INNOVACIÓ I DRET
Sóc dels que crec que el futur de l’economia gironina passa inexorablement per la innovació. O som capaços d’innovar o no prosperarem!
Sota el paraigua de la innovació actualment s’hi aixopluguen tota una sèrie de conceptes (com ara creativitat, inventiva, novetat, coneixement, recerca, desenvolupament, talent, excel·lència, etc.) cadascun dels quals, per separat, té molta importància.
D’un temps ençà percebo que els creadors, investigadors, emprenedors, polítics, professors, empresaris, agents socials i d’altres, han anat agafant consciència de la necessitat imperiosa d’innovar i em sembla que tenim els mitjans, oportunitats i recursos necessaris per poder-ho fer, sens perjudici que pugui haver-hi moltes coses a millorar i que s’hagin de fer molts esforços per assolir el nivell òptim.
Amb tot això, normalment passa desapercebuda la importància del Dret en el món de la innovació. El Dret és una peça fonamental dins la maquinària de la innovació. M’atreviria a dir que en el món en què vivim, sense el Dret no hi ha innovació possible.
El resultat de l’esforç dels innovadors, siguin creadors, inventors, emprenedors, empresaris o d’altres, ha d’estar protegit d’alguna manera segura i eficaç; altrament, si tothom pogués aprofitar-se’n lliurement, sense cap avantatge per a l’innovador, l’al·licient d’innovar minvaria en gran mesura.
La protecció dels drets dels innovadors es pot aconseguir via contractual, amb contractes de confidencialitat, de no competència, de transferència de tecnologia o de know how i d’altres, però també està prevista legalment, mitjançant la protecció de la propietat intel·lectual (drets d’autor) i la protecció de la propietat industrial (patents, models d’utilitat, dissenys i marques).
Per posar només un exemple senzill, el software o programari informàtic està protegit per la Llei de Propietat Intel·lectual i els autors (desenvolupadors informàtics) tenen sobre la seva obra uns drets econòmics que els permeten treure un rendiment de la seva creació.
Al mateix temps, el Dret és molt present en tot el procés de conversió de la creació, de l’invent o del resultat, en un projecte empresarial, procés que requereix la constitució d’una persona jurídica, la regulació de la relació entre els socis, la concreció de la relació amb els finançadors, la planificació d’un marc legal de relacions comercials nacionals i internacionals per a la venda del producte final i la regulació d’acords de col·laboració amb centres de coneixement (com les universitats) o amb socis estratègics, mitjançant joint ventures o altres tipus de col·laboració.
A les nostres contrades tenim un exemple clar de societat innovadora:: la societat AB-BIOTICS, que recentment ha entrat a cotitzar al MAB (Mercat Alternatiu Borsari). Doncs també en el procés de sortida a cotització en un mercat secundari, com pot ser el MAB o d’altres, el Dret hi juga un paper clau.
Convé, doncs, que els innovadors i totes aquelles persones relacionades amb la innovació tinguin present el Dret a l’hora d’actuar, perquè d’altra manera poden trobar-se amb dificultats i problemes innecessaris.
Sota el paraigua de la innovació actualment s’hi aixopluguen tota una sèrie de conceptes (com ara creativitat, inventiva, novetat, coneixement, recerca, desenvolupament, talent, excel·lència, etc.) cadascun dels quals, per separat, té molta importància.
D’un temps ençà percebo que els creadors, investigadors, emprenedors, polítics, professors, empresaris, agents socials i d’altres, han anat agafant consciència de la necessitat imperiosa d’innovar i em sembla que tenim els mitjans, oportunitats i recursos necessaris per poder-ho fer, sens perjudici que pugui haver-hi moltes coses a millorar i que s’hagin de fer molts esforços per assolir el nivell òptim.
Amb tot això, normalment passa desapercebuda la importància del Dret en el món de la innovació. El Dret és una peça fonamental dins la maquinària de la innovació. M’atreviria a dir que en el món en què vivim, sense el Dret no hi ha innovació possible.
El resultat de l’esforç dels innovadors, siguin creadors, inventors, emprenedors, empresaris o d’altres, ha d’estar protegit d’alguna manera segura i eficaç; altrament, si tothom pogués aprofitar-se’n lliurement, sense cap avantatge per a l’innovador, l’al·licient d’innovar minvaria en gran mesura.
La protecció dels drets dels innovadors es pot aconseguir via contractual, amb contractes de confidencialitat, de no competència, de transferència de tecnologia o de know how i d’altres, però també està prevista legalment, mitjançant la protecció de la propietat intel·lectual (drets d’autor) i la protecció de la propietat industrial (patents, models d’utilitat, dissenys i marques).
Per posar només un exemple senzill, el software o programari informàtic està protegit per la Llei de Propietat Intel·lectual i els autors (desenvolupadors informàtics) tenen sobre la seva obra uns drets econòmics que els permeten treure un rendiment de la seva creació.
Al mateix temps, el Dret és molt present en tot el procés de conversió de la creació, de l’invent o del resultat, en un projecte empresarial, procés que requereix la constitució d’una persona jurídica, la regulació de la relació entre els socis, la concreció de la relació amb els finançadors, la planificació d’un marc legal de relacions comercials nacionals i internacionals per a la venda del producte final i la regulació d’acords de col·laboració amb centres de coneixement (com les universitats) o amb socis estratègics, mitjançant joint ventures o altres tipus de col·laboració.
A les nostres contrades tenim un exemple clar de societat innovadora:: la societat AB-BIOTICS, que recentment ha entrat a cotitzar al MAB (Mercat Alternatiu Borsari). Doncs també en el procés de sortida a cotització en un mercat secundari, com pot ser el MAB o d’altres, el Dret hi juga un paper clau.
Convé, doncs, que els innovadors i totes aquelles persones relacionades amb la innovació tinguin present el Dret a l’hora d’actuar, perquè d’altra manera poden trobar-se amb dificultats i problemes innecessaris.
DE JORDI PUJOL A AB-BIÒTICS
Ahir va ser un dia complet i rodó. Per un costat va venir en Jordi Pujol a fer una conferència a Tribuna de Girona sobre “Vicens Vives i el seu llegat econòmic i polític” i per una altra banda l’empresa gironina, amb accionistes també gironins i molt joves, va sortir a cotitzar al Mercat Alternatiu Borsari (MAB).
La conferència d’en Pujol va ser d’un molt alt nivell, com era d’esperar, perquè si de política en sap, en sap tan o més d’història i més d’historiadors com en Vicens Vives o en Soldevila, de qui en parla com qui parla d’un amic, amb ple coneixement del què feien, deien, no deien i pensaven.
En Pujol ens va confessar que ell s’havia equivocat pensant que Catalunya tenia un encaix acceptable dins d’Espanya i que Espanya podia canviar per deixar encaixar a Catalunya d’una forma digna. Trobo que té molt de valor fer aquesta confessió als seus vuitanta anys, atès que ha dedicat molta part de la seva vida i tota la seva vida política a buscar i predicar aquell encaix.
En Pujol diu que Espanya no ha canviat ni canviarà, que ara ja no creu en l’encaix, que la relació s’ha trencat. Però al mateix temps diu que no sap quina és la solució i que la de la independència li fa por, que no sap cap on ens pot portar, que ell l’ha esquivat tota la vida i que no serà ara a la seva edat quan es posarà a defensar-la, però que entén bé que cada cop hi hagi més gent que la defensi.
Dins aquest realisme nu que presenta el President, no se’n pot estar de buscar-hi la part positiva i diu que aquesta part positiva existeix i ell la veu i diu que també la va saber veure en Vicens Vives al estudiar el Segle XIII, que va ser un dels segles pitjors per a Catalunya. Diu que la part positiva, igual que deia en Vicenç Vives, està en “la feina i l’eina”, o sigui, en la feina ben feta, en la societat civil, en definitiva, com ell diu, en “la resistència”. En paraules seves, “ara el que ens toca és resistir”.
Doncs quin exemple millor a les comarques gironines de feina ben feta, de societat civil, d’emprenedoria i de futur, que la sortida d’AB-BIOTICS, S.A. al MAB. En Pujol té raó. Una cosa és la política, que ja veurem cap on ha d’anar en aquests moments i que ens té a tots una mica desorientats i excitats i una altra cosa és la societat civil, que està ferma, que funciona, que resisteix malgrat tot, que és molt.
No vaig poder anar a la tocada de campana de dimarts al parquet de Barcelona, a la que em varen convidar, i em va saber greu, però el que sí que he fet és comprar accions de la primera empresa gironina que cotitza en un mercat de borsa. Em fa il·lusió ser accionista d’aquesta empresa, ser soci d’aquests emprenedors; me la sento una mica meva.
Sembla mentida que de vegades es sent que Girona és molt emprenedora i que hi ha molta indústria i empresa familiar, però que encara cap empresa hagués sortit a cotitzar a borsa i que la primera hagi estat una empresa constituïda des de fa molt poc per uns joves sense experiència empresarial, però amb valentia, coneixements, confiança, seguretat i tot el que s’ha de tenir perquè les nostres comarques i el nostre país resisteixi, tal com en Pujol demanava i aconsellava.
Estic content doncs, per veure com en Pujol encara està en plena forma i segueix essent un referent a escoltar i tenir molt en compte, i com els joves emprenedors gironins són ara, enmig de la més gran crisi econòmica, capaços de fer el que no havia sabut fer cap altra empresari anterior i present, anar a buscar finançament al mercat borsari i aconseguir-ho amb èxit. Al primer dia de cotització les accions varen pujar un 4,7%. Si teniu diners per invertir, pot ser una bona opció invertir en Girona, en empreses gironines i a veure si n’hi ha més que s’hi apuntin.
Gironins, hi ha motius per ser optimistes!.
La conferència d’en Pujol va ser d’un molt alt nivell, com era d’esperar, perquè si de política en sap, en sap tan o més d’història i més d’historiadors com en Vicens Vives o en Soldevila, de qui en parla com qui parla d’un amic, amb ple coneixement del què feien, deien, no deien i pensaven.
En Pujol ens va confessar que ell s’havia equivocat pensant que Catalunya tenia un encaix acceptable dins d’Espanya i que Espanya podia canviar per deixar encaixar a Catalunya d’una forma digna. Trobo que té molt de valor fer aquesta confessió als seus vuitanta anys, atès que ha dedicat molta part de la seva vida i tota la seva vida política a buscar i predicar aquell encaix.
En Pujol diu que Espanya no ha canviat ni canviarà, que ara ja no creu en l’encaix, que la relació s’ha trencat. Però al mateix temps diu que no sap quina és la solució i que la de la independència li fa por, que no sap cap on ens pot portar, que ell l’ha esquivat tota la vida i que no serà ara a la seva edat quan es posarà a defensar-la, però que entén bé que cada cop hi hagi més gent que la defensi.
Dins aquest realisme nu que presenta el President, no se’n pot estar de buscar-hi la part positiva i diu que aquesta part positiva existeix i ell la veu i diu que també la va saber veure en Vicens Vives al estudiar el Segle XIII, que va ser un dels segles pitjors per a Catalunya. Diu que la part positiva, igual que deia en Vicenç Vives, està en “la feina i l’eina”, o sigui, en la feina ben feta, en la societat civil, en definitiva, com ell diu, en “la resistència”. En paraules seves, “ara el que ens toca és resistir”.
Doncs quin exemple millor a les comarques gironines de feina ben feta, de societat civil, d’emprenedoria i de futur, que la sortida d’AB-BIOTICS, S.A. al MAB. En Pujol té raó. Una cosa és la política, que ja veurem cap on ha d’anar en aquests moments i que ens té a tots una mica desorientats i excitats i una altra cosa és la societat civil, que està ferma, que funciona, que resisteix malgrat tot, que és molt.
No vaig poder anar a la tocada de campana de dimarts al parquet de Barcelona, a la que em varen convidar, i em va saber greu, però el que sí que he fet és comprar accions de la primera empresa gironina que cotitza en un mercat de borsa. Em fa il·lusió ser accionista d’aquesta empresa, ser soci d’aquests emprenedors; me la sento una mica meva.
Sembla mentida que de vegades es sent que Girona és molt emprenedora i que hi ha molta indústria i empresa familiar, però que encara cap empresa hagués sortit a cotitzar a borsa i que la primera hagi estat una empresa constituïda des de fa molt poc per uns joves sense experiència empresarial, però amb valentia, coneixements, confiança, seguretat i tot el que s’ha de tenir perquè les nostres comarques i el nostre país resisteixi, tal com en Pujol demanava i aconsellava.
Estic content doncs, per veure com en Pujol encara està en plena forma i segueix essent un referent a escoltar i tenir molt en compte, i com els joves emprenedors gironins són ara, enmig de la més gran crisi econòmica, capaços de fer el que no havia sabut fer cap altra empresari anterior i present, anar a buscar finançament al mercat borsari i aconseguir-ho amb èxit. Al primer dia de cotització les accions varen pujar un 4,7%. Si teniu diners per invertir, pot ser una bona opció invertir en Girona, en empreses gironines i a veure si n’hi ha més que s’hi apuntin.
Gironins, hi ha motius per ser optimistes!.
COMPTE AMB LA JUSTÍCIA
La justícia és una de les tres columnes que suporten l’Estat de Dret, junt amb el poder legislatiu i l’executiu i si aquesta columna no aguanta, el sistema es podria enderrocar.
Els poders legislatiu i executiu en aquests moments també deixen molt que desitjar i, per tant, si cap de les tres columnes és prou resistent, el risc de ruïna de tota la construcció democràtica s’incrementa de forma notable. No obstant, em centraré en el poder judicial que és el que ara més em preocupa i crec que necessita una actuació reparativa més immediata.
El problema de la falta de recursos tan materials com humans en el món de la justícia és històric i endèmic, però en una època de crisi i retallades, on tots els governs i partits polítics parlen de reduir la despesa i d’aprimar l’administració, aquell problema es pot agreujar de forma tant considerable que porti a la fallida del sistema, amb greus conseqüències per a tots.
No vull ser tremendista, però si la justícia falla, falla l’Estat de Dret i la democràcia.
En els darrers anys, els jutjats s’han vist col·lapsats per molts més plets i assumptes a resoldre, degut principalment a una hiperregulació exagerada i molts cops injustificable i als efectes de la crisi que han augmentat la litigiositat civil, penal, laboral i contencionsa-administrativa i especialment la dels jutjats mercantils, que han vist com el volum de feina s’ha arribat a quintuplicar.
Només per posar un exemple real i pràctic, en el Jutjat Mercantil de Girona, que només n’hi ha un en tota la província i fa a més funcions de civil, en els darrers mesos han marxat dos funcionaris, que no es pensen substituir, i s’ha rebaixat el sou a tots els que queden, quan al mateix temps se’ls demana que treballin més i millor i treguin molta més feina. S’ha de ser coherent!. No es pot deixar el bon funcionament del Jutjat Mercantil de Girona només sobre les esquenes dels funcionaris, el secretari i el jutge, se’ls ha d’ajudar amb mitjans i recursos i se’ls ha de mimar perquè un bon funcionament del Jutjat Mercantil repercuteix directament en un millor funcionament de les empreses i de l’economia de la província. Els recursos que s’aboquin a aquest destí tan encertat seran abastament amortitzats i ajudaran a crear riquesa, encara que a molts no els ho sembli.
Són molts els jutjats de la província de Girona on els Jutges són substituts, sense la preparació necessària. Les vacants i la mobilitat són constants. Hi ha molt pocs jutges i secretaris gironins, perquè la gent no oposita i els que venen tenen ganes de marxar a la mínima oportunitat, perquè a més és una plaça on es cobra malament. El partit judicial de Girona és dels més mal pagats de l’Estat Espanyol, quan és dels que té més càrrega de feina. Als secretaris no se’ls dóna atribucions i funcions reals per controlar les baixes i per fer expedients disciplinaris als funcionaris que no van a treballar i els expedients que presenten a la Generalitat es queden pendents de resoldre “sine die”; amb la qual cosa, al jutjat normalment no hi ha mai tota la plantilla que hauria d’haver-hi i, per tant, els recursos humans que ja són mínims, no hi són mai del tot.
Falta molt de personal (jutges, secretaris, fiscals, funcionaris de jutjat, funcionaris de presons, forenses etc), falten mitjans materials, falta formació, falta control, falta premiar la productivitat, falta castigar l’absència, la incapacitat, la inoperància etc. Falten tantes coses que si en aquests moments la intenció és restar encara més, retallar i desinvertir, aprimant més l’administració de justícia, invertint-hi menys i reduint sous i personal, el sistema col·lapsarà. Potser no transcendirà públicament, però col·lapsarà i els efectes del col·lapse són perniciosos, sobre les persones, les empreses, l’economia i el sistema.
Tampoc funciona el torn d’ofici com hauria de funcionar. La justícia gratuïta està molt bé, però no es pot mantenir si ha de ser a costa de pagar malament i tard als advocats que s’hi dediquen i tampoc pot ser que s’hi dediquin advocats que no estiguin suficientment preparats, ni que n’hi hagi tan pocs assignats per fer guàrdies i altres serveis; així com pocs metges forenses, perquè el sistema s’està col·lapsant. Això ja no aguanta. O s’hi posa remei ràpid o aquesta olla a pressió explotarà en qualsevol moment i ens hi farem mal tots. Molta gent ja n’està patint les penoses conseqüències i no ho podem permetre ni tolerar. Ara que venen eleccions autonòmiques, voldria veure remeis sincers per aquest problema en els programes electorals.
Les presons estan massificades, els funcionaris de presons són pocs i el nombre de presos no para de créixer, així com el nombre de menors que delinqueixen i que estan totalment desemparats, principalment nens immigrants, perquè no dir-ho si és així. A aquests menors és molt difícil reintegrar-los i educar-los perquè estan desarrelats, res els importa prou com per reaccionar, creuen que no tenen res a perdre. Els educadors i les ONG que es preocupen per aquests menors estan desbordats i no saben què fer. El sistema s’ha col·lapsat, preguntem-nos què hem de fer per descol·lapsar-lo i posem mitjans per aconseguir-ho.
Havent parlat amb gent de molts diferents àmbits del sistema judicial, tothom té la seva opinió sobre quines són les solucions i què s’hauria de fer, però el cert és que tothom coincideix en una cosa evident, falten recursos humans i materials, falta abocar diners en el sistema judicial, pel bé, per la seguretat i per la tranquil·litat de tots.
Senyors dels poders legislatiu i executiu, pensin una mica més en l’altre poder, donin-li més importància i dedicació, no el menystinguin, no l’ofeguin, assignin-li més recursos i, sobretot, ara que és època de retallades i aprimaments, no retallin ni vulguin aprimar l’administració de justícia, sinó que facin les retallades i els aprimaments selectius, allà on es pugui, per tal de poder dedicar més recursos al poder judicial.
Anem amb molt de compte amb la justícia, perquè tots ens hi juguem molt.
Els poders legislatiu i executiu en aquests moments també deixen molt que desitjar i, per tant, si cap de les tres columnes és prou resistent, el risc de ruïna de tota la construcció democràtica s’incrementa de forma notable. No obstant, em centraré en el poder judicial que és el que ara més em preocupa i crec que necessita una actuació reparativa més immediata.
El problema de la falta de recursos tan materials com humans en el món de la justícia és històric i endèmic, però en una època de crisi i retallades, on tots els governs i partits polítics parlen de reduir la despesa i d’aprimar l’administració, aquell problema es pot agreujar de forma tant considerable que porti a la fallida del sistema, amb greus conseqüències per a tots.
No vull ser tremendista, però si la justícia falla, falla l’Estat de Dret i la democràcia.
En els darrers anys, els jutjats s’han vist col·lapsats per molts més plets i assumptes a resoldre, degut principalment a una hiperregulació exagerada i molts cops injustificable i als efectes de la crisi que han augmentat la litigiositat civil, penal, laboral i contencionsa-administrativa i especialment la dels jutjats mercantils, que han vist com el volum de feina s’ha arribat a quintuplicar.
Només per posar un exemple real i pràctic, en el Jutjat Mercantil de Girona, que només n’hi ha un en tota la província i fa a més funcions de civil, en els darrers mesos han marxat dos funcionaris, que no es pensen substituir, i s’ha rebaixat el sou a tots els que queden, quan al mateix temps se’ls demana que treballin més i millor i treguin molta més feina. S’ha de ser coherent!. No es pot deixar el bon funcionament del Jutjat Mercantil de Girona només sobre les esquenes dels funcionaris, el secretari i el jutge, se’ls ha d’ajudar amb mitjans i recursos i se’ls ha de mimar perquè un bon funcionament del Jutjat Mercantil repercuteix directament en un millor funcionament de les empreses i de l’economia de la província. Els recursos que s’aboquin a aquest destí tan encertat seran abastament amortitzats i ajudaran a crear riquesa, encara que a molts no els ho sembli.
Són molts els jutjats de la província de Girona on els Jutges són substituts, sense la preparació necessària. Les vacants i la mobilitat són constants. Hi ha molt pocs jutges i secretaris gironins, perquè la gent no oposita i els que venen tenen ganes de marxar a la mínima oportunitat, perquè a més és una plaça on es cobra malament. El partit judicial de Girona és dels més mal pagats de l’Estat Espanyol, quan és dels que té més càrrega de feina. Als secretaris no se’ls dóna atribucions i funcions reals per controlar les baixes i per fer expedients disciplinaris als funcionaris que no van a treballar i els expedients que presenten a la Generalitat es queden pendents de resoldre “sine die”; amb la qual cosa, al jutjat normalment no hi ha mai tota la plantilla que hauria d’haver-hi i, per tant, els recursos humans que ja són mínims, no hi són mai del tot.
Falta molt de personal (jutges, secretaris, fiscals, funcionaris de jutjat, funcionaris de presons, forenses etc), falten mitjans materials, falta formació, falta control, falta premiar la productivitat, falta castigar l’absència, la incapacitat, la inoperància etc. Falten tantes coses que si en aquests moments la intenció és restar encara més, retallar i desinvertir, aprimant més l’administració de justícia, invertint-hi menys i reduint sous i personal, el sistema col·lapsarà. Potser no transcendirà públicament, però col·lapsarà i els efectes del col·lapse són perniciosos, sobre les persones, les empreses, l’economia i el sistema.
Tampoc funciona el torn d’ofici com hauria de funcionar. La justícia gratuïta està molt bé, però no es pot mantenir si ha de ser a costa de pagar malament i tard als advocats que s’hi dediquen i tampoc pot ser que s’hi dediquin advocats que no estiguin suficientment preparats, ni que n’hi hagi tan pocs assignats per fer guàrdies i altres serveis; així com pocs metges forenses, perquè el sistema s’està col·lapsant. Això ja no aguanta. O s’hi posa remei ràpid o aquesta olla a pressió explotarà en qualsevol moment i ens hi farem mal tots. Molta gent ja n’està patint les penoses conseqüències i no ho podem permetre ni tolerar. Ara que venen eleccions autonòmiques, voldria veure remeis sincers per aquest problema en els programes electorals.
Les presons estan massificades, els funcionaris de presons són pocs i el nombre de presos no para de créixer, així com el nombre de menors que delinqueixen i que estan totalment desemparats, principalment nens immigrants, perquè no dir-ho si és així. A aquests menors és molt difícil reintegrar-los i educar-los perquè estan desarrelats, res els importa prou com per reaccionar, creuen que no tenen res a perdre. Els educadors i les ONG que es preocupen per aquests menors estan desbordats i no saben què fer. El sistema s’ha col·lapsat, preguntem-nos què hem de fer per descol·lapsar-lo i posem mitjans per aconseguir-ho.
Havent parlat amb gent de molts diferents àmbits del sistema judicial, tothom té la seva opinió sobre quines són les solucions i què s’hauria de fer, però el cert és que tothom coincideix en una cosa evident, falten recursos humans i materials, falta abocar diners en el sistema judicial, pel bé, per la seguretat i per la tranquil·litat de tots.
Senyors dels poders legislatiu i executiu, pensin una mica més en l’altre poder, donin-li més importància i dedicació, no el menystinguin, no l’ofeguin, assignin-li més recursos i, sobretot, ara que és època de retallades i aprimaments, no retallin ni vulguin aprimar l’administració de justícia, sinó que facin les retallades i els aprimaments selectius, allà on es pugui, per tal de poder dedicar més recursos al poder judicial.
Anem amb molt de compte amb la justícia, perquè tots ens hi juguem molt.
ADATE, i la defensa dels drets dels arquitectes tècnics
El mes de juny de l’any 1999, vint-i-nou ministres d’educació d’Europa van signar la Declaració de Bolonya, que dóna nom al procés en el qual s’estableixen els fonaments de l'Espai Europeu d’Educació Superior (EEES).
Des d’aleshores el govern espanyol s’ha posat a treballar conjuntament amb els centres universitaris i ha anat desenvolupant i promulgant nova legislació, per la qual s’estableixen les noves ensenyances universitàries que substituiran les actuals i s’estructuraran en graus, màsters i doctorats.
L’octubre de 2009, un conjunt d’aparelladors i arquitectes tècnics gironins, veient que els seus col·legis professionals no defensaven els seus interessos en el nou Espai Europeu d’Educació Superior, van constituir l’ADATE, un grup per a la promoció de l’Adaptació Directa dels Arquitectes Tècnics a l’EEES. La seva principal reivindicació és aconseguir que els títols d’Arquitectura Tècnica o Aparellador siguin convalidats directament amb el Grau d‘Enginyeria d’Edificació, que substituirà l’ensenyança universitària d’Arquitectura Tècnica i habilitarà per exercir la professió d’arquitecte tècnic. En l’actualitat l’ADATE ja té l’adhesió de més de 6.500 arquitectes tècnics i aparelladors de tot l’Estat espanyol, com es pot comprovar al seu lloc web: www.adate.es.
Incomprensiblement el grau que ha d’habilitar per a la professió d’arquitecte tècnic no s’anomena Grau en Arquitectura Tècnica, sinó Grau en Enginyeria d’Edificació, cosa que crea confusió sobre la professió per a la qual habilita l’ensenyança. La figura d’enginyer d’edificació no existeix com a tal, i no té atribucions professionals reconegudes per cap llei. Afirmar el contrari infringeix l’article 36 de la Constitució espanyola, que preveu una reserva de Llei a les professions.
Els titulats en Grau en Enginyeria d’Edificació, encara que en acabar aquests estudis siguin arquitectes tècnics, tindran respecte als titulats en Arquitectura Tècnica una sèrie d’avantatges, que tenen efectes evidents en l’àmbit professional i que afectaran negativament la competitivitat del titulats en Arquitectura Tècnica. Un exemple és que només els titulats en Grau tindran accés al subgrup A-1 de la funció pública.
Aquesta nova situació obliga els arquitectes tècnics i els aparelladors que vulguin ser competitius en el mercat i no semblar uns professionals de segona, a obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Per obtenir aquest grau, les universitats no els reconeixen la convalidació directa (objectiu que pretén l’ADATE), sinó tot al contrari: els exigeixen una formació complementària que obliga molts d’ells, amb una llarga experiència professional que en molts casos no se’ls té en compte, a realitzar un curs d’un any i a abonar imports que poden arribar fins a 9.000 euros, amb el consegüent perjudici econòmic i de dedicació d’hores laborables.
El Consejo General de la Arquitectura Técnica de España (CGATE), organisme que representa tots els col·legis professionals d’arquitectes tècnics i aparelladors de l’Estat espanyol, dóna suport a la postura de les universitats, i nega la possibilitat de convalidació directa. Per tant, els membres de l’ADATE es troben que els seus propis col·legis professionals, que haurien de vetllar pels seus interessos, no els defensen. Per aquest motiu han demanat un dictamen a Bellvehí Advocats per poder fonamentar legalment les seves reivindicacions.
D’acord amb el principi general del Dret Ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus, no hi ha res a la Llei que impedeixi una convalidació directa, la qual cosa sensu contrario significa que és legalment possible la convalidació directa en el cas que ens ocupa. Per tant, el marc jurídic actual permet la convalidació directa que pretenen els membres de l’ADATE. Si a dia d’avui encara no és possible, no és a causa d’un impediment legal, sinó per manca de voluntat de les universitats i dels col·legis professionals.
Aquest curs 2009-2010 moltes universitats estan impartint cursos d’adaptació o cursos pont per a arquitectes tècnics que vulguin obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Actualment a Catalunya hi ha plans d’estudis dels esmentats cursos d’adaptació que no estan autoritzats per la Generalitat de Catalunya o que encara no han estat verificats per ANECA, l’òrgan estatal competent. Això vol dir que hi ha universitats catalanes que estan impartint cursos d’adaptació que no compleixen els requisits legals. Aquest fet pot comportar que a la finalització d’aquests cursos, els estudiants que els hagin superat no puguin veure reconegut el seu títol de Grau en Enginyeria d‘Edificació. I això, en la majoria dels casos, els alumnes ho desconeixen.
Des d’aleshores el govern espanyol s’ha posat a treballar conjuntament amb els centres universitaris i ha anat desenvolupant i promulgant nova legislació, per la qual s’estableixen les noves ensenyances universitàries que substituiran les actuals i s’estructuraran en graus, màsters i doctorats.
L’octubre de 2009, un conjunt d’aparelladors i arquitectes tècnics gironins, veient que els seus col·legis professionals no defensaven els seus interessos en el nou Espai Europeu d’Educació Superior, van constituir l’ADATE, un grup per a la promoció de l’Adaptació Directa dels Arquitectes Tècnics a l’EEES. La seva principal reivindicació és aconseguir que els títols d’Arquitectura Tècnica o Aparellador siguin convalidats directament amb el Grau d‘Enginyeria d’Edificació, que substituirà l’ensenyança universitària d’Arquitectura Tècnica i habilitarà per exercir la professió d’arquitecte tècnic. En l’actualitat l’ADATE ja té l’adhesió de més de 6.500 arquitectes tècnics i aparelladors de tot l’Estat espanyol, com es pot comprovar al seu lloc web: www.adate.es.
Incomprensiblement el grau que ha d’habilitar per a la professió d’arquitecte tècnic no s’anomena Grau en Arquitectura Tècnica, sinó Grau en Enginyeria d’Edificació, cosa que crea confusió sobre la professió per a la qual habilita l’ensenyança. La figura d’enginyer d’edificació no existeix com a tal, i no té atribucions professionals reconegudes per cap llei. Afirmar el contrari infringeix l’article 36 de la Constitució espanyola, que preveu una reserva de Llei a les professions.
Els titulats en Grau en Enginyeria d’Edificació, encara que en acabar aquests estudis siguin arquitectes tècnics, tindran respecte als titulats en Arquitectura Tècnica una sèrie d’avantatges, que tenen efectes evidents en l’àmbit professional i que afectaran negativament la competitivitat del titulats en Arquitectura Tècnica. Un exemple és que només els titulats en Grau tindran accés al subgrup A-1 de la funció pública.
Aquesta nova situació obliga els arquitectes tècnics i els aparelladors que vulguin ser competitius en el mercat i no semblar uns professionals de segona, a obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Per obtenir aquest grau, les universitats no els reconeixen la convalidació directa (objectiu que pretén l’ADATE), sinó tot al contrari: els exigeixen una formació complementària que obliga molts d’ells, amb una llarga experiència professional que en molts casos no se’ls té en compte, a realitzar un curs d’un any i a abonar imports que poden arribar fins a 9.000 euros, amb el consegüent perjudici econòmic i de dedicació d’hores laborables.
El Consejo General de la Arquitectura Técnica de España (CGATE), organisme que representa tots els col·legis professionals d’arquitectes tècnics i aparelladors de l’Estat espanyol, dóna suport a la postura de les universitats, i nega la possibilitat de convalidació directa. Per tant, els membres de l’ADATE es troben que els seus propis col·legis professionals, que haurien de vetllar pels seus interessos, no els defensen. Per aquest motiu han demanat un dictamen a Bellvehí Advocats per poder fonamentar legalment les seves reivindicacions.
D’acord amb el principi general del Dret Ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus, no hi ha res a la Llei que impedeixi una convalidació directa, la qual cosa sensu contrario significa que és legalment possible la convalidació directa en el cas que ens ocupa. Per tant, el marc jurídic actual permet la convalidació directa que pretenen els membres de l’ADATE. Si a dia d’avui encara no és possible, no és a causa d’un impediment legal, sinó per manca de voluntat de les universitats i dels col·legis professionals.
Aquest curs 2009-2010 moltes universitats estan impartint cursos d’adaptació o cursos pont per a arquitectes tècnics que vulguin obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Actualment a Catalunya hi ha plans d’estudis dels esmentats cursos d’adaptació que no estan autoritzats per la Generalitat de Catalunya o que encara no han estat verificats per ANECA, l’òrgan estatal competent. Això vol dir que hi ha universitats catalanes que estan impartint cursos d’adaptació que no compleixen els requisits legals. Aquest fet pot comportar que a la finalització d’aquests cursos, els estudiants que els hagin superat no puguin veure reconegut el seu títol de Grau en Enginyeria d‘Edificació. I això, en la majoria dels casos, els alumnes ho desconeixen.
SWAPS DE TARONJA O DE LLIMONA
Fa temps, un Director General d’un banc em va comentar, fent un broma, que hi havia clients que quan se’ls preguntava si volien un “swap”, la resposta que els venia a la ment era preguntar si els tenien de taronja o de llimona.
La broma venia a dir que la majoria de clients no tenien cultura financera i no tenien ni idea de què era un “swap”, essent més fàcil que ho associessin a un refresc que a un producte financer.
El cert és que els darrers mesos, la qüestió ha deixat de ser una broma i ha passat a ser molt seriosa, atès que molta gent, particulars i empreses, varen contractar swaps com aquell qui comprava un refresc, sense conèixer què eren exactament.
Quan els tipus d’interès estaven força alts i els particulars i empreses desconeixien si podien pujar més, les entitats financeres varen donar instruccions a les seves xarxes comercials de “col·locar” uns productes financers complexes i d’alt risc, consistents en permutes financeres de interessos, anomenant-los de forma molt diversa com “swap”, “clip”, “bono clip”, “assegurança d’interès”, etc.
La permuta financera d’interessos es un contracte en virtut del qual dues parts (entitat financera i usuari) intercanvien entre ells periòdicament i durant un termini determinat, fluxos d’interessos, calculats sobre un mateix principal teòric acordat al contractar, denominat en la mateixa moneda i calculat a partir de diferents tipus de referència.
El Banc d’Espanya té dit que la permuta financera d’interessos és un producte financer d’alt risc i que només hauria d’estar dirigit a inversors molt qualificats amb coneixements reals de la situació de risc que comporta el producte.
El problema ha vingut perquè les entitats financeres han començat a “col·locar” aquest tipus de producte complex i d’alt risc a persones físiques que formalitzaven una hipoteca immobiliària i a autònoms i petites empreses sense cultura financera de cap tipus i sense cap historial inversor o de contractació de productes financers complexos.
Sembla ser que molta gent que va contractar aquest tipus de producte, va entendre que era una cobertura per si el tipus d’interès pujava molt, però al·leguen no haver entès que si passava el contrari i aquests baixaven, tal com ha passat i com potser alguna entitat financera preveia, ells haurien de pagar diners al banc, ni que en cas de voler resoldre el contracte haurien de pagar unes penalitzacions molt importants.
Aquesta situació ha provocat que en els darrers temps hi hagi hagut moltes reclamacions al Banc d’Espanya, a la Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions i la Comissió Nacional del Mercat de Valors; així com denúncies davant AUSBANC, per part de particulars i empreses que es consideren enganyats.
Algunes reclamacions han arribat als jutjats de primera instància i comencen a haver-hi algunes sentències que resolen sobre la qüestió i n’hi ha que donen la raó als usuaris demandants i d’altres que la donen a l’entitat financera.
Des d’un punt de vista jurídic i judicial no es pot generalitzar en aquest assumpte i s’ha d’analitzar cas per cas, entenent que hi haurà casos en que hi concorreran causes per anul·lar o resoldre els contractes sense penalització i d’altres en que s’haurà de complir el contracte en els termes estrictes pactats.
Els principals arguments que s’han utilitzat a favor dels usuaris afectats són (i) el vici en el consentiment a l’hora de contractar, per no saber exactament què es contractava, (ii) l’existència de clàusules obscures i poc entenedores, que tot i llegint el contracte no deixen entendre bé els riscos i conseqüències i (iii) el no haver tingut en compte per part de l’entitat el perfil de l’inversor, incomplint la normativa que protegeix els usuaris de productes financers.
Per altra banda, les sentències que donen la raó a les entitats financeres, es basen principalment en que el contracte és suficientment clar per tal que l’usuari que va contractar sabés què contractava i les seves conseqüències, no apreciant cap vici en el consentiment.
La polèmica, per tant, està servida i qui vulgui fer valer els seus drets haurà de valorar el seu cas concret i no fixar-se massa en altres casos que li expliquin o conegui.
La broma venia a dir que la majoria de clients no tenien cultura financera i no tenien ni idea de què era un “swap”, essent més fàcil que ho associessin a un refresc que a un producte financer.
El cert és que els darrers mesos, la qüestió ha deixat de ser una broma i ha passat a ser molt seriosa, atès que molta gent, particulars i empreses, varen contractar swaps com aquell qui comprava un refresc, sense conèixer què eren exactament.
Quan els tipus d’interès estaven força alts i els particulars i empreses desconeixien si podien pujar més, les entitats financeres varen donar instruccions a les seves xarxes comercials de “col·locar” uns productes financers complexes i d’alt risc, consistents en permutes financeres de interessos, anomenant-los de forma molt diversa com “swap”, “clip”, “bono clip”, “assegurança d’interès”, etc.
La permuta financera d’interessos es un contracte en virtut del qual dues parts (entitat financera i usuari) intercanvien entre ells periòdicament i durant un termini determinat, fluxos d’interessos, calculats sobre un mateix principal teòric acordat al contractar, denominat en la mateixa moneda i calculat a partir de diferents tipus de referència.
El Banc d’Espanya té dit que la permuta financera d’interessos és un producte financer d’alt risc i que només hauria d’estar dirigit a inversors molt qualificats amb coneixements reals de la situació de risc que comporta el producte.
El problema ha vingut perquè les entitats financeres han començat a “col·locar” aquest tipus de producte complex i d’alt risc a persones físiques que formalitzaven una hipoteca immobiliària i a autònoms i petites empreses sense cultura financera de cap tipus i sense cap historial inversor o de contractació de productes financers complexos.
Sembla ser que molta gent que va contractar aquest tipus de producte, va entendre que era una cobertura per si el tipus d’interès pujava molt, però al·leguen no haver entès que si passava el contrari i aquests baixaven, tal com ha passat i com potser alguna entitat financera preveia, ells haurien de pagar diners al banc, ni que en cas de voler resoldre el contracte haurien de pagar unes penalitzacions molt importants.
Aquesta situació ha provocat que en els darrers temps hi hagi hagut moltes reclamacions al Banc d’Espanya, a la Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions i la Comissió Nacional del Mercat de Valors; així com denúncies davant AUSBANC, per part de particulars i empreses que es consideren enganyats.
Algunes reclamacions han arribat als jutjats de primera instància i comencen a haver-hi algunes sentències que resolen sobre la qüestió i n’hi ha que donen la raó als usuaris demandants i d’altres que la donen a l’entitat financera.
Des d’un punt de vista jurídic i judicial no es pot generalitzar en aquest assumpte i s’ha d’analitzar cas per cas, entenent que hi haurà casos en que hi concorreran causes per anul·lar o resoldre els contractes sense penalització i d’altres en que s’haurà de complir el contracte en els termes estrictes pactats.
Els principals arguments que s’han utilitzat a favor dels usuaris afectats són (i) el vici en el consentiment a l’hora de contractar, per no saber exactament què es contractava, (ii) l’existència de clàusules obscures i poc entenedores, que tot i llegint el contracte no deixen entendre bé els riscos i conseqüències i (iii) el no haver tingut en compte per part de l’entitat el perfil de l’inversor, incomplint la normativa que protegeix els usuaris de productes financers.
Per altra banda, les sentències que donen la raó a les entitats financeres, es basen principalment en que el contracte és suficientment clar per tal que l’usuari que va contractar sabés què contractava i les seves conseqüències, no apreciant cap vici en el consentiment.
La polèmica, per tant, està servida i qui vulgui fer valer els seus drets haurà de valorar el seu cas concret i no fixar-se massa en altres casos que li expliquin o conegui.
LA GENERALITAT DE CATALUNYA TAMBÉ ÉS RESPONSABLE?
LA GENERALITAT TAMBÉ ÉS RESPONSABLE?
El Govern de la Generalitat de Catalunya, des del primer moment en que va nevar el dia 8 de març, es va posicionar a favor de que es reclamessin responsabilitats a Endesa per la falta de subministrament elèctric i va manifestar que ella mateixa obriria expedients i imposaria sancions.
El Govern de la Generalitat de Catalunya, des del primer moment, va fer manifestacions en el sentit de que les línies elèctriques estaven mal mantingudes i que no podia ser que una nevada fes caure totes les línies i trenqués la majoria de torres.
Recentment, el dia 17 de març, el mateix Govern, per boca del seu Secretari General d’Interior, Sr. Joan Boada, manifesta públicament que probablement el propi Govern de la Generalitat no ha realitzat correctament totes les inspeccions que havia de realitzar i que té coneixement directe de que els tècnics que treballen per Endesa diuen que el material amb el qual estan fetes les torres elèctriques reparades és de baixa qualitat i que no s’utilitza a la resta del territori espanyol. El propi Govern, per boca del Sr. Joan Boada, apunta a que la responsabilitat podria ser del Conseller Castells, al càrrec de les responsabilitats d’Energia.
Com més dies passen més informació anem obtenint. El Conseller Castells, atesa la situació, s’ha afanyat a manifestar el mateix dia 17 que ell des del primer dia va obrir un expedient informatiu a Endesa per veure les responsabilitats de l’empresa i que quan el tingui actuarà. Però en les seves declaracions no fa cap referència a si s’han fet les inspeccions i revisions corresponents i si s’ha fet bé i quin va ser el resultat d’aquelles inspeccions i revisions.
Per tant, jurídicament, s’ha obert una via molt interessant pels particulars, empreses i autònoms que hagin sofert danys i perjudicis causats per la falta de subministrament elèctric, consistent en la possibilitat de reclamar responsabilitat a l’administració de la Generalitat de Catalunya.
La via de la reclamació de responsabilitat patrimonial a la Generalitat és potser més recomanable, fins i tot, que la civil contra Endesa, atès que en l’acció contenciosa-administrativa es pot portar a Endesa al procediment i també a la seva asseguradora i a l’asseguradora de la Generalitat i esbrinar en aquell procediment a qui correspon la culpa, o bé si hi ha concurrència de culpes; o sigui, que la culpa sigui en part de la Generalitat i en part d’Endesa.
La reclamació contenciosa-administrativa també té l’avantatge de que és molt difícil que condemni en costes als perjudicats en cas que no se’ls estimés la demanda i, a més, no fa falta procurador, amb la qual cosa, les despeses i riscos d’aquesta via es redueixen enormement.
El fet que el propi Govern de la Generalitat manifesti públicament que és molt probable que aquest Govern hagi estat negligent en l’exercici de la seva funció i que aquesta negligència pot ser causa dels danys i perjudicis ocasionats per la nevada, és un element molt important que pot justificar l’inici d’aquella acció contra l’administració.
És evident que ni Endesa ni la Generalitat tenen cap intenció d’indemnitzar a ningú, a més de que entre elles, s’acusen mútuament de ser responsables, doncs potser el millor és portar a les dues a un procediment contenciós administratiu i depurar les responsabilitats que corresponguin i que, segons la meva opinió, corresponen.
De tota manera, ara el consell a seguir, és esperar i analitzar la informació que diàriament es va rebent, perquè amb gaires més declaracions com les del Sr. Joan Boada, la prova ens vindrà servida.
El Govern de la Generalitat de Catalunya, des del primer moment en que va nevar el dia 8 de març, es va posicionar a favor de que es reclamessin responsabilitats a Endesa per la falta de subministrament elèctric i va manifestar que ella mateixa obriria expedients i imposaria sancions.
El Govern de la Generalitat de Catalunya, des del primer moment, va fer manifestacions en el sentit de que les línies elèctriques estaven mal mantingudes i que no podia ser que una nevada fes caure totes les línies i trenqués la majoria de torres.
Recentment, el dia 17 de març, el mateix Govern, per boca del seu Secretari General d’Interior, Sr. Joan Boada, manifesta públicament que probablement el propi Govern de la Generalitat no ha realitzat correctament totes les inspeccions que havia de realitzar i que té coneixement directe de que els tècnics que treballen per Endesa diuen que el material amb el qual estan fetes les torres elèctriques reparades és de baixa qualitat i que no s’utilitza a la resta del territori espanyol. El propi Govern, per boca del Sr. Joan Boada, apunta a que la responsabilitat podria ser del Conseller Castells, al càrrec de les responsabilitats d’Energia.
Com més dies passen més informació anem obtenint. El Conseller Castells, atesa la situació, s’ha afanyat a manifestar el mateix dia 17 que ell des del primer dia va obrir un expedient informatiu a Endesa per veure les responsabilitats de l’empresa i que quan el tingui actuarà. Però en les seves declaracions no fa cap referència a si s’han fet les inspeccions i revisions corresponents i si s’ha fet bé i quin va ser el resultat d’aquelles inspeccions i revisions.
Per tant, jurídicament, s’ha obert una via molt interessant pels particulars, empreses i autònoms que hagin sofert danys i perjudicis causats per la falta de subministrament elèctric, consistent en la possibilitat de reclamar responsabilitat a l’administració de la Generalitat de Catalunya.
La via de la reclamació de responsabilitat patrimonial a la Generalitat és potser més recomanable, fins i tot, que la civil contra Endesa, atès que en l’acció contenciosa-administrativa es pot portar a Endesa al procediment i també a la seva asseguradora i a l’asseguradora de la Generalitat i esbrinar en aquell procediment a qui correspon la culpa, o bé si hi ha concurrència de culpes; o sigui, que la culpa sigui en part de la Generalitat i en part d’Endesa.
La reclamació contenciosa-administrativa també té l’avantatge de que és molt difícil que condemni en costes als perjudicats en cas que no se’ls estimés la demanda i, a més, no fa falta procurador, amb la qual cosa, les despeses i riscos d’aquesta via es redueixen enormement.
El fet que el propi Govern de la Generalitat manifesti públicament que és molt probable que aquest Govern hagi estat negligent en l’exercici de la seva funció i que aquesta negligència pot ser causa dels danys i perjudicis ocasionats per la nevada, és un element molt important que pot justificar l’inici d’aquella acció contra l’administració.
És evident que ni Endesa ni la Generalitat tenen cap intenció d’indemnitzar a ningú, a més de que entre elles, s’acusen mútuament de ser responsables, doncs potser el millor és portar a les dues a un procediment contenciós administratiu i depurar les responsabilitats que corresponguin i que, segons la meva opinió, corresponen.
De tota manera, ara el consell a seguir, és esperar i analitzar la informació que diàriament es va rebent, perquè amb gaires més declaracions com les del Sr. Joan Boada, la prova ens vindrà servida.
FORÇA MAJOR? LA RESPONSABILITAT D'ENDESA
FORÇA MAJOR?. LA RESPONSABILITAT D’ENDESA
El passat dia 16 de març Endesa va publicar una carta a tots els diaris titulada “Endesa informa als seus clients” en la que es pot veure clarament quina serà la posició de la companyia elèctrica respecte als danys soferts per particulars i empreses.
Tot i que en el primer paràgraf de l’esmentada carta Endesa expressa el seu agraïment per la comprensió i paciència de les famílies i negocis arrel de la nevada; acte seguit, en els paràgrafs següents es dedica a fixar la seva posició, dient que tot ha estat un accident, una catàstrofe meteorològica sense precedents, que gràcies a Endesa que va mobilitzar mitjans terrestres i aeris de tot tipus es varen poder solventar els efectes de la catàstrofe en un temps récord i finalitza carregant contra les administracions per no haver pogut fer infraestructures que fa més de 10 anys que proposa fer.
Per tant, tot i que el Govern de la Generalitat està esperonant als particulars i empresaris a reclamar contra Endesa i dona a entendre que és clar que la responsabilitat és d’Endesa, en un intent evident de treure’s responsabilitats de sobre, el que es trobaran aquests empresaris i particulars que demandin judicialment és amb tot un aparell jurídic i tècnic al servei d’Endesa disposat a demostrar i justificar que es tracta d’un cas de força major en el que la companyia elèctrica no ha de respondre dels danys i perjudicis soferts per aquells particulars i empreses.
Els afectats per la falta de subministrament elèctric es poden trobar que reclamant judicialment el rescabalament dels danys i perjudicis soferts, el Jutjat no només no els estimi la demanda sinó que els imposi les costes, o sigui, que els faci pagar els honoraris dels advocats i procuradors d’Endesa; el que ja és per desanimar a qualsevol.
El Govern de la Generalitat diu que sancionarà a Endesa i, probablement, ho faci, i també possiblement Endesa pagui; però d’aquells diners els particulars i empreses afectades no en veuran ni un cèntim, se’ls quedarà la Generalitat, que és evident que junt amb Endesa, té la seva responsabilitat.
La qüestió doncs és si reclamant contra Endesa hi ha alguna possibilitat de guanyar i aconseguir una compensació de danys i perjudicis.
Des del meu punt de vista i no essent meteoròleg, el fenomen meteorològic ocorregut el dia 8 de març no es pot qualificar de catàstrofe, com el qualifica intencionadament la companyia. Va ser una nevada d’entre 9 i 12 hores, segons els llocs, una nevada intensa, però només una nevada.
La sensació de catàstrofe la van donar els efectes i conseqüències que van derivar d’aquesta nevada. Però aquestes conseqüències ja no són meteorològiques sinó que són degudes a causes humanes, a unes reglamentacions errònies (responsabilitat de la Generalitat), a unes infraestructures no preparades i obsoletes, a la falta de previsió, a la falta de manteniment, a la falta de reacció, a la falta de mitjants, a la falta de informació etc. Per tant, jo com advocat, no hi veig tant clara la força major com molts ens volen fer creure per dissuadir un allau de demandes.
Per exemple existeix abundant jurisprudència que diu que no és força major un fet meteorològic que no sigui imprevisible. És evident que un dia o un altre podia caure una nevada intensa durant unes 9 hores seguides. Era un fet previsible, encara que no habitual o freqüent, però sí previsible. Que les infraestructures no estiguin preparades per una nevada de 9 hores és inacceptable i algú n’hauria de respondre. Què passarà si neva 3 dies seguits? Perquè pot passar qualsevol hivern
Així, per exemple, la Sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona, núm 88/2005 de 18 de febrer, diu literalment el següent: “... la realidad de la nevada fue un hecho notorio, que afectó a la red eléctrica de la apelante (Endesa), que se produjeron varias averías una de ellas a Estival Park, y que la apelante debía haber previsto de que en caso de nevada los cables con el peso de la nieve se cargan y se rompen, avería que podía y debía ser prevista, recurriendo a su esfuerzo mediante un cable de acero, como es usual”.
Entenc, per tant, que no podem parlar de força major pel sol fet de la nevada i que s’haurà d’analitzar cada cas particular i concret per determinar en quins hi ha hagut negligència o responsabilitat d’Endesa i en quins no.
Per posar un altre exemple, a molts empresaris els que els va passar va ser que cada dia pel matí Endesa els deia que probablement aquell mateix dia es solventaria l’avaria i no era cert i així dia rera dia durant 7 o 8 dies. Si el primer dia els haguessin dit que l’avaria duraria 8 dies, aquests empresaris haguessin pogut adoptar mesures alternatives per poder seguir treballant. Per mi, això, és negligència d’Endesa i hauria de respondre pels efectes d’aquest mal servei.
El que és evident, des del meu punt de vista, és que en ple segle XXI si un empresari ha de tenir tota una setmana tancada la seva empresa, amb tot el que això significa, per culpa de la falta de subministrament elèctric, ha d’haver-hi una manera legal de poder obtenir una compensació pels danys i perjudicis soferts i no es poden atribuir aquests successos a la força major, deixant indemnes a Endesa i a les administracions cada cop que això passa.
Un cop més, ara tot està a les mans dels nostres Jutges, que poden ser més estrictes o menys en l’estimació de la força major en aquest cas, així com en la condemna en costes als afectats. Però també un cop més, pel futur, tot està en mans del poder legislatiu, que pot endurir les reglamentacions per fer més segures les infraestructures i pot modificar la normativa processal per eliminar la condemna en costes en aquest tipus de procediments; per exemple, només amb això, el proper cop que nevés fort, Endesa ho tindria molt més difícil.
El passat dia 16 de març Endesa va publicar una carta a tots els diaris titulada “Endesa informa als seus clients” en la que es pot veure clarament quina serà la posició de la companyia elèctrica respecte als danys soferts per particulars i empreses.
Tot i que en el primer paràgraf de l’esmentada carta Endesa expressa el seu agraïment per la comprensió i paciència de les famílies i negocis arrel de la nevada; acte seguit, en els paràgrafs següents es dedica a fixar la seva posició, dient que tot ha estat un accident, una catàstrofe meteorològica sense precedents, que gràcies a Endesa que va mobilitzar mitjans terrestres i aeris de tot tipus es varen poder solventar els efectes de la catàstrofe en un temps récord i finalitza carregant contra les administracions per no haver pogut fer infraestructures que fa més de 10 anys que proposa fer.
Per tant, tot i que el Govern de la Generalitat està esperonant als particulars i empresaris a reclamar contra Endesa i dona a entendre que és clar que la responsabilitat és d’Endesa, en un intent evident de treure’s responsabilitats de sobre, el que es trobaran aquests empresaris i particulars que demandin judicialment és amb tot un aparell jurídic i tècnic al servei d’Endesa disposat a demostrar i justificar que es tracta d’un cas de força major en el que la companyia elèctrica no ha de respondre dels danys i perjudicis soferts per aquells particulars i empreses.
Els afectats per la falta de subministrament elèctric es poden trobar que reclamant judicialment el rescabalament dels danys i perjudicis soferts, el Jutjat no només no els estimi la demanda sinó que els imposi les costes, o sigui, que els faci pagar els honoraris dels advocats i procuradors d’Endesa; el que ja és per desanimar a qualsevol.
El Govern de la Generalitat diu que sancionarà a Endesa i, probablement, ho faci, i també possiblement Endesa pagui; però d’aquells diners els particulars i empreses afectades no en veuran ni un cèntim, se’ls quedarà la Generalitat, que és evident que junt amb Endesa, té la seva responsabilitat.
La qüestió doncs és si reclamant contra Endesa hi ha alguna possibilitat de guanyar i aconseguir una compensació de danys i perjudicis.
Des del meu punt de vista i no essent meteoròleg, el fenomen meteorològic ocorregut el dia 8 de març no es pot qualificar de catàstrofe, com el qualifica intencionadament la companyia. Va ser una nevada d’entre 9 i 12 hores, segons els llocs, una nevada intensa, però només una nevada.
La sensació de catàstrofe la van donar els efectes i conseqüències que van derivar d’aquesta nevada. Però aquestes conseqüències ja no són meteorològiques sinó que són degudes a causes humanes, a unes reglamentacions errònies (responsabilitat de la Generalitat), a unes infraestructures no preparades i obsoletes, a la falta de previsió, a la falta de manteniment, a la falta de reacció, a la falta de mitjants, a la falta de informació etc. Per tant, jo com advocat, no hi veig tant clara la força major com molts ens volen fer creure per dissuadir un allau de demandes.
Per exemple existeix abundant jurisprudència que diu que no és força major un fet meteorològic que no sigui imprevisible. És evident que un dia o un altre podia caure una nevada intensa durant unes 9 hores seguides. Era un fet previsible, encara que no habitual o freqüent, però sí previsible. Que les infraestructures no estiguin preparades per una nevada de 9 hores és inacceptable i algú n’hauria de respondre. Què passarà si neva 3 dies seguits? Perquè pot passar qualsevol hivern
Així, per exemple, la Sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona, núm 88/2005 de 18 de febrer, diu literalment el següent: “... la realidad de la nevada fue un hecho notorio, que afectó a la red eléctrica de la apelante (Endesa), que se produjeron varias averías una de ellas a Estival Park, y que la apelante debía haber previsto de que en caso de nevada los cables con el peso de la nieve se cargan y se rompen, avería que podía y debía ser prevista, recurriendo a su esfuerzo mediante un cable de acero, como es usual”.
Entenc, per tant, que no podem parlar de força major pel sol fet de la nevada i que s’haurà d’analitzar cada cas particular i concret per determinar en quins hi ha hagut negligència o responsabilitat d’Endesa i en quins no.
Per posar un altre exemple, a molts empresaris els que els va passar va ser que cada dia pel matí Endesa els deia que probablement aquell mateix dia es solventaria l’avaria i no era cert i així dia rera dia durant 7 o 8 dies. Si el primer dia els haguessin dit que l’avaria duraria 8 dies, aquests empresaris haguessin pogut adoptar mesures alternatives per poder seguir treballant. Per mi, això, és negligència d’Endesa i hauria de respondre pels efectes d’aquest mal servei.
El que és evident, des del meu punt de vista, és que en ple segle XXI si un empresari ha de tenir tota una setmana tancada la seva empresa, amb tot el que això significa, per culpa de la falta de subministrament elèctric, ha d’haver-hi una manera legal de poder obtenir una compensació pels danys i perjudicis soferts i no es poden atribuir aquests successos a la força major, deixant indemnes a Endesa i a les administracions cada cop que això passa.
Un cop més, ara tot està a les mans dels nostres Jutges, que poden ser més estrictes o menys en l’estimació de la força major en aquest cas, així com en la condemna en costes als afectats. Però també un cop més, pel futur, tot està en mans del poder legislatiu, que pot endurir les reglamentacions per fer més segures les infraestructures i pot modificar la normativa processal per eliminar la condemna en costes en aquest tipus de procediments; per exemple, només amb això, el proper cop que nevés fort, Endesa ho tindria molt més difícil.
