El Bloc d'en Jordi Bellvehí

El divendres dia 31 d'agost el Govern del PP va aprovar el Real Decreto-Ley 24/2012, de 31 de agosto, de reestructuración y resolución de entidades de crédito. El mateix dia el Ministre de Guindos va comunicar i explicar el seu contingut i també el mateix dia es va publicar en el BOE, entrant en vigor des d'aquell mateix moment.

Tot i que el gruix del Reial Decret-Llei és la reestructuració i resolució d'entitats financeres i a això es va dedicar la comunicació del Ministre d'Economia, aquesta norma neix enverinada per tots aquells que varen invertir en participacions preferents, obligacions convertibles, o deute subordinat de qualsevol tipus d'entitats financeres, i sobretot d'entitats participades pel FROB; com és el cas, per exemple, de CatalunyaCaixa.

Així, el Capítol VII de la norma en qüestió es refereix a la "Gestión de instrumentos híbridos", entre els que es troben les participacions preferents i el deute subordinat. En l'article 37 veiem com es diu que els plans de reestructuració i resolució de les entitats bancàries hauran d'incloure obligatòriament la realització d'accions de gestió dels instruments híbrids de capital i deute subordinat.

Així la Norma preveu que aquestes accions de gestió puguin consistir en mesures com: (a) ofertes de bescanvi per accions o quotes participatives, (b) ofertes de recompra dels valors, ja sigui mitjançant pagament de diners o bé o condicionat a la compra d'altres instruments de capital o d'altres productes bancaris, (c) reducció del valor nominal del deute i (d) amortització anticipada a valor diferent al nominal. La qüestió important és que el valor serà el de mercat en el moment en que s'apliqui la mesura en qüestió i la Norma posa com a criteri mínim que cap creditor pugui suportar pèrdues superiors a les que hauria suportat si l'entitat hagués estat liquidada en el marc d'un procediment concursal.

És important, que per l'aplicació d'aquestes mesures es preveu que l'acceptació per part dels inversors afectats sigui voluntària i no obligatòria. No obstant, pels casos d'entitats en que les accions de gestió de instruments híbrids de capital i deute subordinat no assoleixin un adequat repartiment dels costos i pels casos en que sigui el propi FROB qui acordi les accions de gestió dels instruments híbrids, les mesures són més dràstiques i des del meu punt de vista podrien ser il•legals i inconstitucionals. En aquest cas, les accions de gestió seran vinculants per les entitats de crèdit i també pels inversors, de tal manera que no s'hi podran oposar.

Així, les accions de gestió de instruments híbrids de capital i deute subordinat que podrà acordar el FROB seran una o vàries de les que s'esmenten a continuació:

1ª) L'ajornament, la suspensió, l'eliminació o modificació de drets, obligacions, terminis i condicions de totes o alguna de les emissions de instruments híbrids de capital i de deute subordinada de l'entitat. Les modificacions podran afectar, entre altres aspectes, a:

a) El pagament d'interessos.

b) El reemborsament del capital.

c) Els supòsits de incompliment.

d) La data de venciment.

e) Els drets individuals o col•lectius dels inversors.

f) El dret a sol•licitar la declaració de incompliment.

g) El dret a exigir qualsevol pagament relacionat amb els valors.

2ª) L'obligació de l'entitat de recomprar els valors afectats al preu que determini el FROB. Així mateix, el FROB podrà estipular que el pagament del preu de recompra s'hagi de reinvertir en la subscripció d'accions, quotes participatives o aportacions de capital social, segons correspongui, o que aquell pagament es realitzi en espècie mitjançant l'entrega d'accions o quotes participatives disponibles en autocartera directe o indirecte de l'entitat.

Per tant, com veiem, davant l'allau de reclamacions a les entitats per part dels inversors, titulars de participacions preferents, obligacions convertibles i deute subordinat, el Govern de l'Estat Espanyol el que ha decidit és carregar contra els usuaris de banca i inversors i legislar per fer-los la situació encara molt més difícil, prioritzant com va essent habitual els interessos dels bancs i les altes finances.

La discussió sobre si tots els inversors en preferents o en deute subordinat tenen dret a recuperar el que varen invertir o bé han de suportar la pèrdua de valor de mercat de l'instrument, és lícita i, en funció de cada cas i de si va haver-hi engany o vici en el consentiment i de si l'entitat va complir amb els requisits legals per la comercialització d'aquells productes, s'haurà de resoldre d'una forma o una altra.

Ara bé, el que no és acceptable en un Estat de Dret, és que el poder executiu legisli en favor dels bancs i dels interessos financers, privant als usuaris i inversors dels seus drets mínims, com poden ser el dret a sol•licitar la declaració de incompliment del contracte, el dret a exigir la devolució del capital invertit, el dret a no acceptar una solució imposada, etc.

Ara s'obre el gran dubte sobre com interpretaran i aplicaran aquesta norma els tribunals, perquè si la interpretació i aplicació és restrictiva, aquesta Norma pot tenir conseqüències nefastes sobre demandes ja interposades i sobre demandes que s'interposin a partir d'ara. És d'esperar i seria desitjable que el poder judicial respectés els drets dels més dèbils i fos sensible a les seves pretensions, atès que està vist que el Govern espanyol no només no els té en compte sinó que els intenta perjudicar tan com pot.

Hem arribat a un punt que la crisi econòmica està passant a un segon terme, perquè la crisi democràtica, de llibertats i de drets civils s'està manifestant encara més preocupant, el que pot desembocar en una crisi social d'efectes imprevisibles.

Exercint d’advocat d’empresaris, veig diàriament varis casos d’empreses que no poden continuar i de persones que perden el seu patrimoni i passen greus drames personals i familiars. Són molts casos ja els que he vist des del 2007; massa casos. És una situació que m’angoixa i em preocupa enormement, perquè amb cada empresa que tanca, el nostre país és una mica més feble i va perdent poc a poc aquella força que sempre li ha donat el seu teixit empresarial.

A més, diàriament veig com anem perdent aquella sanitat pública de la que estàvem tan orgullosos i com l’ensenyament públic es deteriora i hi ha menys recursos per les nostres universitats i per la recerca i la innovació i, fins i tot, desapareixen els recursos per l’assistència social i l’atur i la pobresa augmenten exponencialment al nostre país; mentre som pioners en fixar taxes per poder actuar davant els tribunals de justícia i en el pagament d’un euro per recepta.

El nostre sistema financer de caixes d’estalvis ha estat desmantellat i l’obra social minva i acabarà desapareixent; no ens arriben els diners que ens reconeix el que va quedar de l’Estatut; no s’executen les inversions pressupostades per Catalunya, any rere any, mentre a altres autonomies s’executa més del que estava pressupostat; no es dóna curs a les obres prioritàries i essencials pel nostre país, mentre veiem com se’n fan d’altres totalment absurdes i antieconòmiques, i hem de pidolar cada mes, com captaires, unes bestretes miserables per poder pagar els sous retallats dels funcionaris de la Generalitat.

I amb tot això hem passat a ser de les autonomies més pobres d’Espanya i de les més endeutades, mentre any rere any donem a Espanya més del 8% del nostre PIB i hem d’endeutar-nos a interessos molt alts per poder subsistir i veiem com els bons garantits per la Generalitat es qualifiquen de bons escombraria per les agències de qualificació i com assolim el rècord de ser el territori europeu amb el tipus màxim de l’IRPF més elevat, sense parlar d’una més elevada pressió de la inspecció fiscal.

Podríem ser el centre d’una potent euroregió, el principal port de la mediterrània, un motor industrial i de recerca, innovació i creativitat, podríem retenir els nostres joves talents i atraure talent d’altres indrets. Catalunya podria ser rica i plena i no haver de viure aquest mal son. Però en què ens estem convertint? En un territori residual, accessori, contingent, mediocre i resignat. Catalunya triomfant, qui t’ha vist tan rica i plena!

Som un poble premeditament asfixiat per l’Estat espanyol, que vol privar-nos del que podem ser, del que tenim dret a ser. Es tracta d’una asfixia econòmica i financera sense precedents a Europa, que priva al nostre poble de la prosperitat a la que té dret. I tot això està passant davant els nostres nassos cada dia i ho hem anat assumint, assumint i assumint, fins que dóna la sensació de que no ens en adonem o, el que seria pitjor, que ens en adonem i ens resignem a ser residuals i mediocres per sempre més.

És molt clarificador que ja en Ramon Trias Fargas, qui va ser conseller d’economia de la Generalitat en dues legislatures de Jordi Pujol, a l’any 1985, després de negociar l’estatut de Sau, va escriure un llibre titulat “Narració d’una asfixia premeditada” (editorial Afers), i en l’apartat de conclusions diu literalment el següent: “Ja hem vist el que havia succeït en aquells primers anys del finançament estatutari que hem designat com a període provisional. Hem vist que no ha anat massa bé i que hi havia pensada una política restrictiva des del primer dia, que ens portarà, poc a poc, a una asfixia financera”.

S’ha de saber i fer saber que des de 1986 fins ara, l’Estat espanyol s’ha endut de Catalunya, sense retorn, uns 300.000 Milions d’Euros. O sigui, que allò que tant li ha costat a l’Estat espanyol arrancar d’Europa perquè rescatessin el seu sistema financer, un màxim de 100.000 Milions d’Euros en forma de préstec amb interessos al 4%, Catalunya tota sola ja ho ha aportat a Espanya tres vegades, sense retorn i sense interessos, mentre Catalunya ha d’anar a buscar finançament a un interès molt alt perquè no té prous ingressos propis com per poder subsistir, amb el conseqüent augment del deute i el dèficit i l’inevitable empobriment del país.

S’ha de saber que de Catalunya surten cada any uns 16.000 Milions d’Euros cap a Espanya que ja no tornen, el que significa 45 Milions d’Euros diaris, que equivalen a 2.251 Euros per persona que resideix a Catalunya. Dit d’una altra manera, per cada 1.000 Euros recaptats a Catalunya, 430 Euros ja no tornen mai. Això no ho pot aguantar ningú i nosaltres ho hem estat aguantant any rere any, amb el nostre esforç, fins que la crisi ho ha fet del tot insuportable, perquè ara ens hi va la vida com a poble i la dignitat com a persones.

Davant d’aquesta situació insostenible per més temps, poden haver-hi varis camins a seguir i varis destins on voler arribar, tots legítims; no obstant, una anàlisi rigorosa de la situació fa recomanable que, sigui quin sigui el camí a seguir i el destí final al que arribar, aquest tingui una primera parada que sigui la lluita per la hisenda pròpia. Tal com va dir el President Mas en el Parlament, “Catalunya tindrà hisenda pròpia per la via del pacte o per la via de la pròpia decisió” i, per tant, sigui amb pacte o sense, ara toca solucionar urgentment la situació econòmica del país mitjançant l’assoliment d’una hisenda pròpia.

Ara toca lluitar tots junts, tots units per aconseguir un sistema fiscal com el concert econòmic del qual ja gaudeixen vascos i navarresos i aquesta lluita ha de ser transversal, amb independència d’afiliacions i simpaties polítiques, perquè ens hi va el nostre present i futur i el futur dels nostres descendents. Ara no val el tacticisme polític, ni la crítica fàcil i poc fonamentada, ara s’ha de ser responsable i actuar amb clau de país i no de partit. Ara toca salvar Catalunya; és una qüestió de supervivència nacional.

Com va dir en Josep Guardiola, “si anem tots junts som imparables” i com va dir en Joaquim Maria Puyal, “President, sàpigues que tens un poble al darrera”.

Repassant la Directiva 2000/35/CE, de 29 de juny de 2000, per la que s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en operacions comercials i la Llei 3/2004, de 29 de desembre que la transposa al nostre ordenament jurídic, així com la Llei 15/2010, de 5 de juliol, que modifica de forma important l’anterior, vaig tenir una sensació estranya, que no sé si era de riure o de plorar, però si més no estranya.

Em dol dir-ho, perquè soc advocat i crec en l’Estat de Dret i en el principi de legalitat i en tots els altres principis i fonaments en que es sustenta el nostre sistema jurídic; però, les tres normes que he citat en el paràgraf anterior, pel que fa a les obligacions de pagament de les administracions públiques, són paper mullat.

S’està donant un fenomen al nostre país que és molt preocupant i que no es pot perdre de vista, consistent en que l’Administració Pública ja no compleix les Lleis i el més greu de tot és que no passa res i, encara més greu, que els perjudicats no hi tenen res a dir ni a fer. O sigui, L’Estat de Dret ja no afecta a les Administracions públiques i només afecta als administrats. Tristament, haurem d’acceptar que les Administracions Públiques estan per sobre l’Estat de Dret.

Això és molt perillós, perquè un cop acceptem com a normal i habitual que una Administració Pública no compleixi una Llei i no ens afanyem a evitar-ho i posar-hi remei de forma immediata amb totes les nostres forces i habilitats, estem facilitant l’incompliment d’una segona Llei i d’una tercera i així de totes aquelles que l’Administració no vulgui o no pugui complir; amb total impunitat per aquella administració i els seus gestors (polítics i tècnics) i amb total indefensió pels administrats perjudicats.

Em refereixo especialment a les obligacions legals de terminis de pagament als que estan sotmeses les administracions públiques. Així, la Llei 15/2010, de 5 de juliol, imposa a les administracions públiques l’obligació de pagar dins el termini dels trenta dies següents a la data d’expedició de les certificacions d’obra o dels corresponents documents que acreditin la realització total o parcial del contracte.

Aquest termini de pagament de 30 dies serà d’aplicació a partir del dia 1 de gener de 2013, però per a l’any 2011, aquella mateixa Llei, marca un termini màxim de pagament de cinquanta dies i pel 2012 de 40 dies; quan hi ha molts ajuntaments que no paguen ni en dos anys i quan ja n’hi ha uns quants que no podran pagar de cap manera; o sigui, que estan en una situació de insolvència definitiva.

És cert que en l’àmbit privat també hi ha persones i empreses moroses i que no compleixen les lleis; no obstant, pels morosos privats tenim normes que regulen com actuar i donen solucions i instruments als creditors complidors. Però el problema amb la morositat de l’Administració Pública és que deixa indefens al creditor perquè no té res a fer. L’ordenament jurídic protegeix de tal manera a l’Administració Pública que fa que, fins i tot en els casos de incompliment flagrant de l’obligació de pagament, el creditor no té cap mecanisme ni instrument a les seves mans per poder cobrar.

Fa pocs dies, en un curs sobre la jurisdicció contenciosa administrativa en el que eren ponents els tres jutges dels tres jutjats contenciosos administratius de Girona, ells mateixos reconeixien que els creditors de l’administració podien reclamar el deute a l’administració judicialment, però que un cop obtinguda la sentència, allà s’acabava tot, perquè si l’Ajuntament no té diners per pagar no pagarà, perquè no se li poden embargar béns, perquè no es pot reclamar responsabilitat als polítics o tècnics responsables, ni es poden adoptar mesures cautelars contra ells, ni es pot instar cap procediment que garanteixi la “par conditio creditorum” o repartiment equitatiu dels diners de l’Ajuntament entre els seus creditors, ni es poden iniciar accions de reintegració o retroacció, ni res.

A més, el que em sembla més indignant, és que aquelles administracions públiques, segueixin encarregant obres i serveis, sabent que no les pagaran, abusant i aprofitant-se deliberadament de proveïdors amb poca feina que s’agafen a un clau roent i que no saben que aquell contracte públic és el que els acabarà d’enfonsar. En l’àmbit privat, la contractació de béns o serveis sabent que no es podran pagar és constitutiva d’un delicte d’estafa. ¿No és una estafa també si ho fa una administració pública, a través dels seus gestors?

Crec que hem d’anar amb molt de compte amb aquests fets que estan succeint cada dia al nostre entorn i que es fa necessari un canvi legislatiu profund que, per un costat, s’ajusti a la realitat i no enganyi a la gent dient que la Llei obliga a les administracions a pagar en 30 dies i per altra banda que doni instruments als creditors per poder reclamar i assegurar el cobrament dels seus crèdits dins un marc semblant al que funciona en l’àmbit privat.

Igual que ara les institucions europees descobreixen que faria falta endurir el règim jurídic penal contra els directius d’entitats financeres, potser farà falta pensar en regular un nou règim de responsabilitats civils i penals de les persones que estan al capdavant de les administracions públiques, perquè crec que serà de la única manera que es podrà posar una mica d’ordre a aquest desgavell.

El dia 27 d’octubre de 2011 el Parlament de Catalunya va aprovar l’Avantprojecte de Llei de modificació de la Llei 4/2008, de 24 d’abril, del Llibre tercer del Codi Civil de Catalunya, relatiu a les persones jurídiques (fundacions i associacions).

Aquesta és una matèria molt sensible tant políticament, com jurídicament, socialment i econòmicament, atès que afecta de ple al Dret civil català i es refereix a una matèria que està en el moll de l’ós del que en diem “societat civil”, de la qual tan s’espera, sobretot en èpoques de crisi.

La nova regulació que proposa l’Avantprojecte de Llei és molt agosarada, atès que sense cap complex trenca amb una dinàmica legislativa restrictiva, que cada cop més veia a les fundacions com un instrument des del que cometre il•lícits civils o penals, que calia controlar i intervenir molt d’aprop i que convenia limitar-li al màxim el marge de maniobra.

Així, la nova regulació proposada, parteix d’una visió totalment diferent, que es basa en considerar les fundacions com un operador necessari i molt convenient per la societat i en partir de la base de la confiança en aquestes persones jurídiques i en els seus gestors, reduint les limitacions, minvant els controls i les intervencions i permetent una gestió i activitat molt més plena i àgil que la que permet la legislació actual.

Així, dins aquesta nova visió del legislador, s’emmarca la modificació d’aspectes clau per a fomentar la creació de noves fundacions i flexibilitzar la seva organització i gestió. Entre aquests aspectes, cal destacar la dotació fundacional mínima, que torna als 30.000 Euros, enlloc dels 60.000 Euros que s’exigeixen actualment i que són un fre important per noves iniciatives fundacionals. La realitat és que si a l’any 2008 es varen crear 148 noves fundacions, a l’any 2010 se’n varen crear només 59.

Però no només és això, sinó que també es preveu que el desemborsament pugui ser successiu, amb un mínim inicial del 25%, i també es preveu la possibilitat de constituir noves fundacions amb una dotació de només 15.000 Euros i amb una durada màxima de cinc anys prorrogables o transformable a indefinida augmentant la dotació a 30.000 Euros.

No oblidem que les fundacions tenen un règim fiscal molt avantatjós, del qual no gaudeixen les associacions que no estiguin declarades d’utilitat pública i són molt poques les associacions que obtenen aquella declaració. Per tant, moltes iniciatives que fins ara es canalitzaven per la via de l’associacionisme i no es plantejaven la constitució d’una fundació pel fre que suposava la dotació inicial, ara es podran atrevir a crear una fundació, començant amb una dotació inicial de 15.000 Euros de la qual només desemborsin en un inici el 25%, o sigui, 3.750 Euros.

Un altre aspecte important és que es treu l’exigència de que el secretari del Patronat sigui patró i, al mateix temps, s’obra molt la possibilitat de que els propis patrons puguin desenvolupar tasques directives retribuïdes dins la fundació.

Les restriccions i límits a la gestió dels patrons fonamentades en el conflicte de interessos i l’autocontractació es rebaixen i flexibilitzen, de manera que ja no es veu al patró com a un potencial delinqüent, sinó com algú en qui confiar i del qual no cal desconfiar.

No obstant, dins de tots els elements nous que introdueix la nova proposta de regulació normativa, cal destacar la introducció per primer cop de la figura de la “declaració responsable”, que coincideix amb la filosofia d’agilització dels tràmits administratius que també es veu en les anomenades “lleis omnibus”.

Així, en la majoria dels casos en que la normativa actual parla d’autorització o comunicació, en la nova proposta normativa es parla de “declaració responsable”; partint de la base que els patrons són gent responsable que no cal haver-los d’autoritzar perquè puguin actuar i, n’hi ha prou amb que declarin el que volen fer i diguin en la declaració que el que faran és lícit i que ho faran diligentment i en benefici de les finalitats fundacionals.

El canvi de criteri és tan profund que en els pocs casos en que encara es contempla la necessitat d’autorització, reduïts a que ho hagi exigit el donant o que ho exigeixin els estatuts, si en el termini de dos mesos d’haver sol•licitat l’autorització al Protectorat, aquest no ha resolt expressament, operarà el silenci administratiu positiu i l’objecte de la sol•licitud es tindrà per autoritzat.

En definitiva, la meva opinió és que és del tot necessari tenir confiança en les fundacions i en els patrons que les dirigeixen i que cal donar-los eines per poder actuar amb llibertat i sense massa lligams; ara bé, al qui no sigui mereixedor d’aquella confiança i la traeixi, que se’l sancioni amb tot el pes de la Llei i sense matisos, ni excepcions.

Per analitzar aquesta reforma civil que està en tràmit, així com la reforma operada en matèria fiscal per a les entitats sense afany de lucre i altres qüestions que afecten als patrons, com són els seus drets, obligacions i responsabilitats, la Fundació Universitat de Girona, junt amb el despatx Bellvehí & Planning, han organitzat una Jornada sencera a Girona, pel proper dia 1 de desembre d’enguany, que ha de servir per poder aprofundir en l’anàlisi del nou marc legislatiu.

El passat dia 22 de setembre de 2011 el Ple del Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de Reforma de la Llei 22/2003, de 9 de juliol, Concursal. El mateix dia el Ple del Congrés també va aprovar la Llei de Mesures d’Agilització Processal i les dues Lleis varen ser publicades en el BOE del dia 11 d’octubre.

Ambdues normes busquen adaptar la justícia als nostres temps i corregir disfuncions que s’han manifestat d’una forma molt més clara i profunda en la conjuntura de crisi econòmica que estem vivint, en la qual ha augmentat molt la litigiositat i l’estructura i recursos dels tribunals són els mateixos o, fins i tot, menys.

Anant però a la reforma de la Llei Concursal, un cop estudiada la Llei 38/2011, de 10 d’octubre, de Reforma de la Llei Concursal, considero que és correcte i que es centra en aquells aspectes que la pràctica judicial dels Jutjats Mercantils han fet veure que eren erronis i que no funcionaven bé i en aquells altres on es constatava l’existència d’un buit legal que s’havia d’omplir.

La nova Llei segueix tenint com a principi informador i propòsit programàtic, la conservació de l’activitat professional o empresarial del concursat, encara que la pròpia exposició de motius, diu de forma molt clara que en aquests moments la major part dels concursos que es tramiten acaben en la liquidació de l’empresa.

La nova Llei busca alternatives de solució a la insolvència prèvies al concurs, intentant oferir a les empreses unes solucions més àgils i econòmiques i regulant amb molt més detall aquests procediments alternatius o institucions preconcursals; especialment el refinançament. No obstant, malgrat la bona voluntat dels legisladors en aquest punt, la pràctica diària demostra que aquests intents previs al concurs, en molts casos acaben sense acord i el que fan és precipitar reaccions dràstiques de creditors, especialment entitats financeres, en una fase en la qual l’empresari està més desvalgut perquè encara no gaudeix de tota la protecció que li atorga la declaració del concurs.

Per altra banda, s’intenta simplificar i agilitzar el procediment concursal, afavorint l’anticipació de la liquidació, quan així ho vulgui el creditor i impulsant i regulant un veritable procediment abreujat, a més de solucions específiques per la fase comú i la fase de conveni; encara que a la pràctica ja veurem si es poden complir els terminis legalment fixats.

Un exemple clar d’aquest incentiu a l’agilitat i rapidesa és que es fomenta la consecució del conveni anticipat i, si s’aconsegueix, no es formarà la secció de qualificació, sempre i quan el conveni no sigui excessivament gravós. Al mateix temps, es restringeix molt més la possibilitat de celebrar vista en els procediments incidentals.

Una altra qüestió important és que la nova Llei estableix de forma expressa que els crèdits nascuts després de l’aprovació judicial del conveni hauran de ser considerats crèdits contra la massa, en cas d’obertura posterior de la fase de liquidació.

La Llei reforça i protegeix més que fins ara als treballadors i intenta establir criteris clars per evitar conflictes amb la jurisdicció social i amb l’autoritat laboral. També s’aclareix amb més detall i concreció la qualificació com a crèdits contra la massa dels crèdits salarials i indemnitzacions en cas d’acomiadament o extinció de la relació laboral.

La nova norma reforça el paper dels administradors concursals i les seves funcions. S’intenta que l’administració concursal estigui composada per un sol administrador, en la majoria dels casos, el que es considera més àgil i menys costós.

La Llei intenta també aclarir altres aspectes concrets, però importants, com poden ser (i) una regulació més clara de les responsabilitats dels administradors mercantils i dels socis i accionistes, (ii) com afecta el concurs als grups de societats i la possibilitat d’acumular els concursos de varis deutors, (iii) un règim especial per a les entitats esportives, arrel de situacions que s’han donat en els darrers temps, etc.

Important també és que la nova regulació modifica la Llei de l’Impost sobre el Valor Afegit amb l’objectiu de que en cas de transmissió de béns immobles, realitzada tant en la fase comú com a conseqüència de la liquidació, sigui liquidat aquest impost per l’adquirent aplicant el mecanisme de la inversió del subjecte passiu.

En definitiva, tal com diu l’Exposició de Motius de la nova Llei; aquesta intenta aportar al concurs major seguretat jurídica i la simplificació i agilització del procés. Donem un vot de confiança a la nova regulació i esperem que a la pràctica, funcioni la meitat de bé del que s’espera d’ella, la qual cosa ja seria un èxit.

L’entrada en vigor de la Llei és el dia 1 de gener de 2012, però conté un règim transitori complex i uns quants articles que entraran en vigor al dia següent a la seva publicació en el BOE, o sigui, que ja varen entrar en vigor el dia 12 d’octubre.

Per últim, no vull acabar aquest article sense reclamar un altre cop, el més aviat possible, una nova normativa que reguli la insolvència de les administracions públiques, que fa molta falta; també per seguretat jurídica i per evitar la indefensió en que es troben els creditors de l’administració en aquests moments.