LA SUPRESSIÓ DE L'IMPOST DE SUCCESSIONS. RÈGIM TRANSITORI
L’Impost sobre Successions és un impost estatal que el Parlament de Catalunya no pot suprimir totalment. No obstant, el que sí que pot fer és deixar-lo reduït a un mínim insignificant, mitjançant bonificacions del 99% de la quota com han aplicat altres comunitats autònomes.
Recentment es va modificar aquest impost a Catalunya, mitjançant la Llei 19/2010, de 7 de juny, de regulació de l’Impost de Successions i Donacions, que principalment incorpora les millores introduïdes per la Llei 26/2009, de 23 de desembre, de mesures fiscals, financeres i administratives, millorant de forma molt important la fiscalitat per a descendents i cònjuges.
El que bàsicament ha fet la nova regulació ha estat elevar de forma molt significativa els mínims exempts per cònjuges i fills, passar a dos anys el període màxim d’ajornament de pagament, s’han reduït els trams de l’estructura tarifaria i s’han suprimit els coeficients per patrimoni preexistent. Tant per a l’empresa familiar com per a l’habitatge habitual, la reducció s’ha mantingut en el 95%.
Aquesta modificació s’ha plantejat per part del Govern de la Generalitat com a gradual, a partir de l’any 2010 i fins al juliol de 2011, data en la qual ja s’hauria implementat íntegrament la reforma.
Amb tot això, ara immersos ja en campanya electoral, una promesa preelectoral i electoral de CIU ha estat en el sentit d’assegurar la quasi supressió o, dit d’altra manera, la bonificació del 99% en la quota de l’impost per els descendents i altres familiars fins a un grau que cal veure on es fixa. .
La promesa ve ja d’antic i ja a l’any 2009 quan es discutia la Llei de Pressupostos de la Generalitat pel 2010, CIU var parlar de la conveniència que existís un règim transitori favorable als ciutadans de Catalunya, que tingués en compte no només les defuncions a partir del dia 1 de gener de 2010, sinó totes aquelles liquidacions en període voluntari de liquidació a aquella data.
Aquesta expectativa podia afavorir fins i tot defuncions que haguessin ocorregut a principis de 2009 i que mitjançant pròrroga haguessin allargat el període voluntari de liquidació fins al 2010.
El temps ha anat passant i ara ja ens trobem al mes de novembre de 2010, amb eleccions el dia 28 i si CIU aconseguís fer govern, que sembla que totes li ponen en aquest sentit, probablement no abordés la reforma d’aquest impost fins molt entrat o quasi acabat el 2011, amb la qual cosa, la retroactivitat a totes les liquidacions en període voluntari a 1 de gener de 2010, la veig molt i molt difícil.
La dificultat d’aquella retroactivitat no ve tant pel fet que sigui conceptualment o legalment impossible, sinó perquè no hi ha diners. Els diners que ens havien de venir amb el famós Estatut no ens arriben, i si ens arriben no són suficients per subsistir dignament com a país i per això ens hem hagut d’endeutar al 7,75% per poder col·locar una emissió de bons de la Generalitat, un mes abans de les eleccions, per poder pagar sous i deutes durant octubre i novembre, perquè sinó el sistema feia fallida.
Realment crec que encara que la supressió de l’impost de successions és de justícia, pel greuge comparatiu que significa el règim d’altres comunitats autònomes i també per la sagnant repercussió que té sobre l’estalvi i el patrimoni familiar, el cert és que en aquest moments la Generalitat de Catalunya no està en disposició de poder prescindir d’uns ingressos com aquests, perquè la cosa està molt greu i no es veu que la conjuntura hagi de canviar a curt o mig termini. Faran falta molts diners per redreçar la situació del país i no serà gens fàcil obtenir-los si no és endeutant més la Generalitat.
Havent seguit els discursos que fan ara els representants de CIU sobre la qüestió, veig que la idea de règim transitori que tenen s’ha vist afectada per la greu crisi econòmica i financera de la Generalitat i s’ha vist tocada pel seny, desplaçant-la un any, o sigui, al 1 de gener de 2011. A més ja no fan referència a totes les liquidacions que estiguin en període voluntari de pagament a aquella data, sinó a les defuncions que es produeixin a partir d’aquella data. Aquestes petites matisacions, ja sumen més de mil milions d’Euros pel futur Govern de la Generalitat.
Per tant, per a tots aquells que hi tinguin interès, crec que és aquest l’anàlisi realista a fer sobre la qüestió, que no està malament, perquè seria pitjor que no hi hagués supressió de l’impost o que, havent-n’hi, els efectes de la reforma es produïssin només per les defuncions que es produïssin a partir de la seva entrada en vigor, el que ens situaria, probablement, al 1 de gener de 2012.
No obstant això, pel que pugui ser i passar, no està de més que els hereus de familiars morts a la segona meitat del 2010, esgotin els 6 mesos abans no liquidin i, fins i tot, demanin una pròrroga de 6 mesos més, no fos cas que al final, per art de màgia i de circumstàncies de la política i de les campanyes electorals, aquest es convertís en cavall de batalla de darrera hora i es fessin promeses d’aquelles que ara per ara no es veuen a venir. Però Senyors polítics, si us plau, no prometin més del que poden oferir realment, perquè aquest cop el futur del país pot quedar molt compromès.
Recentment es va modificar aquest impost a Catalunya, mitjançant la Llei 19/2010, de 7 de juny, de regulació de l’Impost de Successions i Donacions, que principalment incorpora les millores introduïdes per la Llei 26/2009, de 23 de desembre, de mesures fiscals, financeres i administratives, millorant de forma molt important la fiscalitat per a descendents i cònjuges.
El que bàsicament ha fet la nova regulació ha estat elevar de forma molt significativa els mínims exempts per cònjuges i fills, passar a dos anys el període màxim d’ajornament de pagament, s’han reduït els trams de l’estructura tarifaria i s’han suprimit els coeficients per patrimoni preexistent. Tant per a l’empresa familiar com per a l’habitatge habitual, la reducció s’ha mantingut en el 95%.
Aquesta modificació s’ha plantejat per part del Govern de la Generalitat com a gradual, a partir de l’any 2010 i fins al juliol de 2011, data en la qual ja s’hauria implementat íntegrament la reforma.
Amb tot això, ara immersos ja en campanya electoral, una promesa preelectoral i electoral de CIU ha estat en el sentit d’assegurar la quasi supressió o, dit d’altra manera, la bonificació del 99% en la quota de l’impost per els descendents i altres familiars fins a un grau que cal veure on es fixa. .
La promesa ve ja d’antic i ja a l’any 2009 quan es discutia la Llei de Pressupostos de la Generalitat pel 2010, CIU var parlar de la conveniència que existís un règim transitori favorable als ciutadans de Catalunya, que tingués en compte no només les defuncions a partir del dia 1 de gener de 2010, sinó totes aquelles liquidacions en període voluntari de liquidació a aquella data.
Aquesta expectativa podia afavorir fins i tot defuncions que haguessin ocorregut a principis de 2009 i que mitjançant pròrroga haguessin allargat el període voluntari de liquidació fins al 2010.
El temps ha anat passant i ara ja ens trobem al mes de novembre de 2010, amb eleccions el dia 28 i si CIU aconseguís fer govern, que sembla que totes li ponen en aquest sentit, probablement no abordés la reforma d’aquest impost fins molt entrat o quasi acabat el 2011, amb la qual cosa, la retroactivitat a totes les liquidacions en període voluntari a 1 de gener de 2010, la veig molt i molt difícil.
La dificultat d’aquella retroactivitat no ve tant pel fet que sigui conceptualment o legalment impossible, sinó perquè no hi ha diners. Els diners que ens havien de venir amb el famós Estatut no ens arriben, i si ens arriben no són suficients per subsistir dignament com a país i per això ens hem hagut d’endeutar al 7,75% per poder col·locar una emissió de bons de la Generalitat, un mes abans de les eleccions, per poder pagar sous i deutes durant octubre i novembre, perquè sinó el sistema feia fallida.
Realment crec que encara que la supressió de l’impost de successions és de justícia, pel greuge comparatiu que significa el règim d’altres comunitats autònomes i també per la sagnant repercussió que té sobre l’estalvi i el patrimoni familiar, el cert és que en aquest moments la Generalitat de Catalunya no està en disposició de poder prescindir d’uns ingressos com aquests, perquè la cosa està molt greu i no es veu que la conjuntura hagi de canviar a curt o mig termini. Faran falta molts diners per redreçar la situació del país i no serà gens fàcil obtenir-los si no és endeutant més la Generalitat.
Havent seguit els discursos que fan ara els representants de CIU sobre la qüestió, veig que la idea de règim transitori que tenen s’ha vist afectada per la greu crisi econòmica i financera de la Generalitat i s’ha vist tocada pel seny, desplaçant-la un any, o sigui, al 1 de gener de 2011. A més ja no fan referència a totes les liquidacions que estiguin en període voluntari de pagament a aquella data, sinó a les defuncions que es produeixin a partir d’aquella data. Aquestes petites matisacions, ja sumen més de mil milions d’Euros pel futur Govern de la Generalitat.
Per tant, per a tots aquells que hi tinguin interès, crec que és aquest l’anàlisi realista a fer sobre la qüestió, que no està malament, perquè seria pitjor que no hi hagués supressió de l’impost o que, havent-n’hi, els efectes de la reforma es produïssin només per les defuncions que es produïssin a partir de la seva entrada en vigor, el que ens situaria, probablement, al 1 de gener de 2012.
No obstant això, pel que pugui ser i passar, no està de més que els hereus de familiars morts a la segona meitat del 2010, esgotin els 6 mesos abans no liquidin i, fins i tot, demanin una pròrroga de 6 mesos més, no fos cas que al final, per art de màgia i de circumstàncies de la política i de les campanyes electorals, aquest es convertís en cavall de batalla de darrera hora i es fessin promeses d’aquelles que ara per ara no es veuen a venir. Però Senyors polítics, si us plau, no prometin més del que poden oferir realment, perquè aquest cop el futur del país pot quedar molt compromès.
EL MÓN HA CANVIAT MOLT. REACCIONEM JA!
Els estats estan en fallida i també les comunitats autònomes i els municipis. Les administracions ja no poden pagar a temps i estan ensorrant moltes empreses per culpa de la morositat.
Les empreses estan demandant als ajuntaments perquè o ataquen o moren, com a últim recurs abans de tancar. Hi ha qui s’està atrevint fins i tot a demanar responsabilitats personals als alcaldes i als secretaris i tresorers per la seva negligència.
Una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia ha donat un gir inesperat al problema de la mora de les administracions públiques i ha responsabilitzat a l’alcalde i al secretari d’un municipi morós.
Les administracions s’endeuten fins a límits insospitats, fins i tot uns dies abans d’unes eleccions perquè sinó no poden pagar els sous dels funcionaris i altres obligacions.
Les administracions, per poder captar crèdit, ofereixen rendibilitats als inversors, superiors a les que ofereixen les entitats de crèdit i fan competència a les entitats financeres, però per altra banda els paguen sucoses comissions per col·locar-los el deute; que ja no es sap si són comissions o subvencions encobertes.
Les entitats de crèdit no donen crèdit com abans. El donen amb comptagotes però en base a uns criteris que ja ningú coneix i que tenen a tothom desorientat. No obstant, totes elles pregonen públicament que segueixen donant crèdit i que no és cert que no facilitin el crèdit a les empreses i persones físiques.
Moltes entitats financeres, principalment caixes, desapareixen i en sorgeixen de noves amb noms desconeguts fins ara. Els clients de Caixa de Girona, de cop i volta són clients de La Caixa, sense que ningú els hagi consultat res.
Altres entitats financeres de primer nivell mundial fan fallida. Els diners ja no estan segurs enlloc. L’entitat aparentment més solvent resulta que està corcada per dins com un bolet, però per fora lluen com l’or. El mes fort és que els estats, els organismes supervisors, les firmes d’auditoria, els directius, els empleats i tothom, ho tolera i ho permet, quan molts d’ells ja ho saben que aquell bolet no es pot aprofitar, que el dia que algú l’obri, s’haurà de tirar.
Mentre els Estats ajuden a les entitats financeres amb els diners dels contribuents, aquestes acomiaden directius amb indemnitzacions de força milions d’Euros, sense cap limitació; però aquells contribuents veuen com a ells se’ls nega el crèdit.
És interessant veure com a un alt directiu d’una entitat financera que ha de desaparèixer per la imprudent i negligent gestió de la direcció i administració de l’empresa, que l’ha portat a la ruïna, se li paguen una quantitat milionàries per acomiadar-lo, quan seria de justícia que les pagués ell.
És frustrant veure com en fundacions importants on es descobreix tot tipus de frau i corrupció, perpetrada durant molts anys i de forma evident, tots els membres del patronat, senyors i senyores de l’alta burgesia catalana, surten impol·luts i indemnes. Ai qui s’atreveixi a dir que tots els membres del patronat de la fundació són responsables del que han fet els seus gestors!. Aquell qui denunciï una cosa tant evident des d’un punt de vista jurídic, serà un radical antipatriota.
Ja no ens podem fiar ni de les entitats de rating, ni de les firmes d’auditoria, ni dels organismes públics de control.
A cada estora que s’aixeca, sorgeixen uns quans escàndols de corrupció. Sembla que no hi hagi un pam de net enlloc. Sé que hi ha molta gent que treballa honestament al sector públic i en la funció pública, però malauradament el nombre de persones que no ho fan és massa alt, s’ha de rebaixar perquè el sistema sigui sostenible. Els honestos no només han de ser-ho d’una forma passiva, sinó que hauran de ser herois i dedicar-se a denunciar a tots aquells que vegin que no ho són. Seria bonic, però no passarà, perquè a la majoria no els farien cas si es comportessin així i, a més, perdrien la feina i el sou.
Les entitats que asseguraven el risc de crèdit, ja no l’asseguren. Només ho fan en certs casos, per certes empreses i sectors, però ja ningú sap ben bé en quins casos, per quina quantitat i per quan temps.
Els deutors no paguen i no els passa res. S’impaguen lletres de canvi, xecs, pagarés, hipoteques i el que faci falta i sembla que no passi gaire res. No hi ha persona més valenta a Espanya que un insolvent, perquè pot fer el que vulgui i no li passa res.
En aquest entorn, ens aproven una Llei de sistemes de pagament que dóna dret als deutors a retornar els seus rebuts durant 8 setmanes des de que es va fer el càrrec, en el cas que haguessin consentit aquell càrrec, i de 13 mesos en el cas que no l’haguéssin consentit. Vinga, xauxa, a retornar-ho tot que és gratuït!
Es fa una llei per prevenir la morositat i limitar els terminis de pagament i els primers que la incompleixen són les administracions. Dons anem arreglats!. Però que no ho viem tots que així no podem funcionar?. Que no ho veiem tots que això és insostenible?. Fem alguna cosa i ràpid, senyors, o tot se’ns enfonsa!.
És evident que hi ha empresaris que no poden pagar per circumstàncies que no els són imputables i que són gent honesta i complidora i, malauradament, aquests casos abunden actualment i, evidentment, no em refereixo a aquests en la meva crítica, sinó que els defenso. Ells són víctimes davant tot un seguit d’altres que s’haurien de poder apartar del terreny de joc perquè són un perill en potència i campen al seu aire, fent un frau aquí, deixant un deute allà, muntant un negoci més enllà i si no poden pagar no paguen i cap problema.
Falta seguretat jurídica. Contínuament s’estan canviant les lleis, cada cop hi ha més normes i reglamentacions inassumibles. El maremagnum normatiu fa que ningú sàpiga on està i si ho fa tot bé o si pot tenir una inspecció i una sanció, que li pot ensorrar l’empresa.
Falta confiança en el sistema judicial. Sobre casos exactament iguals els jutjats fallen de forma diferent. La justícia és tant lenta que no resol problemes comercials o empresarials, perquè quan els resol ja és tard. Els empresaris no confien en la justícia i això fa que hagin d’acceptar mals acord, o oblidar drets i no demanar responsabilitats, perquè anar a judici molts cops és pitjor.
La pressió fiscal i de la seguretat social a les empreses és molt gran. També és gran la pressió d’altres organismes i institucions, com Medi Ambient, l’ACA, o altres.
Perquè qualsevol desenvolupament urbanístic requereix de mitjana uns 7 anys. Perquè si un empresari necessita més sol per poder engrandir la seva indústria, les coses són tan complicades i difícils?. Ha arribat un moment en que la cosa ha sortit de mare, que els ajuntaments no funcionen i tampoc la Generalitat i tots els seus organismes. S’han invertit els criteris i ara és més important una tortugueta, un cranc o una au que els llocs de treball i el progrés empresarial i econòmic d’una localitat o regió.
A moltes empreses els han baixat molt les vendes, els ha pujat molt la morositat, els han tallat el crèdit bancari i no poden reestructurar-se perquè és car i no tenen diners per fer-ho. Què poden fer en aquestes circumstàncies?.
Creuen que la reforma laboral operada soluciona aquesta situació?. És evident que no. S’ha fet una reforma per enganyar a Europa, però que realment no solventa el problema estructural de la rigidesa del sistema laboral espanyol.
Les entitats financeres abusen de forma deliberada i manifesta, sense que el legislador o l’executiu actuïn i deixant-ho tot a mans del poder judicial, que ja hem dit com està. Així coses tant abusives com els famosos swap o permutes financeres o els sòls de les hipoteques, sembla mentida que es permetin, mentre contribueixen a dessagnar una mica més a pobres empresaris i particulars.
Altres abusos d’altres grans corporacions, també clamen al cel i la indefensió de l’usuari i consumidor és total.
Han canviat les regles del joc. Han canviat les circumstàncies. Ha canviat la conjuntura, el marc en el que els empresaris s’han de desenvolupar. Ara es juga amb unes regles diferents, totalment canviades, però que la majoria d’empresaris no les coneixen bé i no s’hi han adaptat i així no es pot jugar i molt menys guanyar una partida. Tothom està descol·locat i qui digui que no probablement és perquè no ho sap, però també ho està. Ni els més experts saben on som i cap on anem.
Això és com si una persona vol jugar al pocker, als escacs o al monopoli i no coneix les regles del joc. Fins que no les hagi aprés i hagi jugat força partides, no es podrà dir que sap jugar, doncs, per fer d’empresari s’ha de saber jugar perquè sinó es pot perdre tot en quatre dies. Però per saber jugar hi ha d’haver unes normes clares i conegudes, públiques, a les que atenir-se i ara no hi són.
A més aquestes normes han de ser estables, han de romandre durant temps, han de ser permanents, perquè sinó quan encara no les hem après ja s’han canviat per unes altres i així no es pot jugar. Imaginem un joc com els escacs, quines normes han estat inamovibles durant segles, que de cop i volta algú comencés a moure el rei com el cavall o els peons con els àlfils i que ens queixéssim i ens diguessin que han canviat les normes i que ara es pot fer així i que intentéssim adaptar-nos-hi però enlloc trobéssim un manual o algú que realment ens sabés explicar el perquè han canviat les normes, quines normes són les noves i si aquestes es mantindran estables o seguiran havent-hi canvis i per quan temps. Doncs, bé, això significaria la desaparició dels escacs i en el mercat econòmic i empresarial, significa la desaparició de moltes empreses i sectors sencers.
Hi ha un munt d’empreses que han tancat i estan tancant perquè no saben o no es poden adaptar a les noves regles de joc, a les noves circumstàncies.
Hi ha altres estats, com pot ser Xina o Índia, que juguen amb les seves pròpies regles i que els seus operadors han après a moure’s en aquell marc i saben com moure’s a nivell global i local i veuen el futur i pensen en tot el món com a tauler de joc. A aquells sembla que no els va tant malament; sinó tot el contrari, els va bé i s’estan convertint en els guanyadors de la partida. O ens espavilem i ens fixem unes normes clares de joc per nosaltres mateixos i així poder competir amb aquells altres que juguem amb les seves, o ens arrasaran com una estampida d’animals salvatges.
És hora de rectificar, és hora de construir, és l’hora dels emprenedors, de la gent honesta, de la gent preparada, de la formació, de l’esforç, de la constància, de la intel·ligència, de la dedicació, de la imaginació, de la col·laboració, de l’exportació, de la innovació, de la recerca, de la creativitat, del desenvolupament. Ara ja és l’hora senyors, o ens hi posem tots, cadascun des del seu lloc, i entre tots comencem a fer les coses bé i a denunciar a tot aquell qui les faci malament, o no ens en sortirem perquè n’hi ha d’altres que això ho tenen més clar que nosaltres i des de fa més temps i ens passaran la mà per la cara si no ens despertem i reaccionem.
Hem estat sempre un país emprenedor, treballador, creatiu i assenyat. Retornem als origens i a lluitar, perquè això és una guerra que hem de guanyar.
(No sé qui estarà d’acord o qui no amb el meu anàlisi, però els puc assegurar que m’ha servit per desforgar-me una mica)
Les empreses estan demandant als ajuntaments perquè o ataquen o moren, com a últim recurs abans de tancar. Hi ha qui s’està atrevint fins i tot a demanar responsabilitats personals als alcaldes i als secretaris i tresorers per la seva negligència.
Una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia ha donat un gir inesperat al problema de la mora de les administracions públiques i ha responsabilitzat a l’alcalde i al secretari d’un municipi morós.
Les administracions s’endeuten fins a límits insospitats, fins i tot uns dies abans d’unes eleccions perquè sinó no poden pagar els sous dels funcionaris i altres obligacions.
Les administracions, per poder captar crèdit, ofereixen rendibilitats als inversors, superiors a les que ofereixen les entitats de crèdit i fan competència a les entitats financeres, però per altra banda els paguen sucoses comissions per col·locar-los el deute; que ja no es sap si són comissions o subvencions encobertes.
Les entitats de crèdit no donen crèdit com abans. El donen amb comptagotes però en base a uns criteris que ja ningú coneix i que tenen a tothom desorientat. No obstant, totes elles pregonen públicament que segueixen donant crèdit i que no és cert que no facilitin el crèdit a les empreses i persones físiques.
Moltes entitats financeres, principalment caixes, desapareixen i en sorgeixen de noves amb noms desconeguts fins ara. Els clients de Caixa de Girona, de cop i volta són clients de La Caixa, sense que ningú els hagi consultat res.
Altres entitats financeres de primer nivell mundial fan fallida. Els diners ja no estan segurs enlloc. L’entitat aparentment més solvent resulta que està corcada per dins com un bolet, però per fora lluen com l’or. El mes fort és que els estats, els organismes supervisors, les firmes d’auditoria, els directius, els empleats i tothom, ho tolera i ho permet, quan molts d’ells ja ho saben que aquell bolet no es pot aprofitar, que el dia que algú l’obri, s’haurà de tirar.
Mentre els Estats ajuden a les entitats financeres amb els diners dels contribuents, aquestes acomiaden directius amb indemnitzacions de força milions d’Euros, sense cap limitació; però aquells contribuents veuen com a ells se’ls nega el crèdit.
És interessant veure com a un alt directiu d’una entitat financera que ha de desaparèixer per la imprudent i negligent gestió de la direcció i administració de l’empresa, que l’ha portat a la ruïna, se li paguen una quantitat milionàries per acomiadar-lo, quan seria de justícia que les pagués ell.
És frustrant veure com en fundacions importants on es descobreix tot tipus de frau i corrupció, perpetrada durant molts anys i de forma evident, tots els membres del patronat, senyors i senyores de l’alta burgesia catalana, surten impol·luts i indemnes. Ai qui s’atreveixi a dir que tots els membres del patronat de la fundació són responsables del que han fet els seus gestors!. Aquell qui denunciï una cosa tant evident des d’un punt de vista jurídic, serà un radical antipatriota.
Ja no ens podem fiar ni de les entitats de rating, ni de les firmes d’auditoria, ni dels organismes públics de control.
A cada estora que s’aixeca, sorgeixen uns quans escàndols de corrupció. Sembla que no hi hagi un pam de net enlloc. Sé que hi ha molta gent que treballa honestament al sector públic i en la funció pública, però malauradament el nombre de persones que no ho fan és massa alt, s’ha de rebaixar perquè el sistema sigui sostenible. Els honestos no només han de ser-ho d’una forma passiva, sinó que hauran de ser herois i dedicar-se a denunciar a tots aquells que vegin que no ho són. Seria bonic, però no passarà, perquè a la majoria no els farien cas si es comportessin així i, a més, perdrien la feina i el sou.
Les entitats que asseguraven el risc de crèdit, ja no l’asseguren. Només ho fan en certs casos, per certes empreses i sectors, però ja ningú sap ben bé en quins casos, per quina quantitat i per quan temps.
Els deutors no paguen i no els passa res. S’impaguen lletres de canvi, xecs, pagarés, hipoteques i el que faci falta i sembla que no passi gaire res. No hi ha persona més valenta a Espanya que un insolvent, perquè pot fer el que vulgui i no li passa res.
En aquest entorn, ens aproven una Llei de sistemes de pagament que dóna dret als deutors a retornar els seus rebuts durant 8 setmanes des de que es va fer el càrrec, en el cas que haguessin consentit aquell càrrec, i de 13 mesos en el cas que no l’haguéssin consentit. Vinga, xauxa, a retornar-ho tot que és gratuït!
Es fa una llei per prevenir la morositat i limitar els terminis de pagament i els primers que la incompleixen són les administracions. Dons anem arreglats!. Però que no ho viem tots que així no podem funcionar?. Que no ho veiem tots que això és insostenible?. Fem alguna cosa i ràpid, senyors, o tot se’ns enfonsa!.
És evident que hi ha empresaris que no poden pagar per circumstàncies que no els són imputables i que són gent honesta i complidora i, malauradament, aquests casos abunden actualment i, evidentment, no em refereixo a aquests en la meva crítica, sinó que els defenso. Ells són víctimes davant tot un seguit d’altres que s’haurien de poder apartar del terreny de joc perquè són un perill en potència i campen al seu aire, fent un frau aquí, deixant un deute allà, muntant un negoci més enllà i si no poden pagar no paguen i cap problema.
Falta seguretat jurídica. Contínuament s’estan canviant les lleis, cada cop hi ha més normes i reglamentacions inassumibles. El maremagnum normatiu fa que ningú sàpiga on està i si ho fa tot bé o si pot tenir una inspecció i una sanció, que li pot ensorrar l’empresa.
Falta confiança en el sistema judicial. Sobre casos exactament iguals els jutjats fallen de forma diferent. La justícia és tant lenta que no resol problemes comercials o empresarials, perquè quan els resol ja és tard. Els empresaris no confien en la justícia i això fa que hagin d’acceptar mals acord, o oblidar drets i no demanar responsabilitats, perquè anar a judici molts cops és pitjor.
La pressió fiscal i de la seguretat social a les empreses és molt gran. També és gran la pressió d’altres organismes i institucions, com Medi Ambient, l’ACA, o altres.
Perquè qualsevol desenvolupament urbanístic requereix de mitjana uns 7 anys. Perquè si un empresari necessita més sol per poder engrandir la seva indústria, les coses són tan complicades i difícils?. Ha arribat un moment en que la cosa ha sortit de mare, que els ajuntaments no funcionen i tampoc la Generalitat i tots els seus organismes. S’han invertit els criteris i ara és més important una tortugueta, un cranc o una au que els llocs de treball i el progrés empresarial i econòmic d’una localitat o regió.
A moltes empreses els han baixat molt les vendes, els ha pujat molt la morositat, els han tallat el crèdit bancari i no poden reestructurar-se perquè és car i no tenen diners per fer-ho. Què poden fer en aquestes circumstàncies?.
Creuen que la reforma laboral operada soluciona aquesta situació?. És evident que no. S’ha fet una reforma per enganyar a Europa, però que realment no solventa el problema estructural de la rigidesa del sistema laboral espanyol.
Les entitats financeres abusen de forma deliberada i manifesta, sense que el legislador o l’executiu actuïn i deixant-ho tot a mans del poder judicial, que ja hem dit com està. Així coses tant abusives com els famosos swap o permutes financeres o els sòls de les hipoteques, sembla mentida que es permetin, mentre contribueixen a dessagnar una mica més a pobres empresaris i particulars.
Altres abusos d’altres grans corporacions, també clamen al cel i la indefensió de l’usuari i consumidor és total.
Han canviat les regles del joc. Han canviat les circumstàncies. Ha canviat la conjuntura, el marc en el que els empresaris s’han de desenvolupar. Ara es juga amb unes regles diferents, totalment canviades, però que la majoria d’empresaris no les coneixen bé i no s’hi han adaptat i així no es pot jugar i molt menys guanyar una partida. Tothom està descol·locat i qui digui que no probablement és perquè no ho sap, però també ho està. Ni els més experts saben on som i cap on anem.
Això és com si una persona vol jugar al pocker, als escacs o al monopoli i no coneix les regles del joc. Fins que no les hagi aprés i hagi jugat força partides, no es podrà dir que sap jugar, doncs, per fer d’empresari s’ha de saber jugar perquè sinó es pot perdre tot en quatre dies. Però per saber jugar hi ha d’haver unes normes clares i conegudes, públiques, a les que atenir-se i ara no hi són.
A més aquestes normes han de ser estables, han de romandre durant temps, han de ser permanents, perquè sinó quan encara no les hem après ja s’han canviat per unes altres i així no es pot jugar. Imaginem un joc com els escacs, quines normes han estat inamovibles durant segles, que de cop i volta algú comencés a moure el rei com el cavall o els peons con els àlfils i que ens queixéssim i ens diguessin que han canviat les normes i que ara es pot fer així i que intentéssim adaptar-nos-hi però enlloc trobéssim un manual o algú que realment ens sabés explicar el perquè han canviat les normes, quines normes són les noves i si aquestes es mantindran estables o seguiran havent-hi canvis i per quan temps. Doncs, bé, això significaria la desaparició dels escacs i en el mercat econòmic i empresarial, significa la desaparició de moltes empreses i sectors sencers.
Hi ha un munt d’empreses que han tancat i estan tancant perquè no saben o no es poden adaptar a les noves regles de joc, a les noves circumstàncies.
Hi ha altres estats, com pot ser Xina o Índia, que juguen amb les seves pròpies regles i que els seus operadors han après a moure’s en aquell marc i saben com moure’s a nivell global i local i veuen el futur i pensen en tot el món com a tauler de joc. A aquells sembla que no els va tant malament; sinó tot el contrari, els va bé i s’estan convertint en els guanyadors de la partida. O ens espavilem i ens fixem unes normes clares de joc per nosaltres mateixos i així poder competir amb aquells altres que juguem amb les seves, o ens arrasaran com una estampida d’animals salvatges.
És hora de rectificar, és hora de construir, és l’hora dels emprenedors, de la gent honesta, de la gent preparada, de la formació, de l’esforç, de la constància, de la intel·ligència, de la dedicació, de la imaginació, de la col·laboració, de l’exportació, de la innovació, de la recerca, de la creativitat, del desenvolupament. Ara ja és l’hora senyors, o ens hi posem tots, cadascun des del seu lloc, i entre tots comencem a fer les coses bé i a denunciar a tot aquell qui les faci malament, o no ens en sortirem perquè n’hi ha d’altres que això ho tenen més clar que nosaltres i des de fa més temps i ens passaran la mà per la cara si no ens despertem i reaccionem.
Hem estat sempre un país emprenedor, treballador, creatiu i assenyat. Retornem als origens i a lluitar, perquè això és una guerra que hem de guanyar.
(No sé qui estarà d’acord o qui no amb el meu anàlisi, però els puc assegurar que m’ha servit per desforgar-me una mica)
INNOVACIÓ I DRET
Sóc dels que crec que el futur de l’economia gironina passa inexorablement per la innovació. O som capaços d’innovar o no prosperarem!
Sota el paraigua de la innovació actualment s’hi aixopluguen tota una sèrie de conceptes (com ara creativitat, inventiva, novetat, coneixement, recerca, desenvolupament, talent, excel·lència, etc.) cadascun dels quals, per separat, té molta importància.
D’un temps ençà percebo que els creadors, investigadors, emprenedors, polítics, professors, empresaris, agents socials i d’altres, han anat agafant consciència de la necessitat imperiosa d’innovar i em sembla que tenim els mitjans, oportunitats i recursos necessaris per poder-ho fer, sens perjudici que pugui haver-hi moltes coses a millorar i que s’hagin de fer molts esforços per assolir el nivell òptim.
Amb tot això, normalment passa desapercebuda la importància del Dret en el món de la innovació. El Dret és una peça fonamental dins la maquinària de la innovació. M’atreviria a dir que en el món en què vivim, sense el Dret no hi ha innovació possible.
El resultat de l’esforç dels innovadors, siguin creadors, inventors, emprenedors, empresaris o d’altres, ha d’estar protegit d’alguna manera segura i eficaç; altrament, si tothom pogués aprofitar-se’n lliurement, sense cap avantatge per a l’innovador, l’al·licient d’innovar minvaria en gran mesura.
La protecció dels drets dels innovadors es pot aconseguir via contractual, amb contractes de confidencialitat, de no competència, de transferència de tecnologia o de know how i d’altres, però també està prevista legalment, mitjançant la protecció de la propietat intel·lectual (drets d’autor) i la protecció de la propietat industrial (patents, models d’utilitat, dissenys i marques).
Per posar només un exemple senzill, el software o programari informàtic està protegit per la Llei de Propietat Intel·lectual i els autors (desenvolupadors informàtics) tenen sobre la seva obra uns drets econòmics que els permeten treure un rendiment de la seva creació.
Al mateix temps, el Dret és molt present en tot el procés de conversió de la creació, de l’invent o del resultat, en un projecte empresarial, procés que requereix la constitució d’una persona jurídica, la regulació de la relació entre els socis, la concreció de la relació amb els finançadors, la planificació d’un marc legal de relacions comercials nacionals i internacionals per a la venda del producte final i la regulació d’acords de col·laboració amb centres de coneixement (com les universitats) o amb socis estratègics, mitjançant joint ventures o altres tipus de col·laboració.
A les nostres contrades tenim un exemple clar de societat innovadora:: la societat AB-BIOTICS, que recentment ha entrat a cotitzar al MAB (Mercat Alternatiu Borsari). Doncs també en el procés de sortida a cotització en un mercat secundari, com pot ser el MAB o d’altres, el Dret hi juga un paper clau.
Convé, doncs, que els innovadors i totes aquelles persones relacionades amb la innovació tinguin present el Dret a l’hora d’actuar, perquè d’altra manera poden trobar-se amb dificultats i problemes innecessaris.
Sota el paraigua de la innovació actualment s’hi aixopluguen tota una sèrie de conceptes (com ara creativitat, inventiva, novetat, coneixement, recerca, desenvolupament, talent, excel·lència, etc.) cadascun dels quals, per separat, té molta importància.
D’un temps ençà percebo que els creadors, investigadors, emprenedors, polítics, professors, empresaris, agents socials i d’altres, han anat agafant consciència de la necessitat imperiosa d’innovar i em sembla que tenim els mitjans, oportunitats i recursos necessaris per poder-ho fer, sens perjudici que pugui haver-hi moltes coses a millorar i que s’hagin de fer molts esforços per assolir el nivell òptim.
Amb tot això, normalment passa desapercebuda la importància del Dret en el món de la innovació. El Dret és una peça fonamental dins la maquinària de la innovació. M’atreviria a dir que en el món en què vivim, sense el Dret no hi ha innovació possible.
El resultat de l’esforç dels innovadors, siguin creadors, inventors, emprenedors, empresaris o d’altres, ha d’estar protegit d’alguna manera segura i eficaç; altrament, si tothom pogués aprofitar-se’n lliurement, sense cap avantatge per a l’innovador, l’al·licient d’innovar minvaria en gran mesura.
La protecció dels drets dels innovadors es pot aconseguir via contractual, amb contractes de confidencialitat, de no competència, de transferència de tecnologia o de know how i d’altres, però també està prevista legalment, mitjançant la protecció de la propietat intel·lectual (drets d’autor) i la protecció de la propietat industrial (patents, models d’utilitat, dissenys i marques).
Per posar només un exemple senzill, el software o programari informàtic està protegit per la Llei de Propietat Intel·lectual i els autors (desenvolupadors informàtics) tenen sobre la seva obra uns drets econòmics que els permeten treure un rendiment de la seva creació.
Al mateix temps, el Dret és molt present en tot el procés de conversió de la creació, de l’invent o del resultat, en un projecte empresarial, procés que requereix la constitució d’una persona jurídica, la regulació de la relació entre els socis, la concreció de la relació amb els finançadors, la planificació d’un marc legal de relacions comercials nacionals i internacionals per a la venda del producte final i la regulació d’acords de col·laboració amb centres de coneixement (com les universitats) o amb socis estratègics, mitjançant joint ventures o altres tipus de col·laboració.
A les nostres contrades tenim un exemple clar de societat innovadora:: la societat AB-BIOTICS, que recentment ha entrat a cotitzar al MAB (Mercat Alternatiu Borsari). Doncs també en el procés de sortida a cotització en un mercat secundari, com pot ser el MAB o d’altres, el Dret hi juga un paper clau.
Convé, doncs, que els innovadors i totes aquelles persones relacionades amb la innovació tinguin present el Dret a l’hora d’actuar, perquè d’altra manera poden trobar-se amb dificultats i problemes innecessaris.
DE JORDI PUJOL A AB-BIÒTICS
Ahir va ser un dia complet i rodó. Per un costat va venir en Jordi Pujol a fer una conferència a Tribuna de Girona sobre “Vicens Vives i el seu llegat econòmic i polític” i per una altra banda l’empresa gironina, amb accionistes també gironins i molt joves, va sortir a cotitzar al Mercat Alternatiu Borsari (MAB).
La conferència d’en Pujol va ser d’un molt alt nivell, com era d’esperar, perquè si de política en sap, en sap tan o més d’història i més d’historiadors com en Vicens Vives o en Soldevila, de qui en parla com qui parla d’un amic, amb ple coneixement del què feien, deien, no deien i pensaven.
En Pujol ens va confessar que ell s’havia equivocat pensant que Catalunya tenia un encaix acceptable dins d’Espanya i que Espanya podia canviar per deixar encaixar a Catalunya d’una forma digna. Trobo que té molt de valor fer aquesta confessió als seus vuitanta anys, atès que ha dedicat molta part de la seva vida i tota la seva vida política a buscar i predicar aquell encaix.
En Pujol diu que Espanya no ha canviat ni canviarà, que ara ja no creu en l’encaix, que la relació s’ha trencat. Però al mateix temps diu que no sap quina és la solució i que la de la independència li fa por, que no sap cap on ens pot portar, que ell l’ha esquivat tota la vida i que no serà ara a la seva edat quan es posarà a defensar-la, però que entén bé que cada cop hi hagi més gent que la defensi.
Dins aquest realisme nu que presenta el President, no se’n pot estar de buscar-hi la part positiva i diu que aquesta part positiva existeix i ell la veu i diu que també la va saber veure en Vicens Vives al estudiar el Segle XIII, que va ser un dels segles pitjors per a Catalunya. Diu que la part positiva, igual que deia en Vicenç Vives, està en “la feina i l’eina”, o sigui, en la feina ben feta, en la societat civil, en definitiva, com ell diu, en “la resistència”. En paraules seves, “ara el que ens toca és resistir”.
Doncs quin exemple millor a les comarques gironines de feina ben feta, de societat civil, d’emprenedoria i de futur, que la sortida d’AB-BIOTICS, S.A. al MAB. En Pujol té raó. Una cosa és la política, que ja veurem cap on ha d’anar en aquests moments i que ens té a tots una mica desorientats i excitats i una altra cosa és la societat civil, que està ferma, que funciona, que resisteix malgrat tot, que és molt.
No vaig poder anar a la tocada de campana de dimarts al parquet de Barcelona, a la que em varen convidar, i em va saber greu, però el que sí que he fet és comprar accions de la primera empresa gironina que cotitza en un mercat de borsa. Em fa il·lusió ser accionista d’aquesta empresa, ser soci d’aquests emprenedors; me la sento una mica meva.
Sembla mentida que de vegades es sent que Girona és molt emprenedora i que hi ha molta indústria i empresa familiar, però que encara cap empresa hagués sortit a cotitzar a borsa i que la primera hagi estat una empresa constituïda des de fa molt poc per uns joves sense experiència empresarial, però amb valentia, coneixements, confiança, seguretat i tot el que s’ha de tenir perquè les nostres comarques i el nostre país resisteixi, tal com en Pujol demanava i aconsellava.
Estic content doncs, per veure com en Pujol encara està en plena forma i segueix essent un referent a escoltar i tenir molt en compte, i com els joves emprenedors gironins són ara, enmig de la més gran crisi econòmica, capaços de fer el que no havia sabut fer cap altra empresari anterior i present, anar a buscar finançament al mercat borsari i aconseguir-ho amb èxit. Al primer dia de cotització les accions varen pujar un 4,7%. Si teniu diners per invertir, pot ser una bona opció invertir en Girona, en empreses gironines i a veure si n’hi ha més que s’hi apuntin.
Gironins, hi ha motius per ser optimistes!.
La conferència d’en Pujol va ser d’un molt alt nivell, com era d’esperar, perquè si de política en sap, en sap tan o més d’història i més d’historiadors com en Vicens Vives o en Soldevila, de qui en parla com qui parla d’un amic, amb ple coneixement del què feien, deien, no deien i pensaven.
En Pujol ens va confessar que ell s’havia equivocat pensant que Catalunya tenia un encaix acceptable dins d’Espanya i que Espanya podia canviar per deixar encaixar a Catalunya d’una forma digna. Trobo que té molt de valor fer aquesta confessió als seus vuitanta anys, atès que ha dedicat molta part de la seva vida i tota la seva vida política a buscar i predicar aquell encaix.
En Pujol diu que Espanya no ha canviat ni canviarà, que ara ja no creu en l’encaix, que la relació s’ha trencat. Però al mateix temps diu que no sap quina és la solució i que la de la independència li fa por, que no sap cap on ens pot portar, que ell l’ha esquivat tota la vida i que no serà ara a la seva edat quan es posarà a defensar-la, però que entén bé que cada cop hi hagi més gent que la defensi.
Dins aquest realisme nu que presenta el President, no se’n pot estar de buscar-hi la part positiva i diu que aquesta part positiva existeix i ell la veu i diu que també la va saber veure en Vicens Vives al estudiar el Segle XIII, que va ser un dels segles pitjors per a Catalunya. Diu que la part positiva, igual que deia en Vicenç Vives, està en “la feina i l’eina”, o sigui, en la feina ben feta, en la societat civil, en definitiva, com ell diu, en “la resistència”. En paraules seves, “ara el que ens toca és resistir”.
Doncs quin exemple millor a les comarques gironines de feina ben feta, de societat civil, d’emprenedoria i de futur, que la sortida d’AB-BIOTICS, S.A. al MAB. En Pujol té raó. Una cosa és la política, que ja veurem cap on ha d’anar en aquests moments i que ens té a tots una mica desorientats i excitats i una altra cosa és la societat civil, que està ferma, que funciona, que resisteix malgrat tot, que és molt.
No vaig poder anar a la tocada de campana de dimarts al parquet de Barcelona, a la que em varen convidar, i em va saber greu, però el que sí que he fet és comprar accions de la primera empresa gironina que cotitza en un mercat de borsa. Em fa il·lusió ser accionista d’aquesta empresa, ser soci d’aquests emprenedors; me la sento una mica meva.
Sembla mentida que de vegades es sent que Girona és molt emprenedora i que hi ha molta indústria i empresa familiar, però que encara cap empresa hagués sortit a cotitzar a borsa i que la primera hagi estat una empresa constituïda des de fa molt poc per uns joves sense experiència empresarial, però amb valentia, coneixements, confiança, seguretat i tot el que s’ha de tenir perquè les nostres comarques i el nostre país resisteixi, tal com en Pujol demanava i aconsellava.
Estic content doncs, per veure com en Pujol encara està en plena forma i segueix essent un referent a escoltar i tenir molt en compte, i com els joves emprenedors gironins són ara, enmig de la més gran crisi econòmica, capaços de fer el que no havia sabut fer cap altra empresari anterior i present, anar a buscar finançament al mercat borsari i aconseguir-ho amb èxit. Al primer dia de cotització les accions varen pujar un 4,7%. Si teniu diners per invertir, pot ser una bona opció invertir en Girona, en empreses gironines i a veure si n’hi ha més que s’hi apuntin.
Gironins, hi ha motius per ser optimistes!.
COMPTE AMB LA JUSTÍCIA
La justícia és una de les tres columnes que suporten l’Estat de Dret, junt amb el poder legislatiu i l’executiu i si aquesta columna no aguanta, el sistema es podria enderrocar.
Els poders legislatiu i executiu en aquests moments també deixen molt que desitjar i, per tant, si cap de les tres columnes és prou resistent, el risc de ruïna de tota la construcció democràtica s’incrementa de forma notable. No obstant, em centraré en el poder judicial que és el que ara més em preocupa i crec que necessita una actuació reparativa més immediata.
El problema de la falta de recursos tan materials com humans en el món de la justícia és històric i endèmic, però en una època de crisi i retallades, on tots els governs i partits polítics parlen de reduir la despesa i d’aprimar l’administració, aquell problema es pot agreujar de forma tant considerable que porti a la fallida del sistema, amb greus conseqüències per a tots.
No vull ser tremendista, però si la justícia falla, falla l’Estat de Dret i la democràcia.
En els darrers anys, els jutjats s’han vist col·lapsats per molts més plets i assumptes a resoldre, degut principalment a una hiperregulació exagerada i molts cops injustificable i als efectes de la crisi que han augmentat la litigiositat civil, penal, laboral i contencionsa-administrativa i especialment la dels jutjats mercantils, que han vist com el volum de feina s’ha arribat a quintuplicar.
Només per posar un exemple real i pràctic, en el Jutjat Mercantil de Girona, que només n’hi ha un en tota la província i fa a més funcions de civil, en els darrers mesos han marxat dos funcionaris, que no es pensen substituir, i s’ha rebaixat el sou a tots els que queden, quan al mateix temps se’ls demana que treballin més i millor i treguin molta més feina. S’ha de ser coherent!. No es pot deixar el bon funcionament del Jutjat Mercantil de Girona només sobre les esquenes dels funcionaris, el secretari i el jutge, se’ls ha d’ajudar amb mitjans i recursos i se’ls ha de mimar perquè un bon funcionament del Jutjat Mercantil repercuteix directament en un millor funcionament de les empreses i de l’economia de la província. Els recursos que s’aboquin a aquest destí tan encertat seran abastament amortitzats i ajudaran a crear riquesa, encara que a molts no els ho sembli.
Són molts els jutjats de la província de Girona on els Jutges són substituts, sense la preparació necessària. Les vacants i la mobilitat són constants. Hi ha molt pocs jutges i secretaris gironins, perquè la gent no oposita i els que venen tenen ganes de marxar a la mínima oportunitat, perquè a més és una plaça on es cobra malament. El partit judicial de Girona és dels més mal pagats de l’Estat Espanyol, quan és dels que té més càrrega de feina. Als secretaris no se’ls dóna atribucions i funcions reals per controlar les baixes i per fer expedients disciplinaris als funcionaris que no van a treballar i els expedients que presenten a la Generalitat es queden pendents de resoldre “sine die”; amb la qual cosa, al jutjat normalment no hi ha mai tota la plantilla que hauria d’haver-hi i, per tant, els recursos humans que ja són mínims, no hi són mai del tot.
Falta molt de personal (jutges, secretaris, fiscals, funcionaris de jutjat, funcionaris de presons, forenses etc), falten mitjans materials, falta formació, falta control, falta premiar la productivitat, falta castigar l’absència, la incapacitat, la inoperància etc. Falten tantes coses que si en aquests moments la intenció és restar encara més, retallar i desinvertir, aprimant més l’administració de justícia, invertint-hi menys i reduint sous i personal, el sistema col·lapsarà. Potser no transcendirà públicament, però col·lapsarà i els efectes del col·lapse són perniciosos, sobre les persones, les empreses, l’economia i el sistema.
Tampoc funciona el torn d’ofici com hauria de funcionar. La justícia gratuïta està molt bé, però no es pot mantenir si ha de ser a costa de pagar malament i tard als advocats que s’hi dediquen i tampoc pot ser que s’hi dediquin advocats que no estiguin suficientment preparats, ni que n’hi hagi tan pocs assignats per fer guàrdies i altres serveis; així com pocs metges forenses, perquè el sistema s’està col·lapsant. Això ja no aguanta. O s’hi posa remei ràpid o aquesta olla a pressió explotarà en qualsevol moment i ens hi farem mal tots. Molta gent ja n’està patint les penoses conseqüències i no ho podem permetre ni tolerar. Ara que venen eleccions autonòmiques, voldria veure remeis sincers per aquest problema en els programes electorals.
Les presons estan massificades, els funcionaris de presons són pocs i el nombre de presos no para de créixer, així com el nombre de menors que delinqueixen i que estan totalment desemparats, principalment nens immigrants, perquè no dir-ho si és així. A aquests menors és molt difícil reintegrar-los i educar-los perquè estan desarrelats, res els importa prou com per reaccionar, creuen que no tenen res a perdre. Els educadors i les ONG que es preocupen per aquests menors estan desbordats i no saben què fer. El sistema s’ha col·lapsat, preguntem-nos què hem de fer per descol·lapsar-lo i posem mitjans per aconseguir-ho.
Havent parlat amb gent de molts diferents àmbits del sistema judicial, tothom té la seva opinió sobre quines són les solucions i què s’hauria de fer, però el cert és que tothom coincideix en una cosa evident, falten recursos humans i materials, falta abocar diners en el sistema judicial, pel bé, per la seguretat i per la tranquil·litat de tots.
Senyors dels poders legislatiu i executiu, pensin una mica més en l’altre poder, donin-li més importància i dedicació, no el menystinguin, no l’ofeguin, assignin-li més recursos i, sobretot, ara que és època de retallades i aprimaments, no retallin ni vulguin aprimar l’administració de justícia, sinó que facin les retallades i els aprimaments selectius, allà on es pugui, per tal de poder dedicar més recursos al poder judicial.
Anem amb molt de compte amb la justícia, perquè tots ens hi juguem molt.
Els poders legislatiu i executiu en aquests moments també deixen molt que desitjar i, per tant, si cap de les tres columnes és prou resistent, el risc de ruïna de tota la construcció democràtica s’incrementa de forma notable. No obstant, em centraré en el poder judicial que és el que ara més em preocupa i crec que necessita una actuació reparativa més immediata.
El problema de la falta de recursos tan materials com humans en el món de la justícia és històric i endèmic, però en una època de crisi i retallades, on tots els governs i partits polítics parlen de reduir la despesa i d’aprimar l’administració, aquell problema es pot agreujar de forma tant considerable que porti a la fallida del sistema, amb greus conseqüències per a tots.
No vull ser tremendista, però si la justícia falla, falla l’Estat de Dret i la democràcia.
En els darrers anys, els jutjats s’han vist col·lapsats per molts més plets i assumptes a resoldre, degut principalment a una hiperregulació exagerada i molts cops injustificable i als efectes de la crisi que han augmentat la litigiositat civil, penal, laboral i contencionsa-administrativa i especialment la dels jutjats mercantils, que han vist com el volum de feina s’ha arribat a quintuplicar.
Només per posar un exemple real i pràctic, en el Jutjat Mercantil de Girona, que només n’hi ha un en tota la província i fa a més funcions de civil, en els darrers mesos han marxat dos funcionaris, que no es pensen substituir, i s’ha rebaixat el sou a tots els que queden, quan al mateix temps se’ls demana que treballin més i millor i treguin molta més feina. S’ha de ser coherent!. No es pot deixar el bon funcionament del Jutjat Mercantil de Girona només sobre les esquenes dels funcionaris, el secretari i el jutge, se’ls ha d’ajudar amb mitjans i recursos i se’ls ha de mimar perquè un bon funcionament del Jutjat Mercantil repercuteix directament en un millor funcionament de les empreses i de l’economia de la província. Els recursos que s’aboquin a aquest destí tan encertat seran abastament amortitzats i ajudaran a crear riquesa, encara que a molts no els ho sembli.
Són molts els jutjats de la província de Girona on els Jutges són substituts, sense la preparació necessària. Les vacants i la mobilitat són constants. Hi ha molt pocs jutges i secretaris gironins, perquè la gent no oposita i els que venen tenen ganes de marxar a la mínima oportunitat, perquè a més és una plaça on es cobra malament. El partit judicial de Girona és dels més mal pagats de l’Estat Espanyol, quan és dels que té més càrrega de feina. Als secretaris no se’ls dóna atribucions i funcions reals per controlar les baixes i per fer expedients disciplinaris als funcionaris que no van a treballar i els expedients que presenten a la Generalitat es queden pendents de resoldre “sine die”; amb la qual cosa, al jutjat normalment no hi ha mai tota la plantilla que hauria d’haver-hi i, per tant, els recursos humans que ja són mínims, no hi són mai del tot.
Falta molt de personal (jutges, secretaris, fiscals, funcionaris de jutjat, funcionaris de presons, forenses etc), falten mitjans materials, falta formació, falta control, falta premiar la productivitat, falta castigar l’absència, la incapacitat, la inoperància etc. Falten tantes coses que si en aquests moments la intenció és restar encara més, retallar i desinvertir, aprimant més l’administració de justícia, invertint-hi menys i reduint sous i personal, el sistema col·lapsarà. Potser no transcendirà públicament, però col·lapsarà i els efectes del col·lapse són perniciosos, sobre les persones, les empreses, l’economia i el sistema.
Tampoc funciona el torn d’ofici com hauria de funcionar. La justícia gratuïta està molt bé, però no es pot mantenir si ha de ser a costa de pagar malament i tard als advocats que s’hi dediquen i tampoc pot ser que s’hi dediquin advocats que no estiguin suficientment preparats, ni que n’hi hagi tan pocs assignats per fer guàrdies i altres serveis; així com pocs metges forenses, perquè el sistema s’està col·lapsant. Això ja no aguanta. O s’hi posa remei ràpid o aquesta olla a pressió explotarà en qualsevol moment i ens hi farem mal tots. Molta gent ja n’està patint les penoses conseqüències i no ho podem permetre ni tolerar. Ara que venen eleccions autonòmiques, voldria veure remeis sincers per aquest problema en els programes electorals.
Les presons estan massificades, els funcionaris de presons són pocs i el nombre de presos no para de créixer, així com el nombre de menors que delinqueixen i que estan totalment desemparats, principalment nens immigrants, perquè no dir-ho si és així. A aquests menors és molt difícil reintegrar-los i educar-los perquè estan desarrelats, res els importa prou com per reaccionar, creuen que no tenen res a perdre. Els educadors i les ONG que es preocupen per aquests menors estan desbordats i no saben què fer. El sistema s’ha col·lapsat, preguntem-nos què hem de fer per descol·lapsar-lo i posem mitjans per aconseguir-ho.
Havent parlat amb gent de molts diferents àmbits del sistema judicial, tothom té la seva opinió sobre quines són les solucions i què s’hauria de fer, però el cert és que tothom coincideix en una cosa evident, falten recursos humans i materials, falta abocar diners en el sistema judicial, pel bé, per la seguretat i per la tranquil·litat de tots.
Senyors dels poders legislatiu i executiu, pensin una mica més en l’altre poder, donin-li més importància i dedicació, no el menystinguin, no l’ofeguin, assignin-li més recursos i, sobretot, ara que és època de retallades i aprimaments, no retallin ni vulguin aprimar l’administració de justícia, sinó que facin les retallades i els aprimaments selectius, allà on es pugui, per tal de poder dedicar més recursos al poder judicial.
Anem amb molt de compte amb la justícia, perquè tots ens hi juguem molt.
ADATE, i la defensa dels drets dels arquitectes tècnics
El mes de juny de l’any 1999, vint-i-nou ministres d’educació d’Europa van signar la Declaració de Bolonya, que dóna nom al procés en el qual s’estableixen els fonaments de l'Espai Europeu d’Educació Superior (EEES).
Des d’aleshores el govern espanyol s’ha posat a treballar conjuntament amb els centres universitaris i ha anat desenvolupant i promulgant nova legislació, per la qual s’estableixen les noves ensenyances universitàries que substituiran les actuals i s’estructuraran en graus, màsters i doctorats.
L’octubre de 2009, un conjunt d’aparelladors i arquitectes tècnics gironins, veient que els seus col·legis professionals no defensaven els seus interessos en el nou Espai Europeu d’Educació Superior, van constituir l’ADATE, un grup per a la promoció de l’Adaptació Directa dels Arquitectes Tècnics a l’EEES. La seva principal reivindicació és aconseguir que els títols d’Arquitectura Tècnica o Aparellador siguin convalidats directament amb el Grau d‘Enginyeria d’Edificació, que substituirà l’ensenyança universitària d’Arquitectura Tècnica i habilitarà per exercir la professió d’arquitecte tècnic. En l’actualitat l’ADATE ja té l’adhesió de més de 6.500 arquitectes tècnics i aparelladors de tot l’Estat espanyol, com es pot comprovar al seu lloc web: www.adate.es.
Incomprensiblement el grau que ha d’habilitar per a la professió d’arquitecte tècnic no s’anomena Grau en Arquitectura Tècnica, sinó Grau en Enginyeria d’Edificació, cosa que crea confusió sobre la professió per a la qual habilita l’ensenyança. La figura d’enginyer d’edificació no existeix com a tal, i no té atribucions professionals reconegudes per cap llei. Afirmar el contrari infringeix l’article 36 de la Constitució espanyola, que preveu una reserva de Llei a les professions.
Els titulats en Grau en Enginyeria d’Edificació, encara que en acabar aquests estudis siguin arquitectes tècnics, tindran respecte als titulats en Arquitectura Tècnica una sèrie d’avantatges, que tenen efectes evidents en l’àmbit professional i que afectaran negativament la competitivitat del titulats en Arquitectura Tècnica. Un exemple és que només els titulats en Grau tindran accés al subgrup A-1 de la funció pública.
Aquesta nova situació obliga els arquitectes tècnics i els aparelladors que vulguin ser competitius en el mercat i no semblar uns professionals de segona, a obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Per obtenir aquest grau, les universitats no els reconeixen la convalidació directa (objectiu que pretén l’ADATE), sinó tot al contrari: els exigeixen una formació complementària que obliga molts d’ells, amb una llarga experiència professional que en molts casos no se’ls té en compte, a realitzar un curs d’un any i a abonar imports que poden arribar fins a 9.000 euros, amb el consegüent perjudici econòmic i de dedicació d’hores laborables.
El Consejo General de la Arquitectura Técnica de España (CGATE), organisme que representa tots els col·legis professionals d’arquitectes tècnics i aparelladors de l’Estat espanyol, dóna suport a la postura de les universitats, i nega la possibilitat de convalidació directa. Per tant, els membres de l’ADATE es troben que els seus propis col·legis professionals, que haurien de vetllar pels seus interessos, no els defensen. Per aquest motiu han demanat un dictamen a Bellvehí Advocats per poder fonamentar legalment les seves reivindicacions.
D’acord amb el principi general del Dret Ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus, no hi ha res a la Llei que impedeixi una convalidació directa, la qual cosa sensu contrario significa que és legalment possible la convalidació directa en el cas que ens ocupa. Per tant, el marc jurídic actual permet la convalidació directa que pretenen els membres de l’ADATE. Si a dia d’avui encara no és possible, no és a causa d’un impediment legal, sinó per manca de voluntat de les universitats i dels col·legis professionals.
Aquest curs 2009-2010 moltes universitats estan impartint cursos d’adaptació o cursos pont per a arquitectes tècnics que vulguin obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Actualment a Catalunya hi ha plans d’estudis dels esmentats cursos d’adaptació que no estan autoritzats per la Generalitat de Catalunya o que encara no han estat verificats per ANECA, l’òrgan estatal competent. Això vol dir que hi ha universitats catalanes que estan impartint cursos d’adaptació que no compleixen els requisits legals. Aquest fet pot comportar que a la finalització d’aquests cursos, els estudiants que els hagin superat no puguin veure reconegut el seu títol de Grau en Enginyeria d‘Edificació. I això, en la majoria dels casos, els alumnes ho desconeixen.
Des d’aleshores el govern espanyol s’ha posat a treballar conjuntament amb els centres universitaris i ha anat desenvolupant i promulgant nova legislació, per la qual s’estableixen les noves ensenyances universitàries que substituiran les actuals i s’estructuraran en graus, màsters i doctorats.
L’octubre de 2009, un conjunt d’aparelladors i arquitectes tècnics gironins, veient que els seus col·legis professionals no defensaven els seus interessos en el nou Espai Europeu d’Educació Superior, van constituir l’ADATE, un grup per a la promoció de l’Adaptació Directa dels Arquitectes Tècnics a l’EEES. La seva principal reivindicació és aconseguir que els títols d’Arquitectura Tècnica o Aparellador siguin convalidats directament amb el Grau d‘Enginyeria d’Edificació, que substituirà l’ensenyança universitària d’Arquitectura Tècnica i habilitarà per exercir la professió d’arquitecte tècnic. En l’actualitat l’ADATE ja té l’adhesió de més de 6.500 arquitectes tècnics i aparelladors de tot l’Estat espanyol, com es pot comprovar al seu lloc web: www.adate.es.
Incomprensiblement el grau que ha d’habilitar per a la professió d’arquitecte tècnic no s’anomena Grau en Arquitectura Tècnica, sinó Grau en Enginyeria d’Edificació, cosa que crea confusió sobre la professió per a la qual habilita l’ensenyança. La figura d’enginyer d’edificació no existeix com a tal, i no té atribucions professionals reconegudes per cap llei. Afirmar el contrari infringeix l’article 36 de la Constitució espanyola, que preveu una reserva de Llei a les professions.
Els titulats en Grau en Enginyeria d’Edificació, encara que en acabar aquests estudis siguin arquitectes tècnics, tindran respecte als titulats en Arquitectura Tècnica una sèrie d’avantatges, que tenen efectes evidents en l’àmbit professional i que afectaran negativament la competitivitat del titulats en Arquitectura Tècnica. Un exemple és que només els titulats en Grau tindran accés al subgrup A-1 de la funció pública.
Aquesta nova situació obliga els arquitectes tècnics i els aparelladors que vulguin ser competitius en el mercat i no semblar uns professionals de segona, a obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Per obtenir aquest grau, les universitats no els reconeixen la convalidació directa (objectiu que pretén l’ADATE), sinó tot al contrari: els exigeixen una formació complementària que obliga molts d’ells, amb una llarga experiència professional que en molts casos no se’ls té en compte, a realitzar un curs d’un any i a abonar imports que poden arribar fins a 9.000 euros, amb el consegüent perjudici econòmic i de dedicació d’hores laborables.
El Consejo General de la Arquitectura Técnica de España (CGATE), organisme que representa tots els col·legis professionals d’arquitectes tècnics i aparelladors de l’Estat espanyol, dóna suport a la postura de les universitats, i nega la possibilitat de convalidació directa. Per tant, els membres de l’ADATE es troben que els seus propis col·legis professionals, que haurien de vetllar pels seus interessos, no els defensen. Per aquest motiu han demanat un dictamen a Bellvehí Advocats per poder fonamentar legalment les seves reivindicacions.
D’acord amb el principi general del Dret Ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus, no hi ha res a la Llei que impedeixi una convalidació directa, la qual cosa sensu contrario significa que és legalment possible la convalidació directa en el cas que ens ocupa. Per tant, el marc jurídic actual permet la convalidació directa que pretenen els membres de l’ADATE. Si a dia d’avui encara no és possible, no és a causa d’un impediment legal, sinó per manca de voluntat de les universitats i dels col·legis professionals.
Aquest curs 2009-2010 moltes universitats estan impartint cursos d’adaptació o cursos pont per a arquitectes tècnics que vulguin obtenir el Grau en Enginyeria d’Edificació. Actualment a Catalunya hi ha plans d’estudis dels esmentats cursos d’adaptació que no estan autoritzats per la Generalitat de Catalunya o que encara no han estat verificats per ANECA, l’òrgan estatal competent. Això vol dir que hi ha universitats catalanes que estan impartint cursos d’adaptació que no compleixen els requisits legals. Aquest fet pot comportar que a la finalització d’aquests cursos, els estudiants que els hagin superat no puguin veure reconegut el seu títol de Grau en Enginyeria d‘Edificació. I això, en la majoria dels casos, els alumnes ho desconeixen.
SWAPS DE TARONJA O DE LLIMONA
Fa temps, un Director General d’un banc em va comentar, fent un broma, que hi havia clients que quan se’ls preguntava si volien un “swap”, la resposta que els venia a la ment era preguntar si els tenien de taronja o de llimona.
La broma venia a dir que la majoria de clients no tenien cultura financera i no tenien ni idea de què era un “swap”, essent més fàcil que ho associessin a un refresc que a un producte financer.
El cert és que els darrers mesos, la qüestió ha deixat de ser una broma i ha passat a ser molt seriosa, atès que molta gent, particulars i empreses, varen contractar swaps com aquell qui comprava un refresc, sense conèixer què eren exactament.
Quan els tipus d’interès estaven força alts i els particulars i empreses desconeixien si podien pujar més, les entitats financeres varen donar instruccions a les seves xarxes comercials de “col·locar” uns productes financers complexes i d’alt risc, consistents en permutes financeres de interessos, anomenant-los de forma molt diversa com “swap”, “clip”, “bono clip”, “assegurança d’interès”, etc.
La permuta financera d’interessos es un contracte en virtut del qual dues parts (entitat financera i usuari) intercanvien entre ells periòdicament i durant un termini determinat, fluxos d’interessos, calculats sobre un mateix principal teòric acordat al contractar, denominat en la mateixa moneda i calculat a partir de diferents tipus de referència.
El Banc d’Espanya té dit que la permuta financera d’interessos és un producte financer d’alt risc i que només hauria d’estar dirigit a inversors molt qualificats amb coneixements reals de la situació de risc que comporta el producte.
El problema ha vingut perquè les entitats financeres han començat a “col·locar” aquest tipus de producte complex i d’alt risc a persones físiques que formalitzaven una hipoteca immobiliària i a autònoms i petites empreses sense cultura financera de cap tipus i sense cap historial inversor o de contractació de productes financers complexos.
Sembla ser que molta gent que va contractar aquest tipus de producte, va entendre que era una cobertura per si el tipus d’interès pujava molt, però al·leguen no haver entès que si passava el contrari i aquests baixaven, tal com ha passat i com potser alguna entitat financera preveia, ells haurien de pagar diners al banc, ni que en cas de voler resoldre el contracte haurien de pagar unes penalitzacions molt importants.
Aquesta situació ha provocat que en els darrers temps hi hagi hagut moltes reclamacions al Banc d’Espanya, a la Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions i la Comissió Nacional del Mercat de Valors; així com denúncies davant AUSBANC, per part de particulars i empreses que es consideren enganyats.
Algunes reclamacions han arribat als jutjats de primera instància i comencen a haver-hi algunes sentències que resolen sobre la qüestió i n’hi ha que donen la raó als usuaris demandants i d’altres que la donen a l’entitat financera.
Des d’un punt de vista jurídic i judicial no es pot generalitzar en aquest assumpte i s’ha d’analitzar cas per cas, entenent que hi haurà casos en que hi concorreran causes per anul·lar o resoldre els contractes sense penalització i d’altres en que s’haurà de complir el contracte en els termes estrictes pactats.
Els principals arguments que s’han utilitzat a favor dels usuaris afectats són (i) el vici en el consentiment a l’hora de contractar, per no saber exactament què es contractava, (ii) l’existència de clàusules obscures i poc entenedores, que tot i llegint el contracte no deixen entendre bé els riscos i conseqüències i (iii) el no haver tingut en compte per part de l’entitat el perfil de l’inversor, incomplint la normativa que protegeix els usuaris de productes financers.
Per altra banda, les sentències que donen la raó a les entitats financeres, es basen principalment en que el contracte és suficientment clar per tal que l’usuari que va contractar sabés què contractava i les seves conseqüències, no apreciant cap vici en el consentiment.
La polèmica, per tant, està servida i qui vulgui fer valer els seus drets haurà de valorar el seu cas concret i no fixar-se massa en altres casos que li expliquin o conegui.
La broma venia a dir que la majoria de clients no tenien cultura financera i no tenien ni idea de què era un “swap”, essent més fàcil que ho associessin a un refresc que a un producte financer.
El cert és que els darrers mesos, la qüestió ha deixat de ser una broma i ha passat a ser molt seriosa, atès que molta gent, particulars i empreses, varen contractar swaps com aquell qui comprava un refresc, sense conèixer què eren exactament.
Quan els tipus d’interès estaven força alts i els particulars i empreses desconeixien si podien pujar més, les entitats financeres varen donar instruccions a les seves xarxes comercials de “col·locar” uns productes financers complexes i d’alt risc, consistents en permutes financeres de interessos, anomenant-los de forma molt diversa com “swap”, “clip”, “bono clip”, “assegurança d’interès”, etc.
La permuta financera d’interessos es un contracte en virtut del qual dues parts (entitat financera i usuari) intercanvien entre ells periòdicament i durant un termini determinat, fluxos d’interessos, calculats sobre un mateix principal teòric acordat al contractar, denominat en la mateixa moneda i calculat a partir de diferents tipus de referència.
El Banc d’Espanya té dit que la permuta financera d’interessos és un producte financer d’alt risc i que només hauria d’estar dirigit a inversors molt qualificats amb coneixements reals de la situació de risc que comporta el producte.
El problema ha vingut perquè les entitats financeres han començat a “col·locar” aquest tipus de producte complex i d’alt risc a persones físiques que formalitzaven una hipoteca immobiliària i a autònoms i petites empreses sense cultura financera de cap tipus i sense cap historial inversor o de contractació de productes financers complexos.
Sembla ser que molta gent que va contractar aquest tipus de producte, va entendre que era una cobertura per si el tipus d’interès pujava molt, però al·leguen no haver entès que si passava el contrari i aquests baixaven, tal com ha passat i com potser alguna entitat financera preveia, ells haurien de pagar diners al banc, ni que en cas de voler resoldre el contracte haurien de pagar unes penalitzacions molt importants.
Aquesta situació ha provocat que en els darrers temps hi hagi hagut moltes reclamacions al Banc d’Espanya, a la Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions i la Comissió Nacional del Mercat de Valors; així com denúncies davant AUSBANC, per part de particulars i empreses que es consideren enganyats.
Algunes reclamacions han arribat als jutjats de primera instància i comencen a haver-hi algunes sentències que resolen sobre la qüestió i n’hi ha que donen la raó als usuaris demandants i d’altres que la donen a l’entitat financera.
Des d’un punt de vista jurídic i judicial no es pot generalitzar en aquest assumpte i s’ha d’analitzar cas per cas, entenent que hi haurà casos en que hi concorreran causes per anul·lar o resoldre els contractes sense penalització i d’altres en que s’haurà de complir el contracte en els termes estrictes pactats.
Els principals arguments que s’han utilitzat a favor dels usuaris afectats són (i) el vici en el consentiment a l’hora de contractar, per no saber exactament què es contractava, (ii) l’existència de clàusules obscures i poc entenedores, que tot i llegint el contracte no deixen entendre bé els riscos i conseqüències i (iii) el no haver tingut en compte per part de l’entitat el perfil de l’inversor, incomplint la normativa que protegeix els usuaris de productes financers.
Per altra banda, les sentències que donen la raó a les entitats financeres, es basen principalment en que el contracte és suficientment clar per tal que l’usuari que va contractar sabés què contractava i les seves conseqüències, no apreciant cap vici en el consentiment.
La polèmica, per tant, està servida i qui vulgui fer valer els seus drets haurà de valorar el seu cas concret i no fixar-se massa en altres casos que li expliquin o conegui.
