en aquest assumpte i s’ha d’analitzar cas per cas, entenent que hi haurà casos en que hi concorreran causes per anul·lar o resoldre els contractes sense penalització i d’altres en que s’haurà de complir el contracte en els termes estrictes pactats.
Els principals arguments que s’han utilitzat a favor dels usuaris afectats són (i) el vici en el consentiment a l’hora de contractar, per no saber exactament què es contractava, (ii) l’existència de clàusules obscures i poc entenedores, que tot i llegint el contracte no deixen entendre bé els riscos i conseqüències i (iii) el no haver tingut en compte per part de l’entitat el perfil de l’inversor, incomplint la normativa que protegeix els usuaris de productes financers.
Per altra banda, les sentències que donen la raó a les entitats financeres, es basen principalment en que el contracte és suficientment clar per tal que l’usuari que va contractar sabés què contractava i les seves conseqüències, no apreciant cap vici en el consentiment.
La polèmica, per tant, està servida i qui vulgui fer valer els seus drets haurà de valorar el seu cas concret i no fixar-se massa en altres casos que li expliquin o conegui.
LA GENERALITAT DE CATALUNYA TAMBÉ ÉS RESPONSABLE?
LA GENERALITAT TAMBÉ ÉS RESPONSABLE?
El Govern de la Generalitat de Catalunya, des del primer moment en que va nevar el dia 8 de març, es va posicionar a favor de que es reclamessin responsabilitats a Endesa per la falta de subministrament elèctric i va manifestar que ella mateixa obriria expedients i imposaria sancions.
El Govern de la Generalitat de Catalunya, des del primer moment, va fer manifestacions en el sentit de que les línies elèctriques estaven mal mantingudes i que no podia ser que una nevada fes caure totes les línies i trenqués la majoria de torres.
Recentment, el dia 17 de març, el mateix Govern, per boca del seu Secretari General d’Interior, Sr. Joan Boada, manifesta públicament que probablement el propi Govern de la Generalitat no ha realitzat correctament totes les inspeccions que havia de realitzar i que té coneixement directe de que els tècnics que treballen per Endesa diuen que el material amb el qual estan fetes les torres elèctriques reparades és de baixa qualitat i que no s’utilitza a la resta del territori espanyol. El propi Govern, per boca del Sr. Joan Boada, apunta a que la responsabilitat podria ser del Conseller Castells, al càrrec de les responsabilitats d’Energia.
Com més dies passen més informació anem obtenint. El Conseller Castells, atesa la situació, s’ha afanyat a manifestar el mateix dia 17 que ell des del primer dia va obrir un expedient informatiu a Endesa per veure les responsabilitats de l’empresa i que quan el tingui actuarà. Però en les seves declaracions no fa cap referència a si s’han fet les inspeccions i revisions corresponents i si s’ha fet bé i quin va ser el resultat d’aquelles inspeccions i revisions.
Per tant, jurídicament, s’ha obert una via molt interessant pels particulars, empreses i autònoms que hagin sofert danys i perjudicis causats per la falta de subministrament elèctric, consistent en la possibilitat de reclamar responsabilitat a l’administració de la Generalitat de Catalunya.
La via de la reclamació de responsabilitat patrimonial a la Generalitat és potser més recomanable, fins i tot, que la civil contra Endesa, atès que en l’acció contenciosa-administrativa es pot portar a Endesa al procediment i també a la seva asseguradora i a l’asseguradora de la Generalitat i esbrinar en aquell procediment a qui correspon la culpa, o bé si hi ha concurrència de culpes; o sigui, que la culpa sigui en part de la Generalitat i en part d’Endesa.
La reclamació contenciosa-administrativa també té l’avantatge de que és molt difícil que condemni en costes als perjudicats en cas que no se’ls estimés la demanda i, a més, no fa falta procurador, amb la qual cosa, les despeses i riscos d’aquesta via es redueixen enormement.
El fet que el propi Govern de la Generalitat manifesti públicament que és molt probable que aquest Govern hagi estat negligent en l’exercici de la seva funció i que aquesta negligència pot ser causa dels danys i perjudicis ocasionats per la nevada, és un element molt important que pot justificar l’inici d’aquella acció contra l’administració.
És evident que ni Endesa ni la Generalitat tenen cap intenció d’indemnitzar a ningú, a més de que entre elles, s’acusen mútuament de ser responsables, doncs potser el millor és portar a les dues a un procediment contenciós administratiu i depurar les responsabilitats que corresponguin i que, segons la meva opinió, corresponen.
De tota manera, ara el consell a seguir, és esperar i analitzar la informació que diàriament es va rebent, perquè amb gaires més declaracions com les del Sr. Joan Boada, la prova ens vindrà servida.
El Govern de la Generalitat de Catalunya, des del primer moment en que va nevar el dia 8 de març, es va posicionar a favor de que es reclamessin responsabilitats a Endesa per la falta de subministrament elèctric i va manifestar que ella mateixa obriria expedients i imposaria sancions.
El Govern de la Generalitat de Catalunya, des del primer moment, va fer manifestacions en el sentit de que les línies elèctriques estaven mal mantingudes i que no podia ser que una nevada fes caure totes les línies i trenqués la majoria de torres.
Recentment, el dia 17 de març, el mateix Govern, per boca del seu Secretari General d’Interior, Sr. Joan Boada, manifesta públicament que probablement el propi Govern de la Generalitat no ha realitzat correctament totes les inspeccions que havia de realitzar i que té coneixement directe de que els tècnics que treballen per Endesa diuen que el material amb el qual estan fetes les torres elèctriques reparades és de baixa qualitat i que no s’utilitza a la resta del territori espanyol. El propi Govern, per boca del Sr. Joan Boada, apunta a que la responsabilitat podria ser del Conseller Castells, al càrrec de les responsabilitats d’Energia.
Com més dies passen més informació anem obtenint. El Conseller Castells, atesa la situació, s’ha afanyat a manifestar el mateix dia 17 que ell des del primer dia va obrir un expedient informatiu a Endesa per veure les responsabilitats de l’empresa i que quan el tingui actuarà. Però en les seves declaracions no fa cap referència a si s’han fet les inspeccions i revisions corresponents i si s’ha fet bé i quin va ser el resultat d’aquelles inspeccions i revisions.
Per tant, jurídicament, s’ha obert una via molt interessant pels particulars, empreses i autònoms que hagin sofert danys i perjudicis causats per la falta de subministrament elèctric, consistent en la possibilitat de reclamar responsabilitat a l’administració de la Generalitat de Catalunya.
La via de la reclamació de responsabilitat patrimonial a la Generalitat és potser més recomanable, fins i tot, que la civil contra Endesa, atès que en l’acció contenciosa-administrativa es pot portar a Endesa al procediment i també a la seva asseguradora i a l’asseguradora de la Generalitat i esbrinar en aquell procediment a qui correspon la culpa, o bé si hi ha concurrència de culpes; o sigui, que la culpa sigui en part de la Generalitat i en part d’Endesa.
La reclamació contenciosa-administrativa també té l’avantatge de que és molt difícil que condemni en costes als perjudicats en cas que no se’ls estimés la demanda i, a més, no fa falta procurador, amb la qual cosa, les despeses i riscos d’aquesta via es redueixen enormement.
El fet que el propi Govern de la Generalitat manifesti públicament que és molt probable que aquest Govern hagi estat negligent en l’exercici de la seva funció i que aquesta negligència pot ser causa dels danys i perjudicis ocasionats per la nevada, és un element molt important que pot justificar l’inici d’aquella acció contra l’administració.
És evident que ni Endesa ni la Generalitat tenen cap intenció d’indemnitzar a ningú, a més de que entre elles, s’acusen mútuament de ser responsables, doncs potser el millor és portar a les dues a un procediment contenciós administratiu i depurar les responsabilitats que corresponguin i que, segons la meva opinió, corresponen.
De tota manera, ara el consell a seguir, és esperar i analitzar la informació que diàriament es va rebent, perquè amb gaires més declaracions com les del Sr. Joan Boada, la prova ens vindrà servida.
FORÇA MAJOR? LA RESPONSABILITAT D'ENDESA
FORÇA MAJOR?. LA RESPONSABILITAT D’ENDESA
El passat dia 16 de març Endesa va publicar una carta a tots els diaris titulada “Endesa informa als seus clients” en la que es pot veure clarament quina serà la posició de la companyia elèctrica respecte als danys soferts per particulars i empreses.
Tot i que en el primer paràgraf de l’esmentada carta Endesa expressa el seu agraïment per la comprensió i paciència de les famílies i negocis arrel de la nevada; acte seguit, en els paràgrafs següents es dedica a fixar la seva posició, dient que tot ha estat un accident, una catàstrofe meteorològica sense precedents, que gràcies a Endesa que va mobilitzar mitjans terrestres i aeris de tot tipus es varen poder solventar els efectes de la catàstrofe en un temps récord i finalitza carregant contra les administracions per no haver pogut fer infraestructures que fa més de 10 anys que proposa fer.
Per tant, tot i que el Govern de la Generalitat està esperonant als particulars i empresaris a reclamar contra Endesa i dona a entendre que és clar que la responsabilitat és d’Endesa, en un intent evident de treure’s responsabilitats de sobre, el que es trobaran aquests empresaris i particulars que demandin judicialment és amb tot un aparell jurídic i tècnic al servei d’Endesa disposat a demostrar i justificar que es tracta d’un cas de força major en el que la companyia elèctrica no ha de respondre dels danys i perjudicis soferts per aquells particulars i empreses.
Els afectats per la falta de subministrament elèctric es poden trobar que reclamant judicialment el rescabalament dels danys i perjudicis soferts, el Jutjat no només no els estimi la demanda sinó que els imposi les costes, o sigui, que els faci pagar els honoraris dels advocats i procuradors d’Endesa; el que ja és per desanimar a qualsevol.
El Govern de la Generalitat diu que sancionarà a Endesa i, probablement, ho faci, i també possiblement Endesa pagui; però d’aquells diners els particulars i empreses afectades no en veuran ni un cèntim, se’ls quedarà la Generalitat, que és evident que junt amb Endesa, té la seva responsabilitat.
La qüestió doncs és si reclamant contra Endesa hi ha alguna possibilitat de guanyar i aconseguir una compensació de danys i perjudicis.
Des del meu punt de vista i no essent meteoròleg, el fenomen meteorològic ocorregut el dia 8 de març no es pot qualificar de catàstrofe, com el qualifica intencionadament la companyia. Va ser una nevada d’entre 9 i 12 hores, segons els llocs, una nevada intensa, però només una nevada.
La sensació de catàstrofe la van donar els efectes i conseqüències que van derivar d’aquesta nevada. Però aquestes conseqüències ja no són meteorològiques sinó que són degudes a causes humanes, a unes reglamentacions errònies (responsabilitat de la Generalitat), a unes infraestructures no preparades i obsoletes, a la falta de previsió, a la falta de manteniment, a la falta de reacció, a la falta de mitjants, a la falta de informació etc. Per tant, jo com advocat, no hi veig tant clara la força major com molts ens volen fer creure per dissuadir un allau de demandes.
Per exemple existeix abundant jurisprudència que diu que no és força major un fet meteorològic que no sigui imprevisible. És evident que un dia o un altre podia caure una nevada intensa durant unes 9 hores seguides. Era un fet previsible, encara que no habitual o freqüent, però sí previsible. Que les infraestructures no estiguin preparades per una nevada de 9 hores és inacceptable i algú n’hauria de respondre. Què passarà si neva 3 dies seguits? Perquè pot passar qualsevol hivern
Així, per exemple, la Sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona, núm 88/2005 de 18 de febrer, diu literalment el següent: “... la realidad de la nevada fue un hecho notorio, que afectó a la red eléctrica de la apelante (Endesa), que se produjeron varias averías una de ellas a Estival Park, y que la apelante debía haber previsto de que en caso de nevada los cables con el peso de la nieve se cargan y se rompen, avería que podía y debía ser prevista, recurriendo a su esfuerzo mediante un cable de acero, como es usual”.
Entenc, per tant, que no podem parlar de força major pel sol fet de la nevada i que s’haurà d’analitzar cada cas particular i concret per determinar en quins hi ha hagut negligència o responsabilitat d’Endesa i en quins no.
Per posar un altre exemple, a molts empresaris els que els va passar va ser que cada dia pel matí Endesa els deia que probablement aquell mateix dia es solventaria l’avaria i no era cert i així dia rera dia durant 7 o 8 dies. Si el primer dia els haguessin dit que l’avaria duraria 8 dies, aquests empresaris haguessin pogut adoptar mesures alternatives per poder seguir treballant. Per mi, això, és negligència d’Endesa i hauria de respondre pels efectes d’aquest mal servei.
El que és evident, des del meu punt de vista, és que en ple segle XXI si un empresari ha de tenir tota una setmana tancada la seva empresa, amb tot el que això significa, per culpa de la falta de subministrament elèctric, ha d’haver-hi una manera legal de poder obtenir una compensació pels danys i perjudicis soferts i no es poden atribuir aquests successos a la força major, deixant indemnes a Endesa i a les administracions cada cop que això passa.
Un cop més, ara tot està a les mans dels nostres Jutges, que poden ser més estrictes o menys en l’estimació de la força major en aquest cas, així com en la condemna en costes als afectats. Però també un cop més, pel futur, tot està en mans del poder legislatiu, que pot endurir les reglamentacions per fer més segures les infraestructures i pot modificar la normativa processal per eliminar la condemna en costes en aquest tipus de procediments; per exemple, només amb això, el proper cop que nevés fort, Endesa ho tindria molt més difícil.
El passat dia 16 de març Endesa va publicar una carta a tots els diaris titulada “Endesa informa als seus clients” en la que es pot veure clarament quina serà la posició de la companyia elèctrica respecte als danys soferts per particulars i empreses.
Tot i que en el primer paràgraf de l’esmentada carta Endesa expressa el seu agraïment per la comprensió i paciència de les famílies i negocis arrel de la nevada; acte seguit, en els paràgrafs següents es dedica a fixar la seva posició, dient que tot ha estat un accident, una catàstrofe meteorològica sense precedents, que gràcies a Endesa que va mobilitzar mitjans terrestres i aeris de tot tipus es varen poder solventar els efectes de la catàstrofe en un temps récord i finalitza carregant contra les administracions per no haver pogut fer infraestructures que fa més de 10 anys que proposa fer.
Per tant, tot i que el Govern de la Generalitat està esperonant als particulars i empresaris a reclamar contra Endesa i dona a entendre que és clar que la responsabilitat és d’Endesa, en un intent evident de treure’s responsabilitats de sobre, el que es trobaran aquests empresaris i particulars que demandin judicialment és amb tot un aparell jurídic i tècnic al servei d’Endesa disposat a demostrar i justificar que es tracta d’un cas de força major en el que la companyia elèctrica no ha de respondre dels danys i perjudicis soferts per aquells particulars i empreses.
Els afectats per la falta de subministrament elèctric es poden trobar que reclamant judicialment el rescabalament dels danys i perjudicis soferts, el Jutjat no només no els estimi la demanda sinó que els imposi les costes, o sigui, que els faci pagar els honoraris dels advocats i procuradors d’Endesa; el que ja és per desanimar a qualsevol.
El Govern de la Generalitat diu que sancionarà a Endesa i, probablement, ho faci, i també possiblement Endesa pagui; però d’aquells diners els particulars i empreses afectades no en veuran ni un cèntim, se’ls quedarà la Generalitat, que és evident que junt amb Endesa, té la seva responsabilitat.
La qüestió doncs és si reclamant contra Endesa hi ha alguna possibilitat de guanyar i aconseguir una compensació de danys i perjudicis.
Des del meu punt de vista i no essent meteoròleg, el fenomen meteorològic ocorregut el dia 8 de març no es pot qualificar de catàstrofe, com el qualifica intencionadament la companyia. Va ser una nevada d’entre 9 i 12 hores, segons els llocs, una nevada intensa, però només una nevada.
La sensació de catàstrofe la van donar els efectes i conseqüències que van derivar d’aquesta nevada. Però aquestes conseqüències ja no són meteorològiques sinó que són degudes a causes humanes, a unes reglamentacions errònies (responsabilitat de la Generalitat), a unes infraestructures no preparades i obsoletes, a la falta de previsió, a la falta de manteniment, a la falta de reacció, a la falta de mitjants, a la falta de informació etc. Per tant, jo com advocat, no hi veig tant clara la força major com molts ens volen fer creure per dissuadir un allau de demandes.
Per exemple existeix abundant jurisprudència que diu que no és força major un fet meteorològic que no sigui imprevisible. És evident que un dia o un altre podia caure una nevada intensa durant unes 9 hores seguides. Era un fet previsible, encara que no habitual o freqüent, però sí previsible. Que les infraestructures no estiguin preparades per una nevada de 9 hores és inacceptable i algú n’hauria de respondre. Què passarà si neva 3 dies seguits? Perquè pot passar qualsevol hivern
Així, per exemple, la Sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona, núm 88/2005 de 18 de febrer, diu literalment el següent: “... la realidad de la nevada fue un hecho notorio, que afectó a la red eléctrica de la apelante (Endesa), que se produjeron varias averías una de ellas a Estival Park, y que la apelante debía haber previsto de que en caso de nevada los cables con el peso de la nieve se cargan y se rompen, avería que podía y debía ser prevista, recurriendo a su esfuerzo mediante un cable de acero, como es usual”.
Entenc, per tant, que no podem parlar de força major pel sol fet de la nevada i que s’haurà d’analitzar cada cas particular i concret per determinar en quins hi ha hagut negligència o responsabilitat d’Endesa i en quins no.
Per posar un altre exemple, a molts empresaris els que els va passar va ser que cada dia pel matí Endesa els deia que probablement aquell mateix dia es solventaria l’avaria i no era cert i així dia rera dia durant 7 o 8 dies. Si el primer dia els haguessin dit que l’avaria duraria 8 dies, aquests empresaris haguessin pogut adoptar mesures alternatives per poder seguir treballant. Per mi, això, és negligència d’Endesa i hauria de respondre pels efectes d’aquest mal servei.
El que és evident, des del meu punt de vista, és que en ple segle XXI si un empresari ha de tenir tota una setmana tancada la seva empresa, amb tot el que això significa, per culpa de la falta de subministrament elèctric, ha d’haver-hi una manera legal de poder obtenir una compensació pels danys i perjudicis soferts i no es poden atribuir aquests successos a la força major, deixant indemnes a Endesa i a les administracions cada cop que això passa.
Un cop més, ara tot està a les mans dels nostres Jutges, que poden ser més estrictes o menys en l’estimació de la força major en aquest cas, així com en la condemna en costes als afectats. Però també un cop més, pel futur, tot està en mans del poder legislatiu, que pot endurir les reglamentacions per fer més segures les infraestructures i pot modificar la normativa processal per eliminar la condemna en costes en aquest tipus de procediments; per exemple, només amb això, el proper cop que nevés fort, Endesa ho tindria molt més difícil.
TOT ÉS DRET
TOT ÉS DRET
Fa molt temps que em corre la idea pel cap de que tot és Dret. Crec que és una reflexió que no havia fet a ningú fins ara i amb motiu de la inauguració del meu bloc, m’ha semblat oportú que aquesta sigui la meva primera narració.
Quan dic que tot és Dret és perquè ho penso i ho veig diàriament. Soc una mica com en Keanu Reeves a Matrix quan finalment pot llegir el llenguatge informàtic del programa en el que es troba (guardant les distàncies!). A per tot arreu on vaig i arreu on miro, hi veig Dret.
Els advocats, malgrat no estiguem del tot ben vistos socialment (encara que darrerament els polítics ens guanyen en mala fama), som del tot necessaris, perquè la societat necessita que hi hagi persones dedicades a estudiar, conèixer, interpretar, aplicar i gestionar el Dret. Una societat sense Dret no és una societat. No ha existit mai cap societat sense normes i regles.
Si vaig pel carrer i algú rellisca i cau a la vorera hi veig Dret. Si estic conduint contínuament veig infraccions i normes, senyals, regles... en definitiva, Dret. Si miro per anar al cinema amb els meus fills petits, no puc anar a veure qualsevol pel·lícula i he de mirar que sigui per tots els públics; això és Dret. Si vaig al gimnàs i em volen cobrar en efectiu, això és Dret. Quan es mor un familiar, hi ha molt de Dret relacionat i derivat. Quan vull adoptar, tot és Dret. Si vull viatjar, on sigui, en qualsevol transport (avió, tren, cotxe), en qualsevol allotjament, fent qualsevol activitat, tot és dret, pot ser dret del turisme, o dret del transport, o dret de duanes; però Dret. Si facturo les maletes hi ha Dret pel mig i si en perdo una, no cal dir-ho, tot és Dret. Fins i tot quan dormo crec que hi ha Dret pel mig, encara que sembli estrany, però crec que tenim tots el dret a dormir, encara que no estigui reconegut enlloc, però en el moment en que no deixem dormir a un veí, ell té Dret a queixar-se o si no deixéssim dormir a un nadó o un infant les hores que necessita, el Dret hi estaria present i els serveis socials podrien actuar si algú ho denunciés. Si faig esport hi ha Dret? I tant. Si vaig en moto de cross per muntanya hi ha molt de Dret, però si vaig en bicicleta també, he de complir les normes, anar per la dreta, no entrar en un camí particular, encendre el llum si és de nit, ser diligent en la conducció, etc. tot això no és res més que Dret. Fins i tot en un partit de futbol o de bàsquet hi ha Dret, normes, sancions, obligacions i drets. Sense anar més lluny, quan em vull banyar en una platja el primer que vaig és mirar si hi ha bandera verda, groga o vermella i això no és res més que Dret. La cosa arriba fins a tal punt, que, per posar un exemple, fa poc vaig anar a veure a l’hospital una amiga que acabava de ser mare, i un familiar seu va dir “és que ja és tota una personeta” i jo vaig pensar “no, encara no és personeta perquè han de passar 24 hores des del part perquè ho sigui”. A tot arreu hi ha Dret, tot és Dret.
Sincerament estic buscant alguna cosa en la que no hi hagi Dret i no la trobo. Potser necessito unes vacances!. Suposo que deu haver-hi algun físic pel qual tot és física o algun biòleg pel qual tot és biologia o un matemàtic pel qual tot és matemàtica; doncs per mi, tot és Dret; què voleu que us hi digui!.
Quan diàriament llegeixo els diaris, escolto la ràdio o miro la televisió, només veig Dret en les notícies, que si volen flexibilitzar el mercat de treball, que si volen pujar l’IVA, que si la gent vol que es suprimeixi l’impost sobre successions, que si hi ha hagut un gran terratrèmol o un tsunami i hi ha molta gent morta, ferida i desapareguda, que si no deixen entrar a les ONG a la zona, que si hi ha pillatge, que si els americans ocupen un país; que si Dubai està en fallida o si els bancs no donen crèdit; que si la crisi augmenta les tensions socials amb immigrants; que si a Mallorca, a València, a Màlaga i a tants altres llocs hi ha corrupció; ... tot això no és res més que Dret. Si neva, tot es converteix en Dret; una gran nevada en un centre urbà no és un fenomen meteorològic sinó que es converteix principalment en un fenomen legal. Fins i tot, quan desapareix l’amor en un matrimoni, només queda el Dret.
Realment els advocats tenim la feina garantida; perquè tot és Dret. A més, diàriament els nostres polítics s’esforcen a generar més Dret de forma totalment innecessària i artificial, creant més normes i normes i Lleis i Decrets i Ordres i Instruccions i Reglaments, que fan que la població realment visqui a Matrix, sense adonar-se’n ni entendre en absolut el llenguatge amb el que està programat el món on viuen. Tot és Dret, però el 99,8% de la població no ho sap, no ho veu i no ho entén. Tot s’ha tornat tant complicat que no es pot viure sense el Dret, però s’és més feliç sense saber-ho. Intentaré fer un esforç per oblidar-ho.
Fa molt temps que em corre la idea pel cap de que tot és Dret. Crec que és una reflexió que no havia fet a ningú fins ara i amb motiu de la inauguració del meu bloc, m’ha semblat oportú que aquesta sigui la meva primera narració.
Quan dic que tot és Dret és perquè ho penso i ho veig diàriament. Soc una mica com en Keanu Reeves a Matrix quan finalment pot llegir el llenguatge informàtic del programa en el que es troba (guardant les distàncies!). A per tot arreu on vaig i arreu on miro, hi veig Dret.
Els advocats, malgrat no estiguem del tot ben vistos socialment (encara que darrerament els polítics ens guanyen en mala fama), som del tot necessaris, perquè la societat necessita que hi hagi persones dedicades a estudiar, conèixer, interpretar, aplicar i gestionar el Dret. Una societat sense Dret no és una societat. No ha existit mai cap societat sense normes i regles.
Si vaig pel carrer i algú rellisca i cau a la vorera hi veig Dret. Si estic conduint contínuament veig infraccions i normes, senyals, regles... en definitiva, Dret. Si miro per anar al cinema amb els meus fills petits, no puc anar a veure qualsevol pel·lícula i he de mirar que sigui per tots els públics; això és Dret. Si vaig al gimnàs i em volen cobrar en efectiu, això és Dret. Quan es mor un familiar, hi ha molt de Dret relacionat i derivat. Quan vull adoptar, tot és Dret. Si vull viatjar, on sigui, en qualsevol transport (avió, tren, cotxe), en qualsevol allotjament, fent qualsevol activitat, tot és dret, pot ser dret del turisme, o dret del transport, o dret de duanes; però Dret. Si facturo les maletes hi ha Dret pel mig i si en perdo una, no cal dir-ho, tot és Dret. Fins i tot quan dormo crec que hi ha Dret pel mig, encara que sembli estrany, però crec que tenim tots el dret a dormir, encara que no estigui reconegut enlloc, però en el moment en que no deixem dormir a un veí, ell té Dret a queixar-se o si no deixéssim dormir a un nadó o un infant les hores que necessita, el Dret hi estaria present i els serveis socials podrien actuar si algú ho denunciés. Si faig esport hi ha Dret? I tant. Si vaig en moto de cross per muntanya hi ha molt de Dret, però si vaig en bicicleta també, he de complir les normes, anar per la dreta, no entrar en un camí particular, encendre el llum si és de nit, ser diligent en la conducció, etc. tot això no és res més que Dret. Fins i tot en un partit de futbol o de bàsquet hi ha Dret, normes, sancions, obligacions i drets. Sense anar més lluny, quan em vull banyar en una platja el primer que vaig és mirar si hi ha bandera verda, groga o vermella i això no és res més que Dret. La cosa arriba fins a tal punt, que, per posar un exemple, fa poc vaig anar a veure a l’hospital una amiga que acabava de ser mare, i un familiar seu va dir “és que ja és tota una personeta” i jo vaig pensar “no, encara no és personeta perquè han de passar 24 hores des del part perquè ho sigui”. A tot arreu hi ha Dret, tot és Dret.
Sincerament estic buscant alguna cosa en la que no hi hagi Dret i no la trobo. Potser necessito unes vacances!. Suposo que deu haver-hi algun físic pel qual tot és física o algun biòleg pel qual tot és biologia o un matemàtic pel qual tot és matemàtica; doncs per mi, tot és Dret; què voleu que us hi digui!.
Quan diàriament llegeixo els diaris, escolto la ràdio o miro la televisió, només veig Dret en les notícies, que si volen flexibilitzar el mercat de treball, que si volen pujar l’IVA, que si la gent vol que es suprimeixi l’impost sobre successions, que si hi ha hagut un gran terratrèmol o un tsunami i hi ha molta gent morta, ferida i desapareguda, que si no deixen entrar a les ONG a la zona, que si hi ha pillatge, que si els americans ocupen un país; que si Dubai està en fallida o si els bancs no donen crèdit; que si la crisi augmenta les tensions socials amb immigrants; que si a Mallorca, a València, a Màlaga i a tants altres llocs hi ha corrupció; ... tot això no és res més que Dret. Si neva, tot es converteix en Dret; una gran nevada en un centre urbà no és un fenomen meteorològic sinó que es converteix principalment en un fenomen legal. Fins i tot, quan desapareix l’amor en un matrimoni, només queda el Dret.
Realment els advocats tenim la feina garantida; perquè tot és Dret. A més, diàriament els nostres polítics s’esforcen a generar més Dret de forma totalment innecessària i artificial, creant més normes i normes i Lleis i Decrets i Ordres i Instruccions i Reglaments, que fan que la població realment visqui a Matrix, sense adonar-se’n ni entendre en absolut el llenguatge amb el que està programat el món on viuen. Tot és Dret, però el 99,8% de la població no ho sap, no ho veu i no ho entén. Tot s’ha tornat tant complicat que no es pot viure sense el Dret, però s’és més feliç sense saber-ho. Intentaré fer un esforç per oblidar-ho.
