EL GOVERN VOL SUPRIMIR L'IMPOST SOBRE SUCCESSIONS
Com era d’esperar, perquè era una de les principals promeses electorals CiU, el Govern de la Generalitat va iniciar el dia 5 d’abril el tràmit per la supressió de l’Impost de Successions, mitjançant l’aprovació d’un Projecte de Llei.
Les característiques principals de la nova regulació són la bonificació d’un 99% en la quota de l’impost pels contribuents de parentiu I i II (fills, pares i cònjuges) i la retroactivitat d’aquesta mesura al dia 1 de gener de 2011; o sigui, que serà aplicable a tots aquells contribuents per defuncions ocorregudes a partir d’aquell dia, inclòs.
La greu situació econòmica i la falta de recursos no han permès una retroactivitat més gran, ja que s’havia especulat sobre si aquesta aniria fins al 1 de gener de 2010 o sobre si, en cas de ser 1 de gener de 2011, s’hi podrien acollir també tots aquells qui estiguessin en període voluntari de pagament en aquella data, encara que les defuncions haguessin estat anteriors.
A més, la necessitat de recursos provinents d’aquest Impost, tampoc ha permès estendre la bonificació als contribuents no inclosos en els grups I i II de parentiu, que hauran de seguir contribuint conforme al règim regulat per l’antic Govern de la Generalitat mitjançant la Llei 19/2010, de 7 de juny.
S’ha de destacar també que el Govern només proposa modificar l’Impost sobre Successions i, per tant, l’Impost sobre donacions queda igual com ja estava regulat, tributant entre pares, fills i cònjuges un 5% fins a 200.000 Euros, un 7% fins a 600.000 Euros i un 9% a partir d’aquella xifra.
La reforma proposada també té l’efecte d’avançar els terminis d’efectivitat de la tercera fase prevista en la reforma que va realitzar l’anterior Govern en relació a aquest Impost, amb efectes retroactius al 1 de gener de 2011, enlloc d’aplicar-se a partir del 1 de juliol com estava previst. Això representa que a partir del 1 de gener de 2011 els imports de la reducció per parentiu i els imports màxims de la reducció addicional de la base imposable ja s’aplicaran al 100%. Al meu entendre això fa que entre la bonificació del 99% a la quota i les reduccions a la base aplicades al 100%, l’impost entre ascendents i descendents i entre cònjuges, pràcticament es pot dir que desapareix.
Aquesta regulació eliminarà un greuge comparatiu amb altres autonomies que tenien un règim molt més beneficiós que el dels contribuents catalans, al mateix temps, que evitarà deslocalitzacions artificials per no haver de tributar a Catalunya, el que comportava una competència fiscal deslleial entre comunitats autònomes.
D’aquesta manera, sembla que el Govern de CiU ha aguantat bé la pressió que se li ha fet durant els darrers mesos des de l’oposició i especialment des del PSC, complint una promesa electoral que, malgrat la manca de recursos i la gravetat de la situació econòmica, al meu entendre s’havia de complir el més aviat possible. Ara falta veure quins grups de l’oposició donaran suport a aquesta reforma perquè pugui ésser aprovada pel Parlament.
Les característiques principals de la nova regulació són la bonificació d’un 99% en la quota de l’impost pels contribuents de parentiu I i II (fills, pares i cònjuges) i la retroactivitat d’aquesta mesura al dia 1 de gener de 2011; o sigui, que serà aplicable a tots aquells contribuents per defuncions ocorregudes a partir d’aquell dia, inclòs.
La greu situació econòmica i la falta de recursos no han permès una retroactivitat més gran, ja que s’havia especulat sobre si aquesta aniria fins al 1 de gener de 2010 o sobre si, en cas de ser 1 de gener de 2011, s’hi podrien acollir també tots aquells qui estiguessin en període voluntari de pagament en aquella data, encara que les defuncions haguessin estat anteriors.
A més, la necessitat de recursos provinents d’aquest Impost, tampoc ha permès estendre la bonificació als contribuents no inclosos en els grups I i II de parentiu, que hauran de seguir contribuint conforme al règim regulat per l’antic Govern de la Generalitat mitjançant la Llei 19/2010, de 7 de juny.
S’ha de destacar també que el Govern només proposa modificar l’Impost sobre Successions i, per tant, l’Impost sobre donacions queda igual com ja estava regulat, tributant entre pares, fills i cònjuges un 5% fins a 200.000 Euros, un 7% fins a 600.000 Euros i un 9% a partir d’aquella xifra.
La reforma proposada també té l’efecte d’avançar els terminis d’efectivitat de la tercera fase prevista en la reforma que va realitzar l’anterior Govern en relació a aquest Impost, amb efectes retroactius al 1 de gener de 2011, enlloc d’aplicar-se a partir del 1 de juliol com estava previst. Això representa que a partir del 1 de gener de 2011 els imports de la reducció per parentiu i els imports màxims de la reducció addicional de la base imposable ja s’aplicaran al 100%. Al meu entendre això fa que entre la bonificació del 99% a la quota i les reduccions a la base aplicades al 100%, l’impost entre ascendents i descendents i entre cònjuges, pràcticament es pot dir que desapareix.
Aquesta regulació eliminarà un greuge comparatiu amb altres autonomies que tenien un règim molt més beneficiós que el dels contribuents catalans, al mateix temps, que evitarà deslocalitzacions artificials per no haver de tributar a Catalunya, el que comportava una competència fiscal deslleial entre comunitats autònomes.
D’aquesta manera, sembla que el Govern de CiU ha aguantat bé la pressió que se li ha fet durant els darrers mesos des de l’oposició i especialment des del PSC, complint una promesa electoral que, malgrat la manca de recursos i la gravetat de la situació econòmica, al meu entendre s’havia de complir el més aviat possible. Ara falta veure quins grups de l’oposició donaran suport a aquesta reforma perquè pugui ésser aprovada pel Parlament.
Tots a remar!
El dia té 24 hores aquí, a la Xina i a Brasil.
Ara ja portem massa temps immersos en la crisi i, encara que el context no fa la cara de donar un tomb de forma ràpida, hem de confiar en nosaltres mateixos i ésser nosaltres els que provoquem aquest tomb, amb esforç, intel•ligència i constància.
Hem tingut temps sobrat per queixar-nos i per valorar com ens ha afectat a cadascun la crisi. Hem tingut dret a lamentar el que hem perdut i el que hem deixat de guanyar, així com els esforços malgastats i els projectes i il•lusions aturats o abandonats. Però ara, amb això, ja no anem enlloc. Plorant no revertirem la situació.
És cert que després d’una etapa així de dura, s’esvaeixen les forces per tirar endavant i les il•lusions per emprendre i crear; però no hi ha més remei, som un país petit, amb poca gent i no ens podem permetre rendir-nos, no hi tenim dret. No podem fer això als que ens venen al darrera. Hem de treballar per fer un país millor!.
Hem d’emprendre, hem d’invertir, hem de crear, hem de treballar dur i hem d’aconseguir ressorgir amb força del sot on ens trobem. La consigna és “tots a remar”, amb constància, amb força, en la mateixa direcció, i si bufa el vent a favor i la nau avança més ràpid millor, però si no bufa, a seguir remant, amb constància, amb força i en la mateixa direcció; en direcció a un objectiu que ha de ser clar i comú: millorar la nostra situació econòmica, per així poder millorar moltes altres coses. Com a país, no som més que la suma de tots.
Si cadascun de nosaltres no rema convençut, el país no avançarà. Depenem només de nosaltres, no ens enganyem. Si volem podem. El dia té 24 hores aquí, a la Xina i a Brasil.
Ara ja portem massa temps immersos en la crisi i, encara que el context no fa la cara de donar un tomb de forma ràpida, hem de confiar en nosaltres mateixos i ésser nosaltres els que provoquem aquest tomb, amb esforç, intel•ligència i constància.
Hem tingut temps sobrat per queixar-nos i per valorar com ens ha afectat a cadascun la crisi. Hem tingut dret a lamentar el que hem perdut i el que hem deixat de guanyar, així com els esforços malgastats i els projectes i il•lusions aturats o abandonats. Però ara, amb això, ja no anem enlloc. Plorant no revertirem la situació.
És cert que després d’una etapa així de dura, s’esvaeixen les forces per tirar endavant i les il•lusions per emprendre i crear; però no hi ha més remei, som un país petit, amb poca gent i no ens podem permetre rendir-nos, no hi tenim dret. No podem fer això als que ens venen al darrera. Hem de treballar per fer un país millor!.
Hem d’emprendre, hem d’invertir, hem de crear, hem de treballar dur i hem d’aconseguir ressorgir amb força del sot on ens trobem. La consigna és “tots a remar”, amb constància, amb força, en la mateixa direcció, i si bufa el vent a favor i la nau avança més ràpid millor, però si no bufa, a seguir remant, amb constància, amb força i en la mateixa direcció; en direcció a un objectiu que ha de ser clar i comú: millorar la nostra situació econòmica, per així poder millorar moltes altres coses. Com a país, no som més que la suma de tots.
Si cadascun de nosaltres no rema convençut, el país no avançarà. Depenem només de nosaltres, no ens enganyem. Si volem podem. El dia té 24 hores aquí, a la Xina i a Brasil.
SWAPS: PRIMERA SENTÈNCIA DE L'AP DE GIRONA QUE ANUL·LA UN CONTRACTE DE SWAPS
Tots els advocats que ens dediquem al Dret Mercantil i Financer, estàvem esperant amb candaletes el pronunciament de l’Audiència Provincial de Girona sobre la validesa o nul•litat dels contractes de swap sobre els que ja s’havien pronunciat alguns Jutjats de Primera Instància de Girona.
La veritat és que durant l’any 2010 hi ha hagut un allau de consultes i encàrrecs professionals en relació a aquest tipus de productes que, de forma indiscriminada, es varen col•locar al mercat a través de la banca comercial, tan a persones físiques com jurídiques.
La recent Sentència de l’Audiència Provincial de Girona de 18 de febrer de 2011, és molt clara i precisa sobre la qüestió plantejada i està molt motivada i ben fonamentada en Dret, el que fa que es converteixi en l’eina principal dels advocats de Girona a l’hora de plantejar nous procediments judicials sobre aquesta matèria.
S’ha de tenir en compte que fins ara només hi havia hagut el pronunciament d’algun Jutjat de Primera Instància, però que això no es pot considerar jurisprudència. Per tant hi havia el risc de que un Jutjat tingués un criteri diferent i que, a sobre, condemnés al client/demandant a pagar les costes de l’altra part (el banc).
No obstant, d’Audiència Provincial només n’hi ha una a Girona i, per tant, el seu criteri uniformitza una doctrina sobre la matèria, que tindran en compte a partir d’ara els Jutjats de Instància i que també tindrem en compte els advocats i els bancs; el que pot comportar un canvi de tendència i un punt d’inflexió important sobre la qüestió.
És evident que cada cas és un món i que no en tots els casos de contractes de swap o permuta financera l’Audiència Provincial té perquè anul•lar el contracte; no obstant, sí que és cert que en la seva Sentència fixa uns fonaments de Dret i unes motivacions per arribar a l’anul•lació, que sí es poden extrapolar a altres casos i veure si hi concorren o no.
Sobre el criteri i motivacions de la Sentència, considero adient esmentar les següents com a més importants:
- Que un contracte de swap és un producte financer complex que requereix un suport informatiu previ important, per assegurar la seva comprensió correcte pel client.
- Que un contracte de swap requereix una formació financera clarament superior a la que posseeix la clientela bancària en general.
- Que el banc ha d’assegurar-se que el client entén bé i és conscient de que si el tipus d’interès baixa més d’un determinat nivell, haurà de pagar diners al banc i que si vol cancel•lar el contracte tindrà unes pèrdues econòmiques substancials.
- La Sentència dóna molta importància a que es tracta de contractes d’adhesió, que no es poden negociar, ni modificar i també dóna importància a que en aquest cas el banc contractava amb un client i que també tenia que vetllar per la seva protecció com a client, encara que es tractés de dues parts d’un contracte. La Sentència parla expressament d’un “plus de lleialtat” amb el client” i també diu que s’ha de considerar al client com a “part dèbil de la contractació”.
- La base de tot la Sentència la situa en l’article 1261 del Codi Civil i en el vici en el consentiment; entenent que en el cas enjudiciat el consentiment va ser erroni, per informació defectuosa.
- Per altra banda, la Sentència també fonamenta la seva decisió en la Llei del Mercat de Valors i entén que és aplicable al client tota la normativa sobre protecció de l’inversor en instruments financers. Fins i tot entén de la testifical del Director de l’oficina bancària, que aquest no va calibrar si el client tenia o no tenia el necessari “perfil” per poder contractar un swap.
En última instància la Sentència es refereix a la exigència de la bona fe contractual prevista en l’article 7 del Codi Civil i és la meva opinió que en la majoria de casos de swaps oferts i signats per entitat bancàries a partir de l’any 2007, no només falta aquesta bona fe, sinó que entenc que es podria haver actuat amb manifesta mala fe, al preveure un escenari de crisi i de baixada de tipus d’interès i intentar cobrir-se elles mateixes amb productes financers derivats on, per estar coberts d’una imminent baixada de tipus d’interès, s’ha de trobar un “il•lús” o “ignorant en matèria financera” que estigui disposat a “apostar” a favor de que els tipus d’interès pujaran de forma important.
No sé si és exagerar una mica afirmar que en alguns casos el que s’ha fet per algunes entitats bancàries, no només hauria de suposar l’anul•lació del contracte civilment, sinó que es podria arribar a incardinar dins el tipus penal de l’estafa, previst en l’article 248 del Codi Penal que diu que “Cometen estafa els que, amb ànim de lucre, utilitzin engany suficient per produir error en un altre, induint-lo a realitzar un acte de disposició en perjudici propi o aliè”.
La veritat és que durant l’any 2010 hi ha hagut un allau de consultes i encàrrecs professionals en relació a aquest tipus de productes que, de forma indiscriminada, es varen col•locar al mercat a través de la banca comercial, tan a persones físiques com jurídiques.
La recent Sentència de l’Audiència Provincial de Girona de 18 de febrer de 2011, és molt clara i precisa sobre la qüestió plantejada i està molt motivada i ben fonamentada en Dret, el que fa que es converteixi en l’eina principal dels advocats de Girona a l’hora de plantejar nous procediments judicials sobre aquesta matèria.
S’ha de tenir en compte que fins ara només hi havia hagut el pronunciament d’algun Jutjat de Primera Instància, però que això no es pot considerar jurisprudència. Per tant hi havia el risc de que un Jutjat tingués un criteri diferent i que, a sobre, condemnés al client/demandant a pagar les costes de l’altra part (el banc).
No obstant, d’Audiència Provincial només n’hi ha una a Girona i, per tant, el seu criteri uniformitza una doctrina sobre la matèria, que tindran en compte a partir d’ara els Jutjats de Instància i que també tindrem en compte els advocats i els bancs; el que pot comportar un canvi de tendència i un punt d’inflexió important sobre la qüestió.
És evident que cada cas és un món i que no en tots els casos de contractes de swap o permuta financera l’Audiència Provincial té perquè anul•lar el contracte; no obstant, sí que és cert que en la seva Sentència fixa uns fonaments de Dret i unes motivacions per arribar a l’anul•lació, que sí es poden extrapolar a altres casos i veure si hi concorren o no.
Sobre el criteri i motivacions de la Sentència, considero adient esmentar les següents com a més importants:
- Que un contracte de swap és un producte financer complex que requereix un suport informatiu previ important, per assegurar la seva comprensió correcte pel client.
- Que un contracte de swap requereix una formació financera clarament superior a la que posseeix la clientela bancària en general.
- Que el banc ha d’assegurar-se que el client entén bé i és conscient de que si el tipus d’interès baixa més d’un determinat nivell, haurà de pagar diners al banc i que si vol cancel•lar el contracte tindrà unes pèrdues econòmiques substancials.
- La Sentència dóna molta importància a que es tracta de contractes d’adhesió, que no es poden negociar, ni modificar i també dóna importància a que en aquest cas el banc contractava amb un client i que també tenia que vetllar per la seva protecció com a client, encara que es tractés de dues parts d’un contracte. La Sentència parla expressament d’un “plus de lleialtat” amb el client” i també diu que s’ha de considerar al client com a “part dèbil de la contractació”.
- La base de tot la Sentència la situa en l’article 1261 del Codi Civil i en el vici en el consentiment; entenent que en el cas enjudiciat el consentiment va ser erroni, per informació defectuosa.
- Per altra banda, la Sentència també fonamenta la seva decisió en la Llei del Mercat de Valors i entén que és aplicable al client tota la normativa sobre protecció de l’inversor en instruments financers. Fins i tot entén de la testifical del Director de l’oficina bancària, que aquest no va calibrar si el client tenia o no tenia el necessari “perfil” per poder contractar un swap.
En última instància la Sentència es refereix a la exigència de la bona fe contractual prevista en l’article 7 del Codi Civil i és la meva opinió que en la majoria de casos de swaps oferts i signats per entitat bancàries a partir de l’any 2007, no només falta aquesta bona fe, sinó que entenc que es podria haver actuat amb manifesta mala fe, al preveure un escenari de crisi i de baixada de tipus d’interès i intentar cobrir-se elles mateixes amb productes financers derivats on, per estar coberts d’una imminent baixada de tipus d’interès, s’ha de trobar un “il•lús” o “ignorant en matèria financera” que estigui disposat a “apostar” a favor de que els tipus d’interès pujaran de forma important.
No sé si és exagerar una mica afirmar que en alguns casos el que s’ha fet per algunes entitats bancàries, no només hauria de suposar l’anul•lació del contracte civilment, sinó que es podria arribar a incardinar dins el tipus penal de l’estafa, previst en l’article 248 del Codi Penal que diu que “Cometen estafa els que, amb ànim de lucre, utilitzin engany suficient per produir error en un altre, induint-lo a realitzar un acte de disposició en perjudici propi o aliè”.
LA SUPRESSIÓ DE L'IMPOST DE SUCCESSIONS. RÈGIM TRANSITORI
L’Impost sobre Successions és un impost estatal que el Parlament de Catalunya no pot suprimir totalment. No obstant, el que sí que pot fer és deixar-lo reduït a un mínim insignificant, mitjançant bonificacions del 99% de la quota com han aplicat altres comunitats autònomes.
Recentment es va modificar aquest impost a Catalunya, mitjançant la Llei 19/2010, de 7 de juny, de regulació de l’Impost de Successions i Donacions, que principalment incorpora les millores introduïdes per la Llei 26/2009, de 23 de desembre, de mesures fiscals, financeres i administratives, millorant de forma molt important la fiscalitat per a descendents i cònjuges.
El que bàsicament ha fet la nova regulació ha estat elevar de forma molt significativa els mínims exempts per cònjuges i fills, passar a dos anys el període màxim d’ajornament de pagament, s’han reduït els trams de l’estructura tarifaria i s’han suprimit els coeficients per patrimoni preexistent. Tant per a l’empresa familiar com per a l’habitatge habitual, la reducció s’ha mantingut en el 95%.
Aquesta modificació s’ha plantejat per part del Govern de la Generalitat com a gradual, a partir de l’any 2010 i fins al juliol de 2011, data en la qual ja s’hauria implementat íntegrament la reforma.
Amb tot això, ara immersos ja en campanya electoral, una promesa preelectoral i electoral de CIU ha estat en el sentit d’assegurar la quasi supressió o, dit d’altra manera, la bonificació del 99% en la quota de l’impost per els descendents i altres familiars fins a un grau que cal veure on es fixa. .
La promesa ve ja d’antic i ja a l’any 2009 quan es discutia la Llei de Pressupostos de la Generalitat pel 2010, CIU var parlar de la conveniència que existís un règim transitori favorable als ciutadans de Catalunya, que tingués en compte no només les defuncions a partir del dia 1 de gener de 2010, sinó totes aquelles liquidacions en període voluntari de liquidació a aquella data.
Aquesta expectativa podia afavorir fins i tot defuncions que haguessin ocorregut a principis de 2009 i que mitjançant pròrroga haguessin allargat el període voluntari de liquidació fins al 2010.
El temps ha anat passant i ara ja ens trobem al mes de novembre de 2010, amb eleccions el dia 28 i si CIU aconseguís fer govern, que sembla que totes li ponen en aquest sentit, probablement no abordés la reforma d’aquest impost fins molt entrat o quasi acabat el 2011, amb la qual cosa, la retroactivitat a totes les liquidacions en període voluntari a 1 de gener de 2010, la veig molt i molt difícil.
La dificultat d’aquella retroactivitat no ve tant pel fet que sigui conceptualment o legalment impossible, sinó perquè no hi ha diners. Els diners que ens havien de venir amb el famós Estatut no ens arriben, i si ens arriben no són suficients per subsistir dignament com a país i per això ens hem hagut d’endeutar al 7,75% per poder col·locar una emissió de bons de la Generalitat, un mes abans de les eleccions, per poder pagar sous i deutes durant octubre i novembre, perquè sinó el sistema feia fallida.
Realment crec que encara que la supressió de l’impost de successions és de justícia, pel greuge comparatiu que significa el règim d’altres comunitats autònomes i també per la sagnant repercussió que té sobre l’estalvi i el patrimoni familiar, el cert és que en aquest moments la Generalitat de Catalunya no està en disposició de poder prescindir d’uns ingressos com aquests, perquè la cosa està molt greu i no es veu que la conjuntura hagi de canviar a curt o mig termini. Faran falta molts diners per redreçar la situació del país i no serà gens fàcil obtenir-los si no és endeutant més la Generalitat.
Havent seguit els discursos que fan ara els representants de CIU sobre la qüestió, veig que la idea de règim transitori que tenen s’ha vist afectada per la greu crisi econòmica i financera de la Generalitat i s’ha vist tocada pel seny, desplaçant-la un any, o sigui, al 1 de gener de 2011. A més ja no fan referència a totes les liquidacions que estiguin en període voluntari de pagament a aquella data, sinó a les defuncions que es produeixin a partir d’aquella data. Aquestes petites matisacions, ja sumen més de mil milions d’Euros pel futur Govern de la Generalitat.
Per tant, per a tots aquells que hi tinguin interès, crec que és aquest l’anàlisi realista a fer sobre la qüestió, que no està malament, perquè seria pitjor que no hi hagués supressió de l’impost o que, havent-n’hi, els efectes de la reforma es produïssin només per les defuncions que es produïssin a partir de la seva entrada en vigor, el que ens situaria, probablement, al 1 de gener de 2012.
No obstant això, pel que pugui ser i passar, no està de més que els hereus de familiars morts a la segona meitat del 2010, esgotin els 6 mesos abans no liquidin i, fins i tot, demanin una pròrroga de 6 mesos més, no fos cas que al final, per art de màgia i de circumstàncies de la política i de les campanyes electorals, aquest es convertís en cavall de batalla de darrera hora i es fessin promeses d’aquelles que ara per ara no es veuen a venir. Però Senyors polítics, si us plau, no prometin més del que poden oferir realment, perquè aquest cop el futur del país pot quedar molt compromès.
Recentment es va modificar aquest impost a Catalunya, mitjançant la Llei 19/2010, de 7 de juny, de regulació de l’Impost de Successions i Donacions, que principalment incorpora les millores introduïdes per la Llei 26/2009, de 23 de desembre, de mesures fiscals, financeres i administratives, millorant de forma molt important la fiscalitat per a descendents i cònjuges.
El que bàsicament ha fet la nova regulació ha estat elevar de forma molt significativa els mínims exempts per cònjuges i fills, passar a dos anys el període màxim d’ajornament de pagament, s’han reduït els trams de l’estructura tarifaria i s’han suprimit els coeficients per patrimoni preexistent. Tant per a l’empresa familiar com per a l’habitatge habitual, la reducció s’ha mantingut en el 95%.
Aquesta modificació s’ha plantejat per part del Govern de la Generalitat com a gradual, a partir de l’any 2010 i fins al juliol de 2011, data en la qual ja s’hauria implementat íntegrament la reforma.
Amb tot això, ara immersos ja en campanya electoral, una promesa preelectoral i electoral de CIU ha estat en el sentit d’assegurar la quasi supressió o, dit d’altra manera, la bonificació del 99% en la quota de l’impost per els descendents i altres familiars fins a un grau que cal veure on es fixa. .
La promesa ve ja d’antic i ja a l’any 2009 quan es discutia la Llei de Pressupostos de la Generalitat pel 2010, CIU var parlar de la conveniència que existís un règim transitori favorable als ciutadans de Catalunya, que tingués en compte no només les defuncions a partir del dia 1 de gener de 2010, sinó totes aquelles liquidacions en període voluntari de liquidació a aquella data.
Aquesta expectativa podia afavorir fins i tot defuncions que haguessin ocorregut a principis de 2009 i que mitjançant pròrroga haguessin allargat el període voluntari de liquidació fins al 2010.
El temps ha anat passant i ara ja ens trobem al mes de novembre de 2010, amb eleccions el dia 28 i si CIU aconseguís fer govern, que sembla que totes li ponen en aquest sentit, probablement no abordés la reforma d’aquest impost fins molt entrat o quasi acabat el 2011, amb la qual cosa, la retroactivitat a totes les liquidacions en període voluntari a 1 de gener de 2010, la veig molt i molt difícil.
La dificultat d’aquella retroactivitat no ve tant pel fet que sigui conceptualment o legalment impossible, sinó perquè no hi ha diners. Els diners que ens havien de venir amb el famós Estatut no ens arriben, i si ens arriben no són suficients per subsistir dignament com a país i per això ens hem hagut d’endeutar al 7,75% per poder col·locar una emissió de bons de la Generalitat, un mes abans de les eleccions, per poder pagar sous i deutes durant octubre i novembre, perquè sinó el sistema feia fallida.
Realment crec que encara que la supressió de l’impost de successions és de justícia, pel greuge comparatiu que significa el règim d’altres comunitats autònomes i també per la sagnant repercussió que té sobre l’estalvi i el patrimoni familiar, el cert és que en aquest moments la Generalitat de Catalunya no està en disposició de poder prescindir d’uns ingressos com aquests, perquè la cosa està molt greu i no es veu que la conjuntura hagi de canviar a curt o mig termini. Faran falta molts diners per redreçar la situació del país i no serà gens fàcil obtenir-los si no és endeutant més la Generalitat.
Havent seguit els discursos que fan ara els representants de CIU sobre la qüestió, veig que la idea de règim transitori que tenen s’ha vist afectada per la greu crisi econòmica i financera de la Generalitat i s’ha vist tocada pel seny, desplaçant-la un any, o sigui, al 1 de gener de 2011. A més ja no fan referència a totes les liquidacions que estiguin en període voluntari de pagament a aquella data, sinó a les defuncions que es produeixin a partir d’aquella data. Aquestes petites matisacions, ja sumen més de mil milions d’Euros pel futur Govern de la Generalitat.
Per tant, per a tots aquells que hi tinguin interès, crec que és aquest l’anàlisi realista a fer sobre la qüestió, que no està malament, perquè seria pitjor que no hi hagués supressió de l’impost o que, havent-n’hi, els efectes de la reforma es produïssin només per les defuncions que es produïssin a partir de la seva entrada en vigor, el que ens situaria, probablement, al 1 de gener de 2012.
No obstant això, pel que pugui ser i passar, no està de més que els hereus de familiars morts a la segona meitat del 2010, esgotin els 6 mesos abans no liquidin i, fins i tot, demanin una pròrroga de 6 mesos més, no fos cas que al final, per art de màgia i de circumstàncies de la política i de les campanyes electorals, aquest es convertís en cavall de batalla de darrera hora i es fessin promeses d’aquelles que ara per ara no es veuen a venir. Però Senyors polítics, si us plau, no prometin més del que poden oferir realment, perquè aquest cop el futur del país pot quedar molt compromès.
EL MÓN HA CANVIAT MOLT. REACCIONEM JA!
Els estats estan en fallida i també les comunitats autònomes i els municipis. Les administracions ja no poden pagar a temps i estan ensorrant moltes empreses per culpa de la morositat.
Les empreses estan demandant als ajuntaments perquè o ataquen o moren, com a últim recurs abans de tancar. Hi ha qui s’està atrevint fins i tot a demanar responsabilitats personals als alcaldes i als secretaris i tresorers per la seva negligència.
Una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia ha donat un gir inesperat al problema de la mora de les administracions públiques i ha responsabilitzat a l’alcalde i al secretari d’un municipi morós.
Les administracions s’endeuten fins a límits insospitats, fins i tot uns dies abans d’unes eleccions perquè sinó no poden pagar els sous dels funcionaris i altres obligacions.
Les administracions, per poder captar crèdit, ofereixen rendibilitats als inversors, superiors a les que ofereixen les entitats de crèdit i fan competència a les entitats financeres, però per altra banda els paguen sucoses comissions per col·locar-los el deute; que ja no es sap si són comissions o subvencions encobertes.
Les entitats de crèdit no donen crèdit com abans. El donen amb comptagotes però en base a uns criteris que ja ningú coneix i que tenen a tothom desorientat. No obstant, totes elles pregonen públicament que segueixen donant crèdit i que no és cert que no facilitin el crèdit a les empreses i persones físiques.
Moltes entitats financeres, principalment caixes, desapareixen i en sorgeixen de noves amb noms desconeguts fins ara. Els clients de Caixa de Girona, de cop i volta són clients de La Caixa, sense que ningú els hagi consultat res.
Altres entitats financeres de primer nivell mundial fan fallida. Els diners ja no estan segurs enlloc. L’entitat aparentment més solvent resulta que està corcada per dins com un bolet, però per fora lluen com l’or. El mes fort és que els estats, els organismes supervisors, les firmes d’auditoria, els directius, els empleats i tothom, ho tolera i ho permet, quan molts d’ells ja ho saben que aquell bolet no es pot aprofitar, que el dia que algú l’obri, s’haurà de tirar.
Mentre els Estats ajuden a les entitats financeres amb els diners dels contribuents, aquestes acomiaden directius amb indemnitzacions de força milions d’Euros, sense cap limitació; però aquells contribuents veuen com a ells se’ls nega el crèdit.
És interessant veure com a un alt directiu d’una entitat financera que ha de desaparèixer per la imprudent i negligent gestió de la direcció i administració de l’empresa, que l’ha portat a la ruïna, se li paguen una quantitat milionàries per acomiadar-lo, quan seria de justícia que les pagués ell.
És frustrant veure com en fundacions importants on es descobreix tot tipus de frau i corrupció, perpetrada durant molts anys i de forma evident, tots els membres del patronat, senyors i senyores de l’alta burgesia catalana, surten impol·luts i indemnes. Ai qui s’atreveixi a dir que tots els membres del patronat de la fundació són responsables del que han fet els seus gestors!. Aquell qui denunciï una cosa tant evident des d’un punt de vista jurídic, serà un radical antipatriota.
Ja no ens podem fiar ni de les entitats de rating, ni de les firmes d’auditoria, ni dels organismes públics de control.
A cada estora que s’aixeca, sorgeixen uns quans escàndols de corrupció. Sembla que no hi hagi un pam de net enlloc. Sé que hi ha molta gent que treballa honestament al sector públic i en la funció pública, però malauradament el nombre de persones que no ho fan és massa alt, s’ha de rebaixar perquè el sistema sigui sostenible. Els honestos no només han de ser-ho d’una forma passiva, sinó que hauran de ser herois i dedicar-se a denunciar a tots aquells que vegin que no ho són. Seria bonic, però no passarà, perquè a la majoria no els farien cas si es comportessin així i, a més, perdrien la feina i el sou.
Les entitats que asseguraven el risc de crèdit, ja no l’asseguren. Només ho fan en certs casos, per certes empreses i sectors, però ja ningú sap ben bé en quins casos, per quina quantitat i per quan temps.
Els deutors no paguen i no els passa res. S’impaguen lletres de canvi, xecs, pagarés, hipoteques i el que faci falta i sembla que no passi gaire res. No hi ha persona més valenta a Espanya que un insolvent, perquè pot fer el que vulgui i no li passa res.
En aquest entorn, ens aproven una Llei de sistemes de pagament que dóna dret als deutors a retornar els seus rebuts durant 8 setmanes des de que es va fer el càrrec, en el cas que haguessin consentit aquell càrrec, i de 13 mesos en el cas que no l’haguéssin consentit. Vinga, xauxa, a retornar-ho tot que és gratuït!
Es fa una llei per prevenir la morositat i limitar els terminis de pagament i els primers que la incompleixen són les administracions. Dons anem arreglats!. Però que no ho viem tots que així no podem funcionar?. Que no ho veiem tots que això és insostenible?. Fem alguna cosa i ràpid, senyors, o tot se’ns enfonsa!.
És evident que hi ha empresaris que no poden pagar per circumstàncies que no els són imputables i que són gent honesta i complidora i, malauradament, aquests casos abunden actualment i, evidentment, no em refereixo a aquests en la meva crítica, sinó que els defenso. Ells són víctimes davant tot un seguit d’altres que s’haurien de poder apartar del terreny de joc perquè són un perill en potència i campen al seu aire, fent un frau aquí, deixant un deute allà, muntant un negoci més enllà i si no poden pagar no paguen i cap problema.
Falta seguretat jurídica. Contínuament s’estan canviant les lleis, cada cop hi ha més normes i reglamentacions inassumibles. El maremagnum normatiu fa que ningú sàpiga on està i si ho fa tot bé o si pot tenir una inspecció i una sanció, que li pot ensorrar l’empresa.
Falta confiança en el sistema judicial. Sobre casos exactament iguals els jutjats fallen de forma diferent. La justícia és tant lenta que no resol problemes comercials o empresarials, perquè quan els resol ja és tard. Els empresaris no confien en la justícia i això fa que hagin d’acceptar mals acord, o oblidar drets i no demanar responsabilitats, perquè anar a judici molts cops és pitjor.
La pressió fiscal i de la seguretat social a les empreses és molt gran. També és gran la pressió d’altres organismes i institucions, com Medi Ambient, l’ACA, o altres.
Perquè qualsevol desenvolupament urbanístic requereix de mitjana uns 7 anys. Perquè si un empresari necessita més sol per poder engrandir la seva indústria, les coses són tan complicades i difícils?. Ha arribat un moment en que la cosa ha sortit de mare, que els ajuntaments no funcionen i tampoc la Generalitat i tots els seus organismes. S’han invertit els criteris i ara és més important una tortugueta, un cranc o una au que els llocs de treball i el progrés empresarial i econòmic d’una localitat o regió.
A moltes empreses els han baixat molt les vendes, els ha pujat molt la morositat, els han tallat el crèdit bancari i no poden reestructurar-se perquè és car i no tenen diners per fer-ho. Què poden fer en aquestes circumstàncies?.
Creuen que la reforma laboral operada soluciona aquesta situació?. És evident que no. S’ha fet una reforma per enganyar a Europa, però que realment no solventa el problema estructural de la rigidesa del sistema laboral espanyol.
Les entitats financeres abusen de forma deliberada i manifesta, sense que el legislador o l’executiu actuïn i deixant-ho tot a mans del poder judicial, que ja hem dit com està. Així coses tant abusives com els famosos swap o permutes financeres o els sòls de les hipoteques, sembla mentida que es permetin, mentre contribueixen a dessagnar una mica més a pobres empresaris i particulars.
Altres abusos d’altres grans corporacions, també clamen al cel i la indefensió de l’usuari i consumidor és total.
Han canviat les regles del joc. Han canviat les circumstàncies. Ha canviat la conjuntura, el marc en el que els empresaris s’han de desenvolupar. Ara es juga amb unes regles diferents, totalment canviades, però que la majoria d’empresaris no les coneixen bé i no s’hi han adaptat i així no es pot jugar i molt menys guanyar una partida. Tothom està descol·locat i qui digui que no probablement és perquè no ho sap, però també ho està. Ni els més experts saben on som i cap on anem.
Això és com si una persona vol jugar al pocker, als escacs o al monopoli i no coneix les regles del joc. Fins que no les hagi aprés i hagi jugat força partides, no es podrà dir que sap jugar, doncs, per fer d’empresari s’ha de saber jugar perquè sinó es pot perdre tot en quatre dies. Però per saber jugar hi ha d’haver unes normes clares i conegudes, públiques, a les que atenir-se i ara no hi són.
A més aquestes normes han de ser estables, han de romandre durant temps, han de ser permanents, perquè sinó quan encara no les hem après ja s’han canviat per unes altres i així no es pot jugar. Imaginem un joc com els escacs, quines normes han estat inamovibles durant segles, que de cop i volta algú comencés a moure el rei com el cavall o els peons con els àlfils i que ens queixéssim i ens diguessin que han canviat les normes i que ara es pot fer així i que intentéssim adaptar-nos-hi però enlloc trobéssim un manual o algú que realment ens sabés explicar el perquè han canviat les normes, quines normes són les noves i si aquestes es mantindran estables o seguiran havent-hi canvis i per quan temps. Doncs, bé, això significaria la desaparició dels escacs i en el mercat econòmic i empresarial, significa la desaparició de moltes empreses i sectors sencers.
Hi ha un munt d’empreses que han tancat i estan tancant perquè no saben o no es poden adaptar a les noves regles de joc, a les noves circumstàncies.
Hi ha altres estats, com pot ser Xina o Índia, que juguen amb les seves pròpies regles i que els seus operadors han après a moure’s en aquell marc i saben com moure’s a nivell global i local i veuen el futur i pensen en tot el món com a tauler de joc. A aquells sembla que no els va tant malament; sinó tot el contrari, els va bé i s’estan convertint en els guanyadors de la partida. O ens espavilem i ens fixem unes normes clares de joc per nosaltres mateixos i així poder competir amb aquells altres que juguem amb les seves, o ens arrasaran com una estampida d’animals salvatges.
És hora de rectificar, és hora de construir, és l’hora dels emprenedors, de la gent honesta, de la gent preparada, de la formació, de l’esforç, de la constància, de la intel·ligència, de la dedicació, de la imaginació, de la col·laboració, de l’exportació, de la innovació, de la recerca, de la creativitat, del desenvolupament. Ara ja és l’hora senyors, o ens hi posem tots, cadascun des del seu lloc, i entre tots comencem a fer les coses bé i a denunciar a tot aquell qui les faci malament, o no ens en sortirem perquè n’hi ha d’altres que això ho tenen més clar que nosaltres i des de fa més temps i ens passaran la mà per la cara si no ens despertem i reaccionem.
Hem estat sempre un país emprenedor, treballador, creatiu i assenyat. Retornem als origens i a lluitar, perquè això és una guerra que hem de guanyar.
(No sé qui estarà d’acord o qui no amb el meu anàlisi, però els puc assegurar que m’ha servit per desforgar-me una mica)
Les empreses estan demandant als ajuntaments perquè o ataquen o moren, com a últim recurs abans de tancar. Hi ha qui s’està atrevint fins i tot a demanar responsabilitats personals als alcaldes i als secretaris i tresorers per la seva negligència.
Una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia ha donat un gir inesperat al problema de la mora de les administracions públiques i ha responsabilitzat a l’alcalde i al secretari d’un municipi morós.
Les administracions s’endeuten fins a límits insospitats, fins i tot uns dies abans d’unes eleccions perquè sinó no poden pagar els sous dels funcionaris i altres obligacions.
Les administracions, per poder captar crèdit, ofereixen rendibilitats als inversors, superiors a les que ofereixen les entitats de crèdit i fan competència a les entitats financeres, però per altra banda els paguen sucoses comissions per col·locar-los el deute; que ja no es sap si són comissions o subvencions encobertes.
Les entitats de crèdit no donen crèdit com abans. El donen amb comptagotes però en base a uns criteris que ja ningú coneix i que tenen a tothom desorientat. No obstant, totes elles pregonen públicament que segueixen donant crèdit i que no és cert que no facilitin el crèdit a les empreses i persones físiques.
Moltes entitats financeres, principalment caixes, desapareixen i en sorgeixen de noves amb noms desconeguts fins ara. Els clients de Caixa de Girona, de cop i volta són clients de La Caixa, sense que ningú els hagi consultat res.
Altres entitats financeres de primer nivell mundial fan fallida. Els diners ja no estan segurs enlloc. L’entitat aparentment més solvent resulta que està corcada per dins com un bolet, però per fora lluen com l’or. El mes fort és que els estats, els organismes supervisors, les firmes d’auditoria, els directius, els empleats i tothom, ho tolera i ho permet, quan molts d’ells ja ho saben que aquell bolet no es pot aprofitar, que el dia que algú l’obri, s’haurà de tirar.
Mentre els Estats ajuden a les entitats financeres amb els diners dels contribuents, aquestes acomiaden directius amb indemnitzacions de força milions d’Euros, sense cap limitació; però aquells contribuents veuen com a ells se’ls nega el crèdit.
És interessant veure com a un alt directiu d’una entitat financera que ha de desaparèixer per la imprudent i negligent gestió de la direcció i administració de l’empresa, que l’ha portat a la ruïna, se li paguen una quantitat milionàries per acomiadar-lo, quan seria de justícia que les pagués ell.
És frustrant veure com en fundacions importants on es descobreix tot tipus de frau i corrupció, perpetrada durant molts anys i de forma evident, tots els membres del patronat, senyors i senyores de l’alta burgesia catalana, surten impol·luts i indemnes. Ai qui s’atreveixi a dir que tots els membres del patronat de la fundació són responsables del que han fet els seus gestors!. Aquell qui denunciï una cosa tant evident des d’un punt de vista jurídic, serà un radical antipatriota.
Ja no ens podem fiar ni de les entitats de rating, ni de les firmes d’auditoria, ni dels organismes públics de control.
A cada estora que s’aixeca, sorgeixen uns quans escàndols de corrupció. Sembla que no hi hagi un pam de net enlloc. Sé que hi ha molta gent que treballa honestament al sector públic i en la funció pública, però malauradament el nombre de persones que no ho fan és massa alt, s’ha de rebaixar perquè el sistema sigui sostenible. Els honestos no només han de ser-ho d’una forma passiva, sinó que hauran de ser herois i dedicar-se a denunciar a tots aquells que vegin que no ho són. Seria bonic, però no passarà, perquè a la majoria no els farien cas si es comportessin així i, a més, perdrien la feina i el sou.
Les entitats que asseguraven el risc de crèdit, ja no l’asseguren. Només ho fan en certs casos, per certes empreses i sectors, però ja ningú sap ben bé en quins casos, per quina quantitat i per quan temps.
Els deutors no paguen i no els passa res. S’impaguen lletres de canvi, xecs, pagarés, hipoteques i el que faci falta i sembla que no passi gaire res. No hi ha persona més valenta a Espanya que un insolvent, perquè pot fer el que vulgui i no li passa res.
En aquest entorn, ens aproven una Llei de sistemes de pagament que dóna dret als deutors a retornar els seus rebuts durant 8 setmanes des de que es va fer el càrrec, en el cas que haguessin consentit aquell càrrec, i de 13 mesos en el cas que no l’haguéssin consentit. Vinga, xauxa, a retornar-ho tot que és gratuït!
Es fa una llei per prevenir la morositat i limitar els terminis de pagament i els primers que la incompleixen són les administracions. Dons anem arreglats!. Però que no ho viem tots que així no podem funcionar?. Que no ho veiem tots que això és insostenible?. Fem alguna cosa i ràpid, senyors, o tot se’ns enfonsa!.
És evident que hi ha empresaris que no poden pagar per circumstàncies que no els són imputables i que són gent honesta i complidora i, malauradament, aquests casos abunden actualment i, evidentment, no em refereixo a aquests en la meva crítica, sinó que els defenso. Ells són víctimes davant tot un seguit d’altres que s’haurien de poder apartar del terreny de joc perquè són un perill en potència i campen al seu aire, fent un frau aquí, deixant un deute allà, muntant un negoci més enllà i si no poden pagar no paguen i cap problema.
Falta seguretat jurídica. Contínuament s’estan canviant les lleis, cada cop hi ha més normes i reglamentacions inassumibles. El maremagnum normatiu fa que ningú sàpiga on està i si ho fa tot bé o si pot tenir una inspecció i una sanció, que li pot ensorrar l’empresa.
Falta confiança en el sistema judicial. Sobre casos exactament iguals els jutjats fallen de forma diferent. La justícia és tant lenta que no resol problemes comercials o empresarials, perquè quan els resol ja és tard. Els empresaris no confien en la justícia i això fa que hagin d’acceptar mals acord, o oblidar drets i no demanar responsabilitats, perquè anar a judici molts cops és pitjor.
La pressió fiscal i de la seguretat social a les empreses és molt gran. També és gran la pressió d’altres organismes i institucions, com Medi Ambient, l’ACA, o altres.
Perquè qualsevol desenvolupament urbanístic requereix de mitjana uns 7 anys. Perquè si un empresari necessita més sol per poder engrandir la seva indústria, les coses són tan complicades i difícils?. Ha arribat un moment en que la cosa ha sortit de mare, que els ajuntaments no funcionen i tampoc la Generalitat i tots els seus organismes. S’han invertit els criteris i ara és més important una tortugueta, un cranc o una au que els llocs de treball i el progrés empresarial i econòmic d’una localitat o regió.
A moltes empreses els han baixat molt les vendes, els ha pujat molt la morositat, els han tallat el crèdit bancari i no poden reestructurar-se perquè és car i no tenen diners per fer-ho. Què poden fer en aquestes circumstàncies?.
Creuen que la reforma laboral operada soluciona aquesta situació?. És evident que no. S’ha fet una reforma per enganyar a Europa, però que realment no solventa el problema estructural de la rigidesa del sistema laboral espanyol.
Les entitats financeres abusen de forma deliberada i manifesta, sense que el legislador o l’executiu actuïn i deixant-ho tot a mans del poder judicial, que ja hem dit com està. Així coses tant abusives com els famosos swap o permutes financeres o els sòls de les hipoteques, sembla mentida que es permetin, mentre contribueixen a dessagnar una mica més a pobres empresaris i particulars.
Altres abusos d’altres grans corporacions, també clamen al cel i la indefensió de l’usuari i consumidor és total.
Han canviat les regles del joc. Han canviat les circumstàncies. Ha canviat la conjuntura, el marc en el que els empresaris s’han de desenvolupar. Ara es juga amb unes regles diferents, totalment canviades, però que la majoria d’empresaris no les coneixen bé i no s’hi han adaptat i així no es pot jugar i molt menys guanyar una partida. Tothom està descol·locat i qui digui que no probablement és perquè no ho sap, però també ho està. Ni els més experts saben on som i cap on anem.
Això és com si una persona vol jugar al pocker, als escacs o al monopoli i no coneix les regles del joc. Fins que no les hagi aprés i hagi jugat força partides, no es podrà dir que sap jugar, doncs, per fer d’empresari s’ha de saber jugar perquè sinó es pot perdre tot en quatre dies. Però per saber jugar hi ha d’haver unes normes clares i conegudes, públiques, a les que atenir-se i ara no hi són.
A més aquestes normes han de ser estables, han de romandre durant temps, han de ser permanents, perquè sinó quan encara no les hem après ja s’han canviat per unes altres i així no es pot jugar. Imaginem un joc com els escacs, quines normes han estat inamovibles durant segles, que de cop i volta algú comencés a moure el rei com el cavall o els peons con els àlfils i que ens queixéssim i ens diguessin que han canviat les normes i que ara es pot fer així i que intentéssim adaptar-nos-hi però enlloc trobéssim un manual o algú que realment ens sabés explicar el perquè han canviat les normes, quines normes són les noves i si aquestes es mantindran estables o seguiran havent-hi canvis i per quan temps. Doncs, bé, això significaria la desaparició dels escacs i en el mercat econòmic i empresarial, significa la desaparició de moltes empreses i sectors sencers.
Hi ha un munt d’empreses que han tancat i estan tancant perquè no saben o no es poden adaptar a les noves regles de joc, a les noves circumstàncies.
Hi ha altres estats, com pot ser Xina o Índia, que juguen amb les seves pròpies regles i que els seus operadors han après a moure’s en aquell marc i saben com moure’s a nivell global i local i veuen el futur i pensen en tot el món com a tauler de joc. A aquells sembla que no els va tant malament; sinó tot el contrari, els va bé i s’estan convertint en els guanyadors de la partida. O ens espavilem i ens fixem unes normes clares de joc per nosaltres mateixos i així poder competir amb aquells altres que juguem amb les seves, o ens arrasaran com una estampida d’animals salvatges.
És hora de rectificar, és hora de construir, és l’hora dels emprenedors, de la gent honesta, de la gent preparada, de la formació, de l’esforç, de la constància, de la intel·ligència, de la dedicació, de la imaginació, de la col·laboració, de l’exportació, de la innovació, de la recerca, de la creativitat, del desenvolupament. Ara ja és l’hora senyors, o ens hi posem tots, cadascun des del seu lloc, i entre tots comencem a fer les coses bé i a denunciar a tot aquell qui les faci malament, o no ens en sortirem perquè n’hi ha d’altres que això ho tenen més clar que nosaltres i des de fa més temps i ens passaran la mà per la cara si no ens despertem i reaccionem.
Hem estat sempre un país emprenedor, treballador, creatiu i assenyat. Retornem als origens i a lluitar, perquè això és una guerra que hem de guanyar.
(No sé qui estarà d’acord o qui no amb el meu anàlisi, però els puc assegurar que m’ha servit per desforgar-me una mica)
INNOVACIÓ I DRET
Sóc dels que crec que el futur de l’economia gironina passa inexorablement per la innovació. O som capaços d’innovar o no prosperarem!
Sota el paraigua de la innovació actualment s’hi aixopluguen tota una sèrie de conceptes (com ara creativitat, inventiva, novetat, coneixement, recerca, desenvolupament, talent, excel·lència, etc.) cadascun dels quals, per separat, té molta importància.
D’un temps ençà percebo que els creadors, investigadors, emprenedors, polítics, professors, empresaris, agents socials i d’altres, han anat agafant consciència de la necessitat imperiosa d’innovar i em sembla que tenim els mitjans, oportunitats i recursos necessaris per poder-ho fer, sens perjudici que pugui haver-hi moltes coses a millorar i que s’hagin de fer molts esforços per assolir el nivell òptim.
Amb tot això, normalment passa desapercebuda la importància del Dret en el món de la innovació. El Dret és una peça fonamental dins la maquinària de la innovació. M’atreviria a dir que en el món en què vivim, sense el Dret no hi ha innovació possible.
El resultat de l’esforç dels innovadors, siguin creadors, inventors, emprenedors, empresaris o d’altres, ha d’estar protegit d’alguna manera segura i eficaç; altrament, si tothom pogués aprofitar-se’n lliurement, sense cap avantatge per a l’innovador, l’al·licient d’innovar minvaria en gran mesura.
La protecció dels drets dels innovadors es pot aconseguir via contractual, amb contractes de confidencialitat, de no competència, de transferència de tecnologia o de know how i d’altres, però també està prevista legalment, mitjançant la protecció de la propietat intel·lectual (drets d’autor) i la protecció de la propietat industrial (patents, models d’utilitat, dissenys i marques).
Per posar només un exemple senzill, el software o programari informàtic està protegit per la Llei de Propietat Intel·lectual i els autors (desenvolupadors informàtics) tenen sobre la seva obra uns drets econòmics que els permeten treure un rendiment de la seva creació.
Al mateix temps, el Dret és molt present en tot el procés de conversió de la creació, de l’invent o del resultat, en un projecte empresarial, procés que requereix la constitució d’una persona jurídica, la regulació de la relació entre els socis, la concreció de la relació amb els finançadors, la planificació d’un marc legal de relacions comercials nacionals i internacionals per a la venda del producte final i la regulació d’acords de col·laboració amb centres de coneixement (com les universitats) o amb socis estratègics, mitjançant joint ventures o altres tipus de col·laboració.
A les nostres contrades tenim un exemple clar de societat innovadora:: la societat AB-BIOTICS, que recentment ha entrat a cotitzar al MAB (Mercat Alternatiu Borsari). Doncs també en el procés de sortida a cotització en un mercat secundari, com pot ser el MAB o d’altres, el Dret hi juga un paper clau.
Convé, doncs, que els innovadors i totes aquelles persones relacionades amb la innovació tinguin present el Dret a l’hora d’actuar, perquè d’altra manera poden trobar-se amb dificultats i problemes innecessaris.
Sota el paraigua de la innovació actualment s’hi aixopluguen tota una sèrie de conceptes (com ara creativitat, inventiva, novetat, coneixement, recerca, desenvolupament, talent, excel·lència, etc.) cadascun dels quals, per separat, té molta importància.
D’un temps ençà percebo que els creadors, investigadors, emprenedors, polítics, professors, empresaris, agents socials i d’altres, han anat agafant consciència de la necessitat imperiosa d’innovar i em sembla que tenim els mitjans, oportunitats i recursos necessaris per poder-ho fer, sens perjudici que pugui haver-hi moltes coses a millorar i que s’hagin de fer molts esforços per assolir el nivell òptim.
Amb tot això, normalment passa desapercebuda la importància del Dret en el món de la innovació. El Dret és una peça fonamental dins la maquinària de la innovació. M’atreviria a dir que en el món en què vivim, sense el Dret no hi ha innovació possible.
El resultat de l’esforç dels innovadors, siguin creadors, inventors, emprenedors, empresaris o d’altres, ha d’estar protegit d’alguna manera segura i eficaç; altrament, si tothom pogués aprofitar-se’n lliurement, sense cap avantatge per a l’innovador, l’al·licient d’innovar minvaria en gran mesura.
La protecció dels drets dels innovadors es pot aconseguir via contractual, amb contractes de confidencialitat, de no competència, de transferència de tecnologia o de know how i d’altres, però també està prevista legalment, mitjançant la protecció de la propietat intel·lectual (drets d’autor) i la protecció de la propietat industrial (patents, models d’utilitat, dissenys i marques).
Per posar només un exemple senzill, el software o programari informàtic està protegit per la Llei de Propietat Intel·lectual i els autors (desenvolupadors informàtics) tenen sobre la seva obra uns drets econòmics que els permeten treure un rendiment de la seva creació.
Al mateix temps, el Dret és molt present en tot el procés de conversió de la creació, de l’invent o del resultat, en un projecte empresarial, procés que requereix la constitució d’una persona jurídica, la regulació de la relació entre els socis, la concreció de la relació amb els finançadors, la planificació d’un marc legal de relacions comercials nacionals i internacionals per a la venda del producte final i la regulació d’acords de col·laboració amb centres de coneixement (com les universitats) o amb socis estratègics, mitjançant joint ventures o altres tipus de col·laboració.
A les nostres contrades tenim un exemple clar de societat innovadora:: la societat AB-BIOTICS, que recentment ha entrat a cotitzar al MAB (Mercat Alternatiu Borsari). Doncs també en el procés de sortida a cotització en un mercat secundari, com pot ser el MAB o d’altres, el Dret hi juga un paper clau.
Convé, doncs, que els innovadors i totes aquelles persones relacionades amb la innovació tinguin present el Dret a l’hora d’actuar, perquè d’altra manera poden trobar-se amb dificultats i problemes innecessaris.
DE JORDI PUJOL A AB-BIÒTICS
Ahir va ser un dia complet i rodó. Per un costat va venir en Jordi Pujol a fer una conferència a Tribuna de Girona sobre “Vicens Vives i el seu llegat econòmic i polític” i per una altra banda l’empresa gironina, amb accionistes també gironins i molt joves, va sortir a cotitzar al Mercat Alternatiu Borsari (MAB).
La conferència d’en Pujol va ser d’un molt alt nivell, com era d’esperar, perquè si de política en sap, en sap tan o més d’història i més d’historiadors com en Vicens Vives o en Soldevila, de qui en parla com qui parla d’un amic, amb ple coneixement del què feien, deien, no deien i pensaven.
En Pujol ens va confessar que ell s’havia equivocat pensant que Catalunya tenia un encaix acceptable dins d’Espanya i que Espanya podia canviar per deixar encaixar a Catalunya d’una forma digna. Trobo que té molt de valor fer aquesta confessió als seus vuitanta anys, atès que ha dedicat molta part de la seva vida i tota la seva vida política a buscar i predicar aquell encaix.
En Pujol diu que Espanya no ha canviat ni canviarà, que ara ja no creu en l’encaix, que la relació s’ha trencat. Però al mateix temps diu que no sap quina és la solució i que la de la independència li fa por, que no sap cap on ens pot portar, que ell l’ha esquivat tota la vida i que no serà ara a la seva edat quan es posarà a defensar-la, però que entén bé que cada cop hi hagi més gent que la defensi.
Dins aquest realisme nu que presenta el President, no se’n pot estar de buscar-hi la part positiva i diu que aquesta part positiva existeix i ell la veu i diu que també la va saber veure en Vicens Vives al estudiar el Segle XIII, que va ser un dels segles pitjors per a Catalunya. Diu que la part positiva, igual que deia en Vicenç Vives, està en “la feina i l’eina”, o sigui, en la feina ben feta, en la societat civil, en definitiva, com ell diu, en “la resistència”. En paraules seves, “ara el que ens toca és resistir”.
Doncs quin exemple millor a les comarques gironines de feina ben feta, de societat civil, d’emprenedoria i de futur, que la sortida d’AB-BIOTICS, S.A. al MAB. En Pujol té raó. Una cosa és la política, que ja veurem cap on ha d’anar en aquests moments i que ens té a tots una mica desorientats i excitats i una altra cosa és la societat civil, que està ferma, que funciona, que resisteix malgrat tot, que és molt.
No vaig poder anar a la tocada de campana de dimarts al parquet de Barcelona, a la que em varen convidar, i em va saber greu, però el que sí que he fet és comprar accions de la primera empresa gironina que cotitza en un mercat de borsa. Em fa il·lusió ser accionista d’aquesta empresa, ser soci d’aquests emprenedors; me la sento una mica meva.
Sembla mentida que de vegades es sent que Girona és molt emprenedora i que hi ha molta indústria i empresa familiar, però que encara cap empresa hagués sortit a cotitzar a borsa i que la primera hagi estat una empresa constituïda des de fa molt poc per uns joves sense experiència empresarial, però amb valentia, coneixements, confiança, seguretat i tot el que s’ha de tenir perquè les nostres comarques i el nostre país resisteixi, tal com en Pujol demanava i aconsellava.
Estic content doncs, per veure com en Pujol encara està en plena forma i segueix essent un referent a escoltar i tenir molt en compte, i com els joves emprenedors gironins són ara, enmig de la més gran crisi econòmica, capaços de fer el que no havia sabut fer cap altra empresari anterior i present, anar a buscar finançament al mercat borsari i aconseguir-ho amb èxit. Al primer dia de cotització les accions varen pujar un 4,7%. Si teniu diners per invertir, pot ser una bona opció invertir en Girona, en empreses gironines i a veure si n’hi ha més que s’hi apuntin.
Gironins, hi ha motius per ser optimistes!.
La conferència d’en Pujol va ser d’un molt alt nivell, com era d’esperar, perquè si de política en sap, en sap tan o més d’història i més d’historiadors com en Vicens Vives o en Soldevila, de qui en parla com qui parla d’un amic, amb ple coneixement del què feien, deien, no deien i pensaven.
En Pujol ens va confessar que ell s’havia equivocat pensant que Catalunya tenia un encaix acceptable dins d’Espanya i que Espanya podia canviar per deixar encaixar a Catalunya d’una forma digna. Trobo que té molt de valor fer aquesta confessió als seus vuitanta anys, atès que ha dedicat molta part de la seva vida i tota la seva vida política a buscar i predicar aquell encaix.
En Pujol diu que Espanya no ha canviat ni canviarà, que ara ja no creu en l’encaix, que la relació s’ha trencat. Però al mateix temps diu que no sap quina és la solució i que la de la independència li fa por, que no sap cap on ens pot portar, que ell l’ha esquivat tota la vida i que no serà ara a la seva edat quan es posarà a defensar-la, però que entén bé que cada cop hi hagi més gent que la defensi.
Dins aquest realisme nu que presenta el President, no se’n pot estar de buscar-hi la part positiva i diu que aquesta part positiva existeix i ell la veu i diu que també la va saber veure en Vicens Vives al estudiar el Segle XIII, que va ser un dels segles pitjors per a Catalunya. Diu que la part positiva, igual que deia en Vicenç Vives, està en “la feina i l’eina”, o sigui, en la feina ben feta, en la societat civil, en definitiva, com ell diu, en “la resistència”. En paraules seves, “ara el que ens toca és resistir”.
Doncs quin exemple millor a les comarques gironines de feina ben feta, de societat civil, d’emprenedoria i de futur, que la sortida d’AB-BIOTICS, S.A. al MAB. En Pujol té raó. Una cosa és la política, que ja veurem cap on ha d’anar en aquests moments i que ens té a tots una mica desorientats i excitats i una altra cosa és la societat civil, que està ferma, que funciona, que resisteix malgrat tot, que és molt.
No vaig poder anar a la tocada de campana de dimarts al parquet de Barcelona, a la que em varen convidar, i em va saber greu, però el que sí que he fet és comprar accions de la primera empresa gironina que cotitza en un mercat de borsa. Em fa il·lusió ser accionista d’aquesta empresa, ser soci d’aquests emprenedors; me la sento una mica meva.
Sembla mentida que de vegades es sent que Girona és molt emprenedora i que hi ha molta indústria i empresa familiar, però que encara cap empresa hagués sortit a cotitzar a borsa i que la primera hagi estat una empresa constituïda des de fa molt poc per uns joves sense experiència empresarial, però amb valentia, coneixements, confiança, seguretat i tot el que s’ha de tenir perquè les nostres comarques i el nostre país resisteixi, tal com en Pujol demanava i aconsellava.
Estic content doncs, per veure com en Pujol encara està en plena forma i segueix essent un referent a escoltar i tenir molt en compte, i com els joves emprenedors gironins són ara, enmig de la més gran crisi econòmica, capaços de fer el que no havia sabut fer cap altra empresari anterior i present, anar a buscar finançament al mercat borsari i aconseguir-ho amb èxit. Al primer dia de cotització les accions varen pujar un 4,7%. Si teniu diners per invertir, pot ser una bona opció invertir en Girona, en empreses gironines i a veure si n’hi ha més que s’hi apuntin.
Gironins, hi ha motius per ser optimistes!.
